Uns Goya hiperventilats
La gala dels premis Goya va començar amb un numeret musical dels actors i actrius nominats cantant el Bienvenidos de Miguel Ríos. Apel·lar a "los hijos del rock'n'roll" no acabava de lligar gaire amb la gala, però aspirava a l’èpica d’arrencada, grandiloqüent i intensa. Però era playback –que no diu gaire a favor de la gala ni dels intèrprets–, el nivell era justet i hi havia microtalls de so que es van allargar més de vint minuts. Un inici de vols i dols que feia intuir que Richard Gere ja tenia ganes d’abandonar la seva butaca de primera fila i marxar cap a casa.
Maribel Verdú i Leonor Watling van presentar la gala amb un to en què semblaven sentir-se còmodes, sense impostar les intervencions. Van mantenir un perfil baix, teixint un joc de complicitat molt natural entre elles, pensant més en l’espectador de casa que en els assistents a la sala.
Uns agraïments matadors
La gala semblava anar per feina sense complicar-se la vida. Els fragments de pel·lícules de les nominacions estaven tan escurçats que delataven la pressa. La majoria dels agraïments van ser matadors. Un dramatisme exagerat, amb l’energia descontrolada, amb discursos hiperventilats, va convertir la festa en un melodrama passat de rosca. Una cosa és l’emoció i una altra una intensitat desbordada que acaba abocant el relat a una afectació hipertrofiada. Molts discursos han perdut l’essència professional, la substància i l’alegria per caure en una catarsi histèrica incoherent, desaforada, pretensiosa, buida i immadura. S’ha esborrat la línia entre l’agraïment públic i l’íntim. La llargada d’algunes intervencions va ser excessiva i egocèntrica, destarotant el ritme intern de la gala. La quantitat de persones que pugen a l’escenari per agrair un mateix premi ha provocat unes processons que fan decaure l’interès. Les constants mencions a "los que nos están viendo desde ahí arriba" van ser tan descomunals que es podria muntar una platea paral·lela plena de difunts orgullosos.
Richard Gere ens va sotmetre a un sermó de diumenge propi de les gales benèfiques que fan als Estats Units per recaptar fons. Els incomprensibles subtítols fets amb intel·ligència artificial per estalviar-se la traducció simultània van demostrar que els humans encara som molt necessaris. Això sí, Gere, més oficial que cavaller, va tocar el dos un cop va haver recollit el guardó honorífic sense tornar a passar per la butaca. Es va estalviar un bon tros de gala i l’esperpèntic final, amb un ex aequo a la millor pel·lícula que ningú s’esperava. Al marge dels arguments cinematogràfics que puguin justificar o no el doble premi, hi ha un fet indiscutible: si es fa, s’ha de fer bé. Els que lliuren el premi ho han de saber per comunicar-ho com cal. I, sobretot, la realització també n’ha d’estar al cas per mantenir el focus d’atenció en les mencions guanyadores. El caos no semblava satisfer ningú i, després de tantes hores, va derivar en un final decebedor. La gala va acabar a tres quarts de dues de la matinada. Un darrer pla ensenyava els convidats abandonant la sala i alguns esbufegaven. Un gest que condensa l’efectivitat de la gala.
