La glosa menorquina reivindica les arrels pròpies i diferenciades

MaóEl Consell de Menorca ha declarat la glosa Bé d’Interès Cultural Immaterial, amb l’objectiu de salvaguardar aquesta tradició, que es reivindica amb unes arrels pròpies i trets diferenciats de la que es fa a les altres illes. Les primeres referències històriques de l’existència de la glosa cantada a Menorca es remunten al segle XVIII, i el primer nom a aparèixer és el de Josep Vivó i Parpal, considerat el primer glosador que queda documentat en el treball Folklore Menorquí de Francesc Camps i Mercadal. La seva filla, Paula Vivó Miret, també va ser glosadora i, per tant, seria la primera dona de la qual es té coneixement en aquesta pràctica. De tota manera, alguns estudis mantenen la teoria que una causa del Tribunal de la Inquisició de 1683, contra un presumpte glosador que hauria participat en un joc d’entreteniment, podria tractar-se d’un acte de glosat.

Mitjà de comunicació popular i també divertiment, relacionada amb els oficis del camp, la glosa era protagonista de trobades de pagesos al final de la jornada al voltant de la taula, així com de festivitats com les porquejades o les mesurades. Fou aquí quan la glosa improvisada cantada passà als pobles i els glosadors es convertiren en portadors de notícies, al mateix temps que actors d’un entreteniment nou.

El treball La glosa menorquina, anàlisi contemporània del glosat i els glosadors, d’Aina Tur, situa a l’any 1935 el primer glosat damunt un escenari, concretament a Ciutadella. A la dècada dels anys 60, però, la glosa perdé força a causa de la falta de relleu generacional, l’abandonament del camp i la persecució patida per la llengua catalana durant el franquisme. La recuperació de la glosa s’emmarca entre 1970 i 1990, i concretament s’inicià amb l’arribada de la democràcia. El 1981 es creà el primer grup de persones interessades a recuperar la glosa, però no va ser fins al 1995 que es va fundar l’Escola Menorquina de Glosat. El mestre glosador Miquel Ametller és la figura clau, qui formà la majoria de glosadors actuals i acabà constituint l’associació Soca de Mots el 1999. Un paper cabdal també s’atribueix a Esteve Barceló, conegut popularment com Es Verderol. Curiosament, ambdós nascuts a Ciutadella.

La responsable del Servei de Patrimoni Cultural i Immaterial de Menorca, Pilar Vinent, considerada la persona clau en la declaració de la glosa com a bé patrimonial, explica que si hi ha hagut consens màxim per a la protecció és perquè els menorquins s’identifiquen amb la glosa i senten que els pertany: “És un compromís de l’Administració i de la societat per salvaguardar-la”. Si la característica imprescindible perquè un element cultural es consideri immaterial és que sigui viu i, per tant, que admeti canvis i innovacions sense perdre l’essència, la glosa menorquina és un dels béns immaterials a preservar i difondre.

Particularitats

Per entendre les particularitats de la glosa menorquina cal conèixer set elements que l’han dut a ser declarada Bé d’Interès Cultural Immaterial. El primer és la glosa en si, com a composició improvisada i estrofa de sis versos. També ho és pel glosat com a acte públic en què diversos glosadors estableixen un diàleg, posant a prova el seu enginy i la capacitat d’improvisar. El tercer element és la glosa escrita, o de ‘cas pensat’, és a dir, les que narren un fet important. Vinent també considera digne de ser destacada la tonada musical anomenada Ses porgueres. Pel que fa als instruments, avui es redueixen pràcticament a la guitarra, però a vegades s’hi han introduït també el violí, el llaüt o la flauta. A més, també es protegeixen els portadors, els glosadors i, finalment, el lèxic, amb una sèrie de paraules molt pròpies.

Ses porgueres és una de les diferències que trobam entre illes, tot i que la responsable del Servei de Patrimoni Cultural i Immaterial també n’assenyala unes altres: “La rima ha de ser ABBAAB; la mètrica, tranquil·la i animada a la vegada, cosa que, en definitiva, defineix molt bé el tarannà dels menorquins. En canvi, a Eivissa no la fan improvisada”. Pel que fa a la glosa mallorquina, acostuma a contenir cançons de sis a vuit versos, les rimes han de ser consonants i creuades: “Es canta sense acompanyament musical; en canvi, a Menorca van unides a la guitarra i acostumen a ser en forma de combat entre dos glosadors, de sis versos o mots, però es poden allargar”.

El present i el futur de la glosa menorquina passa avui per l’associació Soca de Mots. La seva presidenta, Annabel Villalonga, emfatitza la feina de recuperació de Miquel Ametller i el repte que suposa mantenir viva la flama d’aquest art entre les noves generacions, mitjançant l’organització de tallers i visitant escoles. Un llegat que perdura en els glosadors actuals, com Sergio Vinent: “Ametller va fer un grup d’aprenents, de fills, i nosaltres som els nets d’aquesta generació”. Per a Vinent, la glosa és motiu de superació constant, que esdevé a cada glosada: “Fer pensar, commoure, fer riure o plorar és molt emotiu per a un glosador”.

Un bon moment per celebrar la bona salut de la glosa serà el 28 de febrer amb l’organització per part de Soca de Mots del primer Festival de Cant Improvisat, que tindrà lloc a Maó i en el qual participaran una vintena de glosadors procedents de València, Catalunya i les Balears. Amb la glosa, Menorca ja té tres declaracions com a Bé d’Interès Cultural Immaterial, juntament amb la pedra en sec i la navegació en vela llatina. La previsió per al 2023 és fer el mateix amb el ball tradicional menorquí, fandango i jota, i també amb les rondalles i llegendes.