El gòspel d’Aretha Franklin salva la Berlinale
El film ‘Amazing grace’ veu la llum 47 anys després
Enviat Especial BerlínDesprés de nou dies de drames, violència i misèria, la dieta habitual d’un festival de cinema, la Berlinale va oferir ahir el bàlsam que necessitàvem tots: els 87 minuts de pura joia d’Amazing grace, el film que documenta el concert que Aretha Franklin va oferir el 1972 a Los Angeles per enregistrar el disc en directe de gòspel del mateix títol, el més venut de la història del gènere. Projectada fora de concurs, la cinta és una experiència catàrtica que s’ha de veure en pantalla gran, però més que una sala de cinema el seu escenari ideal seria un auditori amb el públic dret, aplaudint, vibrant i ballant com el del concert. Amazing grace no és una pel·lícula per als Verdi o els Aribau, sinó per al Primavera Sound.
Es tracta, a més, d’un esdeveniment, perquè ningú l’havia pogut veure abans. I la culpa és de Sidney Pollack, a qui Warner va contractar per dirigir el film. Pollack era un gran fan de Franklyn i un cineasta d’èxit però no en tenia ni idea de filmar música en viu i no va pensar en sincronitzar l’àudio i el vídeo amb claquetes. Una setmana després de rodar, el muntador li va trucar i li va dir que no hi havia res a fer: el material era inservible. Així que el van guardar en un bagul fins que, dècades després, el productor Alan Elliott va trobar les llaunes i va restaurar amb tecnologia digital la sincronia del so. Malauradament, Pollack va emmalaltir i no va completar la pel·lícula, però abans de morir va deixar el projecte en mans d’Elliott.
Una demanda contra el film
La història no s’acaba aquí: el 2015, quan el film s’estava a punt d’estrenar a Toronto, Franklin va posar una demanda per impedir la projecció. Per què? No se sap. “No crec que estigués enfadada amb nosaltres -explicava Elliott ahir a Berlín-. Sé que una de les seves frustracions era no haver tingut una carrera al cinema com Diana Ross o Barbara Streissand i potser el film era un recordatori d’això”. La demanda no va prosperar, però així i tot Elliott va posposar l’estrena: “La família va contactar amb mi per dir-me que l’Aretha estava malalta i que, per favor, no l’estrenéssim. I hi vaig accedir, esclar”.
Però 47 anys després del concert i uns mesos després de la mort de Franklin, Amazing grace veu la llum finalment per reclamar el seu lloc en la història del cinema musical com un dels millors concerts que s’hagin filmat mai, una joia que es mira de tu a tu amb The last waltz o Stop making sense. Envoltada d’un cor gòspel i amb el reverend Cleveland com a mestre de cerimònies, Franklin gairebé no parla, però canta amb tanta força i emoció que no sorprèn que durant la impressionant interpretació de l’himne Amazing grace la càmera es fixi en com s’eixuga les llàgrimes un dels músics.
El públic canta, balla, s’aixeca i algú fins i tot es desmaia -o ho fa veure, que hi ha moltes càmeres-, però els més emocionats són els músics del cor, connectats a una Franklin immensa, que posa els pèls de punta. I al fons de la sala, amb cara de pur goig, dos joves anglesos s’ho miren embadalits: són Mick Jagger i Charlie Watts, admirant la reina del soul en la seva cúspide, amb la seva gent, cantant a Déu i encarnant l’esperit indomable de l’Amèrica negra i orgullosa.