Gosling i Crowe, una arma letal a Canes

Enviat Especial / CanesNo ho recorden ni els cronistes més veterans de Canes. En només cinc jornades ja són sis les comèdies que hem vist. I encara més, totes molt diferents i d’un nivell notable o excel·lent! Des del tragicòmic costumisme romanès de Sieranevada a l’excèntrica i surrealista comèdia queer Rester vertical o la comèdia policíaca Dos buenos tipos, que ahir van presentar al festival fora de concurs els seus dos protagonistes, Ryan Gosling i Russell Crowe. Si és una nova tendència entre els festivals -i Canes certament marca tendències-, benvinguda sigui.

Però en realitat la notícia no és que Canes programi una altra comèdia, sinó que sigui tan entretinguda i enginyosa com Dos buenos tipos, que en els seus millors moments funciona com un còctel diabòlic d’El gran Lebowski, Arma letal, Boogie nights i Agafa-ho com puguis, una màquina de fabricar frases brillants i gags visuals sempre al servei de la sòlida trama criminal que protagonitzen un detectiu en hores baixes (Gosling) i un recaptador de deutes (Crowe) que es veuen abocats a col·laborar per resoldre la mort d’una actriu porno i la desaparició d’una altra noia.

La química entre Gosling i Crowe funciona des del primer moment: Gosling és un detectiu alcoholitzat i sense olfacte (literalment), amb una filla de 13 anys i una habilitat especial per caure des de les terrasses; Crowe és el seu contrapunt violent, un veterà de mil batusses sense escrúpols per matar però amb un fons compassiu. Una parella que funciona tant en el registre de buddy movie . La sintonia entre els dos actors, de fet, traspassa la pantalla. Ahir es van passar mitja roda de premsa mofant-se l’un de l’altre i fent-se fotos i brometes. Sobre la possibilitat de rodar-ne una seqüela, Gosling va deixar anar d’entrada: “De quants diners estem parlant?” Crowe es va fer pregar assegurant que estaria “molt enfeinat” i el seu company va replicar que la podria fer ell tot sol. “Que bàsicament és el que vaig fer, perquè el Russell va rodar les seves escenes per telèfon des de Nova Zelanda”, va afegir.

Shane Black: diàlegs esmolats

Però seria injust atribuir la responsabilitat de l’èxit artístic del film a la química dels actors -que Gosling, fent broma, va dir que era fruit d’una nova aplicació de la càmera Alexa- i obviar el magnífic guió i el ritme trepidant que imposa Shane Black, el director del film. Guionista estrella del cinema d’acció dels anys 80 i 90 -la saga Arma letal, L’últim gran heroi -, Black va desaparèixer del mapa després del fracàs de Memòria letal i va ressuscitar el 2006 dirigint el noir de culte Kiss kiss bang bang, de la qual Dos buenos tipos podria ser una prolongació natural rebaixada de postmodernitat. Black és un mestre dels diàlegs esmolats i frases lapidàries (“Recorda: el matrimoni és comprar una casa amb algú que acabaràs odiant” és la primera que cau a Dos buenos tipos ) amb una gran experiència a perfilar personatges masculins carismàtics tot i els seus nombrosos defectes.

És el cas del detectiu interpretat per Gosling, un imant per al caos amb un punt de slapstick que protagonitza un festival de patacades, caigudes i accidents digne de Jerry Lewis i que genera embolic al seu voltant cada vegada que descobreix que hi ha barra lliure en una festa. “Sóc invencible! No puc morir”, exclama el personatge després de sobreviure a l’enèsima desgràcia. L’actor canadenc, que ha construït la seva fama amb personatges reservats i continguts, allibera la seva ànima de comediant i pallasso, clavant el tempo de tots els gags i els diferents tons de la història. Fins i tot quan fa de pare desastrós d’una filla adolescent assenyada amb excessiu protagonisme -una concessió al públic familiar que no arriba a molestar- Gosling està convincent. “Jo no m’atreviria a definir la nostra relació a la pel·lícula com de pare i filla -va apuntar l’actor ahir-, sinó de mare i fill”. Amb el seu humor autoconscient i ràpid, afilat però alhora amable, Dos buenos tipos fa olor de franquícia d’èxit, però caldrà veure la resposta de la taquilla quan s’estreni al juliol.

Desemmascarant Shia LaBeouf

Ahir també va passar per Canes un actor que rivalitza amb Gosling com el més buscat a internet, però per raons diferents. Shia LaBeouf és l’únic nom conegut del càsting d’ American honey, de l’anglesa Andrea Arnold, un retrat de la joventut de classe baixa americana a través d’una road movie esgotadora que segueix un grup d’adolescents nòmades que viuen de vendre subscripcions a revistes de porta en porta, un simulacre precari de llibertat subratllat per una música eixordadora que no para d’enviar consignes hedonistes.

Arnold segueix els joves -la majoria actors no professionals- amb la càmera enganxada als cossos, perseguint la proximitat nua del cinema dels Dardenne o Harmony Korine, però incapaç de sostenir l’interès al llarg de les prop de tres hores del film. Uns personatges mal dibuixats i la poca teca de la relació entre la protagonista i LaBeouf -mà dreta i esclau sexual de la noia que remena les cireres al grup- són els principals llasts d’una pel·lícula que deixa més imatges inesborrables fora de la pantalla que dins: veure tot l’equip ballant abans de la projecció i Shia LaBeouf desfilant per una catifa vermella sense una bossa de paper tapant-li la cara.