El Van Gogh més revolucionari, a la National Gallery de Londres

LondresLes raons per les quals Vincent van Gogh va marxar de París el febrer de 1888 i es va instal·lar a Arles continuen sent un misteri. Ell mateix havia afirmat que trobava depriment el clima parisenc i que necessitava "una llum diferent i un cel més brillant", com van recollir els seus biògrafs Steven Naifeh i Gregory White Smith. Així i tot, és difícil d'entendre que marxés, perquè aquell nou trasllat suposava trencar amb la vida en comú que Van Gogh havia iniciat a París amb el seu estimat germà Theo dos anys abans per viure en una regió "remota, desconeguda i hostil", com diuen els mateixos autors. Sigui com sigui, les pintures i els dibuixos que Van Gogh va fer a Arles, i més endavant a Sant Romieg de Provença fins al maig del 1890, constitueixen un dels moments àlgids de la seva trajectòria, com es podrà veure a la National Gallery de Londres a partir d'aquest dissabte en la gran exposició Van Gogh: poetes i amants.

La mostra és un dels esdeveniments estrella de la celebració del segon centenari del museu, i també del centenari de la compra per part de la National Gallery de dues de les obres més icòniques del pintor, una de les versions d'Els gira-sols i La cadira de Van Gogh. "El 1924 va ser un moment important de la història de la National Gallery, i l'adquisició d'Els gira-sols i La cadira de Van Gogh és una demostració del compromís amb què els responsables del museu van abordar la pintura moderna i els conceptes de l'art modern dins una galeria d'art històrica", afirma el director de la National Gallery de Londres, Gabriele Finaldi. "Els gira-sols són una obra central en l'experiència que els visitants tenen de la National Gallery", subratlla Christopher Riopelle, conservador del museu i comissari de la mostra juntament amb la comissària convidada Cornelia Homburg.

Així, Els gira-sols de la National Gallery és un dels grans protagonistes de l'exposició, però no en un gest de cara a la galeria: els comissaris han volgut obrir nous camins i aprofundir en el llegat de Van Gogh. Per això han plantejat un tríptic excepcional format per Els gira-sols de la National Gallery i la versió del Museu d'Art de Filadèlfia, flanquejant a banda i banda el retrat d'Augustine Roulin conegut com La cançó de bressol. És la primera vegada que el museu de Filadèlfia cedeix el seu bodegó i que les dues versions d'Els gira-sols estan juntes des que Van Gogh les va tenir al seu estudi.

La disposició del tríptic no és gratuïta, sinó que respon a un dibuix del mateix Van Gogh en una carta on explicava al seu germà els seus experiments sobre com presentar les seves pintures. "Van Gogh creia que aquesta mena d'agrupació d'imatges, colors, formes i significats produiria un sentiment de consol", diu la comissària. Al quadre, Augustine Roulin té entre les mans una corda que serviria per gronxar un bressol que queda fora del quadre, i el mateix Van Gogh havia dit que s'imaginava el seu quadre dins un vaixell per confortar els mariners. "És una idea molt bonica", subratlla Homburg.

Un moment creatiu extraordinari

Ha de ser tot un repte concebre una exposició sorprenent d'un artista tan popular i estudiat com Van Gogh. Riopelle i Homburg van decidir endinsar-se en els dos anys "absolutament vitals" que Van Gogh va passar al sud de França. Es tracta d'un Van Gogh que estava en l'apogeu de la seva creativitat i que "va revolucionar la pintura moderna", adverteix el mateix comissari. El període analitzat correspon al moment en què Van Gogh va crear la Casa Groga, un lloc de treball per als artistes d'avantguarda. Va aconseguir que Paul Gauguin s'hi unís, però tot plegat va ser un desastre: va ser aleshores quan Van Gogh va acabar tallant-se una orella en plena crisi nerviosa i, poc després, va ser ingressat al sanatori de Sant Romieg.

Però els comissaris se situen als antípodes del morbo i els tòpics i, en comptes d'estirar més el fil de la biografia de Van Gogh, analitzen les seves pintures des d'un punt de vista estrictament artístic. "Hem volgut ressaltar els moments destacats i les grans fites de la feina de Van Gogh al sud de França. Per a nosaltres el més important és remarcar com Van Gogh va fer servir els motius, els models i les escenes per crear en comptes de representar", adverteixen. És a dir, Van Gogh no només treballava a l'aire lliure, sinó que continuava la feina a l'estudi, i podia pintar llocs i escenes inventats. "Quan va pintar el petit parc que hi havia davant la Casa Groga l'anomena El parc dels poetes, i cada vegada que el va pintar en va fer una interpretació diferent", diu la comissària.

Aquest afany experimental estava en sintonia amb els debats dels artistes d'avantguarda que havia conegut a París, i Van Gogh va continuar treballant amb aquestes idees i compartint-les amb els seus col·legues. "Va ser aleshores que es va adonar que podia deixar empremta i fer un art reconeixible", explica Homburg. Precisament, El parc dels poetes és una de les tres primeres obres del recorregut. Està entre L'amant (Retrat de Paul-Eugène Milliet), a l'esquerra, i El poeta (Retrat d'Eugène Boch). Una altra vegada, són dos retrats idealitzats: Van Gogh va fer Milliet més atractiu i va convertir Boch en un somniador. Un altre exemple d'aquesta inventiva és el retrat de Patience Escalier, que Van Gogh va voler convertir en la imatge arquetípica dels camperols. I un cas molt flagrant és el d'El sembrador: la imatge del personatge prové d'un quadre de Millet i l'arbre del centre del quadre d'una pintura de Gauguin, al seu torn inspirada en un gravat japonès.

Un mestre del color

Els puntals de l'obra de Van Gogh en aquell moment són, primer de tot, una imaginació amarada dels seus coneixements de la història de l'art i les seves lectures. També "un sentit extrem del color i una pinzellada extraordinària, que sembla espontània, però que està molt pensada", diu la comissària. "Van Gogh sortia a pintar al camp amb una combinació de colors complementaris al camp i, al mateix temps, s'havia de concentrar i saber què faria durant pròxima mitja hora. Això és molt dur", adverteix.

Un plat fort del recorregut és una de les tres versions de L'habitació, la que posseeix l'Arts Institute de Chicago. "L'habitació era un lloc de repòs i tranquil·litat on ell va posar les seves pròpies obres", diu la comissària. En cada nova versió del quadre, detalla Homburg, Van Gogh canviava les obres que hi figuraven. A la National Gallery, al costat de L'habitació hi ha l'autoretrat que es pot veure en miniatura dins el quadre. El quadre, diu la comissària, amaga una història curiosa: "Hi ha un retrat d'una dona rossa al costat de l'autoretrat. No sabem qui és, i el quadre no s'ha trobat mai. Van Gogh va evocar una escena amorosa que no va succeir, però que sí que va poder imaginar-se quan estava ingressat al sanatori de Sant Romieg".

Un altre objectiu dels comissaris ha sigut reivindicar el vessant de Van Gogh com a dibuixant. Per això han reunit en una sala un reguitzell de dibuixos de gran format de les ruïnes de l'ermita de Montmajor que per a Van Gogh eren treballs gairebé equivalents a les pintures. L'artista els va concebre com una sèrie i, també per evocar la novel·la d'Émile Zola La falta de l'abat Mouret. "A Arles, Van Gogh es va adonar que podia dibuixar i va començar a fer-ho d'una manera molt ambiciosa", diu Homburg.

El tram final de l'exposició està centrat en la manera com Van Gogh va fer variacions sobre el mateix motiu, el retrat de l'esposa del propietari de la taverna que freqüentava, Madame Ginoux –batejada com L'arlesiana– i també sobre diferents motius campestres. La història de L'arlesiana és molt envitricollada: es basa en un dibuix que Gauguin va fer mentre Van Gogh li feia un retrat. Quan Gauguin va marxar de la Casa Groga no se'l va emportar, i temps després Van Gogh el va fer servir. "Van Gogh en va fer cinc versions, però la dona del quadre ja no la identifica amb Madame Ginoux, sinó amb la imatge arquetípica de la dona arlesiana, que és molt interessant perquè a les dones arlesianes se'ls atribuïa una bellesa espectacular des de l'antiguitat, i quan Van Gogh volia convèncer Gauguin li deia que hi havia una Venus, actualment conservada al Louvre, i que l'hi ensenyaria", diu Riopelle. Pel que fa als paisatges, molts dels quals són oliverars del voltant de Sant Romieg, Van Gogh els va fer de memòria al taller que tenia al sanatori des de diferents perspectives, amb sentiments diferents o com a resposta als estils de Gauguin i Émile Bernard.

Van Gogh: poetes i amants estarà oberta fins al 19 de gener del 1925. És l'última exposició temporal que es podrà veure a les sales històriques de la National Gallery. Les exposicions temporals tornaran el maig del 2025 a l'ala Sainsbury del museu, que actualment s'està rehabilitant i ampliant. Coincidint amb la inauguració de la renovada ala Sainsbury també veurà la llum una nova presentació de la col·lecció permanent, que, segons Finaldi, inclourà "sorpreses": obres mai exposades o restaurades, noves adquisicions, sales monogràfiques i nous relats.