Graf, vida més enllà del Saló del Còmic

BarcelonaTemps era temps a Catalunya es feia cada any un saló del còmic, un de manga i para de comptar. Però en els últims anys els festivals de còmic s’han multiplicat com bolets al calendari: Gutter Fest, Kboom!, La Nau Autoedició, Fun Fan Fest, Oh Còmics Fest... Tots comparteixen l’aposta pel fanzín i el còmic autoeditat. La iniciativa amb més èxit d’aquest panorama efervescent és segurament el Graf, un festival autogestionat i sense ànim de lucre que va néixer fa sis anys a Barcelona, es va expandir (amb èxit) a Madrid i l’any passat va tocar sostre reunint 5.000 persones a la Fabra i Coats. Enguany el Graf repeteix seu i retalla una jornada per sumar-se a la vaga feminista, però el cartell que presenta avui i demà és de primer nivell, amb convidats de luxe com el belga Oliver Schrauwen, el gran referent del còmic d’avantguarda d’aquesta dècada.

Als expositors del Graf hi conviuen editorials que aposten pel còmic d’autor, com Astiberri i La Cúpula, amb segells més petits, fanzins i autors que venen els seus còmics sense intermediaris. No hi ha empreses de videojocs ni de botigues de ninots i marxandatge, però sí xerrades i tallers infantils i també per a adults, com el de còmic exprés del dibuixant Pablo Ríos i el de Marlene Krause per seguir dibuixant quan estàs de viatge. La gran diferència pel que fa a altres edicions és potser la nòmina de convidats internacionals, que a més de Schrauwen també inclou Brecht Evens, l’autor de l’aclamat Pantera (Astiberri, 2018), i la francesa Anne Simon, que presentarà El cantar de Aglaé (La Cúpula, 2019). “Era la forma lògica de créixer -explica Borja Crespo, un dels organitzadors de la cita-. I les editorials gran i petites aposten més per portar autors a un esdeveniment on hi ha el seu públic”.

Com apunta Crespo, el Graf va néixer en part per cobrir “un buit” del Saló del Còmic: “Alguns no ens sentíem representats ni còmodes en un saló en què no es reflectien totes les tendències i les possibilitats del còmic i la il·lustració”. Però amb la recent renovació de la imatge del Saló del Còmic (ara Comic Barcelona), que ha encarregat el cartell de la pròxima edició a Ana Galvañ -autora del cartell del Graf del 2015-, fins i tot Crespo opina que la situació ha canviat. “Segur que hi hem tingut alguna cosa a veure i me n’alegro. A més, amb el canvi de direcció la relació és excel·lent, amb idees per fer coses en comú i conviure. Hi ha espai per als dos formats”.

Sergi Puyol, història d’una obsessió

Un dia qualsevol, l’Arnaldo coincideix en un botiga amb un home que, incapaç de decidir-se entre dues ampolles de whisky, entra en un estat catatònic i comença a recitar una frase misteriosa, fet que provoca una estranya fascinació en l’Arnaldo que anirà derivant en obsessió. Aquesta és la premissa de l’última novel·la gràfica de Sergi Puyol (Barcelona, 1980), La sangre extraña, un viatge a l’interior d’una ment trastornada que no s’assembla gens a la del seu autor. “Jo no soc obsessiu -diu-. Bé, potser una mica, però el llibre no va de mi. El que m’interessa de la ficció és arribar a extrems, que una persona es pugui enfonsar pel sol fet d’haver escoltat una frase”.

No és una frase qualsevol. “Està extreta una mica a l’atzar del conte La sang estranya de l’escriptor rus Mikhaïl Xólokhov -explica Puyol-. És una història que em va tocar molt quan la vaig llegir”. Al conte un matrimoni rus que ha perdut el seu fill a la guerra contra els cosacs acull un soldat ferit a casa i estableix amb ell un vincle paternal. “Penso molt en la mort d’algú pròxim, però el que m’emociona del conte no és la mort del fill, sinó com es construeix una nova relació amb algú que no és família, de sang estranya ”. Puyol va deixar córrer la idea d’adaptar el conte, però li va semblar més interessant integrar-lo en una història seva que involucra molts elements en una mena de jam session psicodèlica que barreja misteri, costumisme i retrat psicològic. “La meva novel·la gràfica anterior, Cárcel de amor (Apa Apa, 2015), era més realista, però ara m’he permès jugar amb els somnis i fer coses molt boges. En una novel·la pots escriure «I es va transformar en mocs roses», però no acaba de funcionar; en un còmic, sí”.

A més del conte de Xólokhov, Puyol també integra en la recerca desesperada de respostes de l’Arnaldo la història d’una dona transportada misteriosament a l’altra punta del món, un parèntesi que funciona gairebé com a relat independent dins La sangre extraña. “No sé tot el que faran els personatges, així que mentre dibuixo i se’m van acudint històries les vaig incorporant”, explica. Tot plegat té un rerefons menys fosc del que esperes d’una història sobre una obsessió autodestructiva: “La idea és que, si no pots lluitar contra el que sigui que t’atrapa, treu-ne algun profit, accepta-ho i segueix endavant”.

Puyol no és només un dels autors de referència del còmic independent actual, sinó el fundador de l’editorial que de manera més clara ha apostat per les noves tendències d’avantguarda locals, Apa Apa. I com a dissenyador dels còmics de l’editorial, és l’encarregat de treballar colze a colze amb els autors perquè les portades siguin sempre atractives, i La sangre extranya, que flirteja amb l’imaginari religiós, no n’és una excepció. “He patit molt”, confessa. “Si no tens una portada potent, la gent no agafa el còmic a les llibreries”. Puyol creu que el còmic independent viu un gran moment i que “anirà a més”. “El problema és que encara no ens permet viure només d’això”, lamenta.

Arnau Sanz i les frustracions del còmic ‘indie’

Després d’explorar el passat familiar ( Tibirís ) i la seva infància (Llavaneres ), Arnau Sanz (Barcelona, 1984) va decidir canviar de registre sense abandonar del tot el terreny conegut. Línea editorial (AIA, 2018), el seu últim treball, radiografia el món del còmic independent a través d’una dibuixant que no acaba de tenir èxit i es desespera. “La idea em va venir parlant amb autors amics que es queixaven del poc que venien i les frustracions d’aquest sector -explica-. Jo encara soc més crític amb el món del còmic indie que el meu personatge, començant pel poc que es paga. He tingut èpoques molt pessimistes, però al final ho torno a intentar, perquè és el que m’agrada fer i em poden les ganes d’expressar el que sento”.

Tal com es dedueix de les paraules de Sanz, Línea editorial parla de la frustració, però també de la importància d’estimar el que fas -o de fer el que estimes-, sigui el que sigui. “És curiós, però la gent que m’ha dit que s’hi sentia identificada no són dibuixants, sinó persones que estan a disgust a la feina o que estudien coses que no els omplen. Tinc la impressió que hi ha molta gent que no està a gust amb el que fa”. Ell reconeix sentir-se una mica rara avis (“massa estrany per als lectors de còmic tradicional i massa tradicional per als aficionats a l’avantguarda pura”), però diu que, sorprenentment, Línea editorial està funcionant molt bé entre els lectors. I ja és sort, perquè és el primer que Sanz publica amb la seva pròpia editorial, AIA. “Els meus còmics sempre han tingut problemes de distribució i jo acabava gestionant les entrevistes i els festivals, així que era normal intentar-ho, no tenia res a perdre. I de moment ja he recuperat els calers”, explica.

Una de les característiques del treball de Sanz és la recerca expressiva constant. “Intento no posar-me còmode i canviar d’estil en cada llibre, sobretot a l’hora de posar el color, que és el que em motiva”, diu. Si a Llavaneres feia servir únicament llapis de colors i a Tibirís aquarel·les, a Línea editorial s’ha decantat per acrílics sobre plàstics. “Va ser casualitat -confessa-. Tenia pots d’acrílic a casa de fa molts anys i plàstics d’impressora. Vaig fer un prova que no va sortir gaire bé, però soc molt tossut. La gent que en sap diu que no utilitzo bé la tècnica, però jo crec que li dona força al dibuix”.

Exorcisme en vinyetes d’un fracàs amorós

Encara tocada pel final d’una relació llarga, Elisa Riera (Barcelona, 1981) es va obrir un perfil de Tinder i va conèixer un noi de qui es va començar a enamorar. La relació va acabar com el rosari de l’aurora, quan Riera va desmuntar la ficció que el noi havia construït a cop de mentides i mitges veritats. Però en lloc de limitar-se a lamentar la seva mala sort i pair el disgust, va dibuixar la història amb tot detall i la va anar penjant per capítols al seu Instagram. “Com que era molt recargolada, em va semblar una bona forma d’explicar-la als amics i la família i, a més, de transformar la ràbia que sentia en alguna cosa creativa i positiva”.

Un any després, reconeix que aquell fracàs amorós i el posterior exorcisme va ser el millor que li podia passar. “Posar-me a dibuixar em va tenir entretinguda i el disgust, que al principi va ser molt gran, se’m va passar aviat amb tot el que va passar a Instagram. La gent estava molt enganxada a la història i em va començar a seguir molta gent que vivia la història intensament. Alguns fins i tot feien comentaris molt forts sobre el paio, però jo els esborrava perquè no es tractava de fer un linxament públic del noi”. Riera, de fet, no esmenta mai el nom d’aquesta persona. “No calia. El que importava no era ell, sinó la meva experiència”.

La franquesa i l’honestedat de la història també van cridar l’atenció dels editors d’Astiberri, que van demanar-li a Riera que la convertís en un còmic llarg. Ella no s’ho va pensar: “Treballo com a consultora de moda i estic sempre viatjant en avions, així que no tinc temps per dibuixar, i, per força, el meu estil no és virtuós. El còmic el vaig dibuixar en tres mesos”. La història que coneixen els seus seguidors ha acabat sent només “un 30%” d’ El futuro és brillante, la resta són les conseqüències d’haver explicat la història a Instagram, sobretot la reacció del noi i els contactes amb l’altra noia amb qui ell jugava a dues bandes. “Fent el còmic he tancat del tot el cercle”, diu Riera. “I de retruc m’he acabat fent col·lega de l’altra i ens hem adonat que havíem construït una idea distorsionada l’una de l’altra a través del que ell ens explicava”. Riera no va tornar a veure el noi després d’esbombar les seves mentides a Instagram. Li va escriure per donar-li l’oportunitat d’explicar la seva versió dels fets al còmic, però ell no va voler. Això sí, va preguntar-li si el dibuixaria “guapo”.