Craig Gillespie: "Wall Street considerava irrellevants els petits inversors, però ara tenen el poder de moure el mercat"

BarcelonaA principis del 2021, una comunitat online de petits inversors aficionats va convertir la cadena de botigues de videojocs GameStop en una de les empreses més ben valorades en borsa de Wall Street. Aquesta insurrecció popular liderada per youtubers i trols i alimentada per mems d'internet va posar contra les cordes els grans fons financers i els ha obligat a parar atenció a les rampoines dels petits inversors. Craig Gillespie (Cruella i Jo, Tonya) porta a la pantalla gran una història real en clau de David contra Goliat que arriba aquest divendres als cinemes amb un repartiment potent: Paul Dano, Pete Davidson, Seth Rogen, Shailene Woodley i America Ferrera.

Com va descobrir aquesta història?

— Gràcies al meu fill de 24 anys, que durant el confinament es va enganxar a la història i no parlava de res més. Va comprar accions de GameStop per uns centenars de dòlars i li va anar bé: les va vendre el dia abans que l'aplicació de compra i venda deixés de funcionar i el preu de l'acció es desplomés i provoqués una gran angoixa i frustració a les xarxes.

¿És llavors quan va veure que allà hi havia una pel·lícula?

— Me n'hauria d'haver adonat, oi? Però no, jo estava enfeinat en un altre projecte amb uns guionistes i ni em va passar pel cap. Però, alhora, parlava amb ells del tema cada dia. I quan aquell projecte va caure, ells van escriure un guió sobre el tema que ho tenia tot: un arc emocional, personatges interessants i el punt de vista dels usuaris de Reddit.

¿Van parlar amb Keith Gill, el youtuber que interpreta Paul Dano a la pel·lícula?

— Vam partir del llibre The antisocial network de Ben Mezrich, l'autor del llibre sobre Facebook en què es basava la pel·lícula La xarxa social de David Fincher. Mezrich va intentar parlar amb Gill, però no ho va aconseguir. Nosaltres també ho vam intentar, abans i durant el rodatge, i res. Després de l'enrenou va desaparèixer completament de la vida pública i hem de respectar el seu desig de privacitat.

El film revela al final les accions de GameStop que té cada personatge, però no les de Gill.

— Sí, ningú ho sap exactament. L'última informació que en tenim és d'abril del 2021. Podria haver-les venut. Però això només ens va fer cenyir encara més a la informació verificada que sí que teníem i a l'única entrevista que va donar en aquell moment, la del Wall Street Journal.

En què es diferencia la cultura del moviment que sorgeix al voltant de Game Stop de la dels inversors en criptomonedes?

— Nosaltres parlem de la cultura d’internet centrada en el mercat de valors. El que diferencia el moviment de GameStop és, crec, l’impacte del covid i la frustració que va generar per la pèrdua de feines i vides i la falta d’ajuts del govern. Tot això i la gran disparitat de riquesa de la societat van dirigir la fúria de la gent cap als fons de capital de Wall Street, que sempre havien considerat els petits inversors un factor perifèric i irrellevant. Ara, en canvi, tenen el poder de moure el mercat i Wall Street els ha de prestar atenció.

Els petits inversors en GameStop tenen un discurs antisistema i es presenten com a activistes disruptius, però, en última instància, ¿no és fer-se rics, el que volen? No és el capitalisme i el somni americà el que hi ha al darrere de les seves accions?

— És complicat. Hi ha usuaris a qui només els interessava fer diners i inflar el valor de l’acció, però moltes persones es van involucrar per formar part d’un moviment social i manifestar una postura. El problema és que es van veure en una situació conflictiva quan les accions van pujar molt. Per a ells, guanyar diners amb les accions anava en contra de les seves creences, però en algun moment van haver de prendre la decisió de pensar en ells mateixos o en el moviment. Al film, representem aquests sentiments contradictoris a través del personatge d’America Ferrera.

El moviment de càmera i l’estil de muntatge evoquen l’energia del cinema de Martin Scorsese. És un referent?

— M’agrada molt Scorsese i, definitivament, va ser un referent a Jo, Tonya, sobretot els moviments de càmera agressius dels seus primers treballs, i també el contrast entre la cançó que sentim i el que veiem a la pantalla: música agressiva per a moments tristos, o violenta per a una escena bonica. Però Golpe a Wall Street és més tradicional que Jo, Tonya o Cruella, que tenien prop de cinquanta cançons cadascuna. Aquí potser n’hi ha vuit o deu, només.

A Golpe a Wall Street hi ha un comentari sobre la idea de l’èxit i el fracàs als Estats Units que ressona també en altres pel·lícules seves com Jo, Tonya i Cruella, o fins i tot en sèries que ha dirigit com Physicalo Pam & Tommy.

— Definitivament, m’interessen les figures que estan fora del sistema. No sé exactament per què, suposo que ho esbrinaré a teràpia. A Jo, Tonya i Pam & Tommy volia posar-nos davant d’un mirall de nosaltres com a societat i parlar de la nostra relació amb els mitjans i de com jutgem i consumim la gent. A Golpe a Wall Street parlo més de com les xarxes ens connecten i permeten crear una gran comunitat, i el rol que aquesta pot jugar en la societat. Sempre intento fer algun comentari social.

A Pam & Tommy va incloure una conversa hilarant entre Tommy Lee i el seu penis. Com va aconseguir que li deixessin fer-la?

— Honestament, no m’ho hauria plantejat si no fos per Sebastian Stan, l’actor que fa de Tommy Lee. El Sebastian s’aproxima al personatge amb una sinceritat total, sense picar l’ullet a l’espectador. I només així pots sortir viu d’una escena així, amb una honestedat brutal que et desafia a riure.

Per cert, què li sembla que el món hagi descobert amb Barbie Ryan Gosling com a actor de comèdia esbojarrada? Vostè el va dirigir el 2007 a Lars i una noia de veritat on, de fet, ja interpretava un home enamorat d’una nina de plàstic.

— [Riu] M’encanta. En persona, el Ryan té una part molt ridícula i còmica i m’encanta que ara pugui mostrar-la més. Té un gran sentit del ritme còmic i té la capacitat de moure’s en la línia entre el gag i l’emoció latent. A Barbie estava hilarant i les escenes musicals són el millor.