La gran borratxera de Mads Mikkelsen i una plaga de llagostes assassines, estrenes de la setmana

'Otra ronda'

¿La vida seria millor amb aquell puntet d'embriaguesa sempre a sobre?

Segons el psiquiatra Finn Skarderud, els humans naixem amb un dèficit d'alcohol a la sang d'un 0,05%. O almenys així ho explica en Nikolaj (Magnus Millang), un dels protagonistes d'Otra ronda, durant el sopar de celebració del seu quarantè aniversari amb els col·legues de la feina. Beure el just per compensar aquesta mancança ajudaria a afrontar millor la vida. Entusiasmats amb la idea, la colla d'amics decideix investigar la validesa de tal hipòtesi tot portant-la a la pràctica. És també una manera de sacsejar les seves rutines familiars i laborals, sobretot en el cas del protagonista principal, en Martin (Mads Mikkelsen). Els homes descobreixen que, efectivament, beure una mica cada dia els ajuda a desinhibir-se. Cap sorpresa. Tampoc no ho és que no siguin capaços de romandre en el nivell “neutre” d'alcoholització que s'havien proposat i es precipitin en una espiral de progressiva i devastadora embriaguesa. Segueix llegint. Estrena als cinemes

'I care a lot'

Rosamund Pike, la Cruella de Vil de la tercera edat

Quan David Fincher va fitxar Rosamund Pike –actriu de cara angelical que havia encarnat una de les germanes Bennett a l’Orgull i prejudici de Joe Wright– per interpretar Amy Dunne a Perduda, era lògic pensar que l’opció era, si més no, arriscada. Però el resultat d'aquest càsting insòlit i a contracorrent va ser enlluernador: amb l'ajuda dels diàlegs enverinats de Gillian Flynn, Pike va fer de l’Amy una esfinx indesxifrable de mirada felina, una rossa gèlida que hauria entusiasmat el mateix Hitchcock. I care a lot se sustenta en aquesta revelació –l'habilitat de l'actriu per insinuar una maldat patològica sota una aparença impecable– per quedar-se a anys llum de l’ombrívol discurs desplegat per Fincher. I és una llàstima, perquè aquesta comèdia negra sobre una tutora legal que estafa la gent gran de qui suposadament ha de tenir cura arrenca amb una descripció gens complaent sobre un sistema –legal, sanitari, social– que desplaça la responsabilitat de vetllar pels grans cap a centres privats explotats segons la lògica del màxim benefici. Segueix llegint. Estrena als cinemes

'La nube'

Quan el capitalisme voraç és un eixam de llagostes assassines

A la primera onada de renovadors del terror francès per la via més extrema i cruel (Pascal Laugier, Alexandre Bustillo, Julien Maury i Xavier Gens) se'ls ha afegit últimament una nova fornada de creadors de malsons més sofisticats i cerebrals. El primer cop a la taula el va donar Julia Ducournau amb el canibalisme sexi de Cru –ha d'estar al caure el seu segon llarg, Titane–, i el segon l'ha donat Just Philippot amb La nube, que va triomfar al Festival de Sitges amb el premi especial del jurat i el de millor actriu per a Suliane Brahim. A Philippot el precedeix una aclamada carrera com a director de curts –va passar per Sitges fa deu anys–, però, tot i així, sorprèn la maduresa del seu debut en el llarg i que es defensa molt bé en el registre dramàtic, compleix amb l'obligació de produir imatges noves i terrorífiques i s'enlaira quan elabora un discurs sobre el món actual i la nostra manera d'habitar-ho. Segueix llegint.Estrena als cinemes

'Patrulla Trueno'

Superheroïnes del laboratori Netflix

Vet aquí una comèdia d’acció de superheroïnes, de besties (millors amigues en l’argot mil·lennial anglosaxó), una pel·lícula al servei de la visibilització de les actrius que no s’ajusten al cànon de bellesa hollywoodenc: si parlem de diversitat de categories culturals, Netflix ha fet diana amb Patrulla Trueno, en què Melissa MacCarthy i Octavia Spencer són dues velles amigues que mitjançant un experiment científic es transformen en superheroïnes. La gràcia, esclar, és que tant la Lydia (McCarthy) com l’Emily (Spencer) són dones baixetes i grasses, amb cossos que es descartarien a la primera de canvi en uns hipotètics càstings de Marvel o DC. Segueix llegint. Disponible a Netflix