Parl de tu en present

PoetaQuan vaig començar a estudiar a la UIB, na Margalida Estelrich, na Turrisquetes, un dia em va dir: -No has conegut n’Anto- ni Artigues? -No encara -vaig dir. -Doncs ves al seu despatx i presenta-t’hi. Us entendreu molt. Així ho vaig fer. Jo tenia devuit anys i el cap ple de pardals, d’inquietuds i de ganes de fer coses. -Bon dia, som na Glòria. Na Margalida Estelrich m’ha dit que ens hem de conèixer. Va fer un somriure ample. I així va començar una relació preciosa, en què ell sempre m’empeny a fer el que m’agrada: viure la poesia i la música amb tota la passió possible, estimar la terra i la llengua, i lluitar per tot allò que cregui just. I a parlar en present. Perquè n’Antoni Artigues, es conco, no va de coses passades. Ell estima l’ara i el que vendrà.

Quan se celebraven els 25 anys de Mag poesia, va convidar unes joves Llunàtiques a cantar, amb en Pau Riba (quina responsabilitat, compartir escenari amb un ídol com ell!), en Biel Majoral (un altre gran ídol!) i moltes més persones que eren importants per a ell i per a Mag Poesia-Teatre. Jo aleshores menava un 4L vermell i no sé com rellamps vaig acabar amb en Pau Riba i la seva família dins el 4L cap a Cal Dimoni a dinar. I després vàrem fer entre tots un acte preciós al Guillem Cifre, el seu cau de poesia i teatre. Vaig cantar amb en Majoral, vaig conèixer en Pau Riba... i això va ser el principi de tot. Aquesta va ser la primera empenta que em va pegar. La segona va ser amb el poemari Clandestima, que l’editorial Capaltard va publicar perquè ell em va “recomanar” a en Vicenç Calonge. No podré mai agrair-li tot el que ha fet per a mi. I, realment, aquestes dues petites anècdotes que he explicat perquè entengueu l’inici de la nostra amistat són només la punta de l’iceberg. Són un granet d’arena dins tot l’immens univers que conformam les persones que bevem del seu mestratge, a qui acompanya, anima i estima.

Engrescador

Perquè n’Antoni Artigues és aquella persona que creu en la vida, en la bellesa, en les persones, en el cos, en l’amor, en els sexes lliures, en la lluita... I a part de la seva gran feina com a “mestre de mestres”, com ha dit Biel Majoral, fora de les aules sap empènyer els joves a crear, a ser lliures, a viure amb entusiasme cada segon. N’Artigues agafa per banda el jove poeta i l’engresca a escriure; coneix la jove tocada pel teatre i l’ajuda a moure’s, a projectar la veu, a estimar l’escenari; rep el poema d’una amiga i el difon, escampa els seus versos pel món; s’acosta al jove mestre i li transmet amor per l’escola, li explica com fer-ho per girar la truita, oblidar “l’ensenyament” i envidar per “l’aprenentatge”; agafa la mà del jove músic i li ensenya a tocar la xeremia i el tamborí; encalça tots quants espectacles pot, en treu allò que li agrada, i ho diu als quatre vents: crida allò que li agrada. I escridassa allò que no. N’Antoni Artigues fa treure la veu als que comencen, encoratja a la lluita, estima l’art i els artistes, fa front a qui no estima la terra i a qui vol fer mal a la llengua. N’Antoni Artigues és tot cor i no té por de res.

I n’Artigues és i serà, perquè deixa una fornada de joves de totes les edats que defensarem el seu mestratge, que viurem com ell ens ha mostrat.

En la darrera conversa que vàrem tenir, dimecres dia 1 de març, em va demanar que prosseguís amb el projecte de Vers endins: - Es nota que ets tu, i que hi passes gust. No t’aturis. Així ho faré. També em va recomanar que llegís Walt Whitman, sobretot la traducció de l’amic Jaume Pons Alorda. Com sempre, seguiré els seus consells.

I com ja vaig dir l’altre dia per les xarxes socials, n’Artigues serà a cada paraula que diguem, a cada vers que escriguem, a cada pedra que ensumem, a cada flor que admirem, a cada xeremia que escoltem, a cada arrel que enfonyem dins la terra. I serà també a cada aula on jo sigui, perquè, com ell, “enseny per tal d’aprendre”. Serà l’alegria per sempre.