La gran bellesa de la Nàpols de Sorrentino: 'Parthenope'

El títol de la nova pel·lícula de Paolo Sorrentino correspon al de la sirena que segons la mitologia grega va ser enterrada en el lloc sobre el qual es fundaria Nàpols. També és el nom de la protagonista (Celeste Dalla Porta), una jove que encarnaria l'encant irresistible de la capital de la Campània. El director vol retre homenatge a la seva ciutat d'origen a través d'una dona que no desperta altra cosa que passions fatals i adoracions contínues per la seva bellesa. Ens queda clar com és d'atractiva Parthenope per com la filma Sorrentino, per la manera que se subratlla a través de l'actitud dels personatges masculins i les situacions argumentals, i per com s'hi insisteix a través dels diàlegs, fins al punt que la protagonista queda reduïda a un arquetip projectat per una mirada masculina rància. Conscient en part d'aquest problema, a partir d'un moment la noia emprèn una carrera universitària perquè quedi clar que també és intel·ligent. La càmera la segueix objectivant com un fetitxe eròtic, i de fet Parthenope enlluerna pels seus resultats acadèmics amb la mateixa facilitat amb què sedueix pel seu atractiu físic, sense que el personatge esdevingui persona fins al final de la pel·lícula, quan l'encarna una madura Stefania Sandrelli. Més que una carta d'amor a una de les ciutats més fascinants de la Mediterrània, Parthenope desprèn l'estètica carregosa, desgastada i buida de la publicitat de grans marques.