Godard ressuscita a Canes de la mà de Leos Carax

Enviat especial a CanesJean-Luc Godard va morir el 2022 per voluntat pròpia, però el seu esperit indomable perviu en una edició del Festival de Canes que ha projectat el treball que tanca definitivament la seva filmografia, Scénarios, un curt en què el cineasta va treballar el dia abans de recórrer al suïcidi assistit. Fabrice Aragno, íntim col·laborador de Godard i encarregat de presentar el film a Canes –juntament amb la directora Mitra Farahani–, explica que va començar a treballar amb el director el cap de setmana abans de la seva mort, que estava programada un dimarts. Godard el va rebre un divendres i li va descriure durant hores el film que volia crear amb imatges, sons i fragments de films que van buscar junts, així com un text de Sartre. “Vaig passar la nit de dissabte muntant la pel·lícula febrilment per poder portar-l'hi dilluns, el dia que ens havíem de dir adeu –explica Aragno–. Havia reescrit la segona part del curt i havia decidit que l'últim pla seria d'ell mateix assegut llegint el text de Sartre”. I així acaba Scénarios, un nou collage narratiu d'imatges i textos que s'ha projectat juntament amb el documental Exposé du film annonce du film Scénario, una gravació del 2021 en què el mateix Godard explica amb tot detall com vol que sigui Scénarios.

I com si estigués escenificant una resurrecció espiritual de Godard, l'endemà de la projecció de Scénarios el Festival de Canes ha programat un meravellós migmetratge de poc més de 40 minuts en què Leos Carax reprèn l'estil d'assaig híbrid i fragmentat de les Histoire(s) du cinéma de Godard. Però C'est pas moi no només és un homenatge al mestre de la Nouvelle Vague –tan explícit que fins i tot hi apareix un missatge deixat per Godard a la bústia de veu de Carax–, sinó també un assaig autobiogràfic tan emocionant i poètic com divertit. En el curt, Carax reflexiona sobre la seva carrera, el cinema i els seus col·legues en una versió més accessible del llenguatge experimental de Godard, ple d'aforismes, cites cinèfiles, vídeos domèstics i provocacions genials. El sublim exercici de metacinema conté reflexions sobre el seu estil cinematogràfic, algun dard enverinat –el de Polanski va directe a la jugular– i dues presències molt intenses: la de Juliette Binoche, la seva primera musa, i la de la música de David Bowie, a qui cap altre director ha sabut treure més profit. Carax és profund i lúcid però també divertit i més intel·ligible que els assajos de Godard. I l'escena postcrèdits del final és un autohomenatge magistral que portarà a l'èxtasi els fans de Carax.

Limónov, el rus inabastable

La competició de Canes, mentrestant, ha seguit la línia irregular d'una edició que de moment està deixant més decepcions que alegries. Un exemple és Limonov – The ballad, adaptació de l'extraordinària biografia sobre l'escriptor rus Eduard Limónov que va escriure Emmanuel Carrère. Pawel Pawlikowski ja va intentar portar el llibre al cinema i va tirar la tovallola, tot i que part del seu guió sobreviu en la versió que ha presentat a Canes el rus Kirill Serébrennikov, el cineasta dissident rus que es va exiliar arran de la guerra d'Ucraïna.

En el film, Serébrennikov fa una lectura sensacionalista i superficial de la figura de Limónov, més fascinat per la mitologia rock de la Nova York dels 70 i la tortuosa relació sentimental de l'escriptor amb la seva primera dona –Viktoria Miroshnichenko, sensacional– que per les seves giragonses i contradiccions polítiques. A Limonov no hi ha lloc per a la tragèdia, el misteri ni la complexitat, així que ens hem de conformar amb el retrat d'un egòlatra narcisista que exerceix la llibertat personal fins al paroxisme però que advoca per l'autoritarisme com a projecte polític. I està clar que era impossible copsar totes les facetes d'un personatge inabastable, però sobta que no s'esmenti el seu suport al nacionalisme serbi, que, per cert, ja havia capturat Pawlikowski en un dels seus documentals.

A Canes, el cinema animat sol ocupar un paper secundari, en seccions paral·leles i horaris intempestius. I, tanmateix, sempre proporciona al festival algunes de les millors obres de cada edició. És el cas de Sauvages, el nou treball de Claude Barras, el director de la meravellosa La vida d'en Carbassó (2016), que torna a fer diana amb un conte ecologista sobre una família indígena d'una jungla tropical que veu amenaçat el seu ecosistema per la voracitat del capitalisme. Barras torna a posar a prova la capacitat emocional dels nens deixant orfe un petit goril·la quan fa cinc minuts que ha començat la pel·lícula, però demostra una habilitat increïble per combinar registres adults i infantils i per commoure amb gestos tan senzills com el d'un mico reclamant la carícia d'un humà.