Mariluz Miranda Oliver: "No són els immigrants els que han fet que el preu del lloguer es dispari"

PalmaEl seu pare era ferrer. De Son Servera. Havia quedat orfe de jove i es va posar de mosso, però també pintava. Això li ve d’aquí. Pel costat matern, li ve la cama catalinera. La padrina havia viscut tota la vida al barri, aferrada al Mar i Terra, fins que la desnonaren per construir no se sap què, perquè encara no hi han fet res, allà. Ella va créixer al barri de Bons Aires. Anava a “sa muntanyeta” a jugar. Un cúmul de terra on ara hi ha una residència, al carrer del General Riera. Tot això abans eren solars. EGB amb les monges. A l’institut mai hi va encaixar: males notes en tot menys en dibuix. Va trobar el seu lloc quan va estudiar Arts i Oficis i va entrar en contacte amb l’escena dels fanzins dels 90, on va ser una presència discreta però constant, sempre un poc tapada. Després de fer tota mena de feines, és ara que a la fi es guanya la vida amb el seu art, sobretot fent murals per encàrrec en tàndem amb Daniel Reglero.

Quedam davant del mural que Mariluz Miranda i Daniel Reglero varen pintar a la plaça del Vapor: hi surten els pares d’ella, els seus germans i la padrina. Inevitable no començar parlant de nostàlgia.

Aquest no és l’únic mural vostre en què traspua certa nostàlgia per com s’està transformant la ciutat i l’illa.

— Cada projecte és diferent i té la seva pròpia temàtica, però tenim molt de contacte amb l’Associació de Veïns de Santa Catalina i el Jonquet i en els projectes que hem fet amb ells ho tract més directament. A l’associació hi ha gent molt major i com més els sents xerrar, més pena et fa. Jo no ho recordava, però al carrer Fàbrica abans hi havia botigues de tota mena. La majoria dels meus veïnats no són veïnats: venen un mes i se’n tornen. Ni et saluden perquè tenen els seus propis guetos. Hi ha veïns que són estrangers perquè s’integren i interactuen. Però s’està imposant aquesta nova forma de colonialisme econòmic. La gent es queixa dels immigrants que venen amb pastera, però no són aquests els que han fet que el preu del lloguer es dispari. Hi ha una essència que s’està perdent. I si jo ho pens, per la gent major deu ser un drama.

Quan vàreu començar a pintar?

— Sempre ho he fet. Era la petita de quatre germans, a més, amb diferència d’edat, i el meu joc era treure els llapis i dibuixar. De nina, amb mon pare ja vaig fer algun quadre. Ell també sempre en tenia algun en marxa. Li agradava molt anar a cercar esclata-sangs, duia la càmera de fotos i prenia imatges d’alguna cosa que li agradava i després la pintava. Després, sempre he anat fent. De fet, jo volia anar a Belles Arts, però els meus pares varen trobar que no, perquè treia males notes. Així que vaig optar per Arts i Oficis.

I com va ser el vostre pas per Arts i Oficis?

— Per jo va ser com si hagués trobat el meu lloc. A l’institut ho vaig passar fatal. No m’agradava ni la gent ni el que estudiava. Ho odiava. A Arts i Oficis vaig coincidir amb na Marga Vinyes, que vàrem fer feina juntes. També vaig conèixer Gabriel Quetglas, del Youthing, que va començar per aquella època, i vaig col·laborar-hi. Ell també duia el fanzín Morgue 47. Era l’època dels fanzins. Jo havia començat il·lustrant els poemaris d’Albert Herranz i sempre que em demanaven de participar deia que sí, perquè veia que era una manera de què allò que m’agradava fer, sortís a qualque banda. De Morgue 47 vaig passar a col·laborar amb La Parturienta i també vaig fer portades de discos, la d’una maqueta de Los Crudos... En aquell moment passaven moltes coses. O jo tenc aquesta sensació, potser perquè era més jove i tenia més energia.

En l’àmbit artístic mai heu tingut un estil molt definit i heu anat provant diferents registres.

— I ho continuaré fent. Quan vaig anar a Arts i Oficis pensava que havia de tenir el meu estil, però allà em varen ensenyar el contrari: per fer il·lustracions el que et convé és dominar el nombre més gran d’estils per poder tenir tota mena de clients. Això crec que també m’ha salvat, perquè m’he pogut adaptar. També tenc aquesta cosa de no prendre’m seriosament, perquè tothom em repetia tant que d’això no es viu que m’ho vaig arribar a creure. La gent sabia que jo dibuixava, sempre ho he fet, però no m’hi dedicava al cent per cent. No m’hi he vist amb l’empenta. I m’ha costat molt estar-ne orgullosa, com que no t’ho creus, la síndrome de l’impostor i aquestes coses. Però ara fa quatre anys que m’hi estic dedicant i de manera supercasual: entre que s’ha posat de moda el tema dels murals i que una coneguda que tenia una empresa de decoració havia de decorar una paret i va pensar en mi...

Treballau sempre amb la vostra parella, Daniel Reglero.

— És una part important de tot això. Jo tota sola no ho hauria fet. Tractar amb la gent, parlar de doblers… i després segons quines feines, que podries estar allà un mes. Hem de ser dos. Tenim les nostres discussions, qui vol comandar més i qui vol comandar menys, això sí, però si no hagués estat per ell, no crec que jo hauria pogut amb tot. Entre dos sempre és més fàcil i per primera vegada en la meva vida estic passant gust. M’és igual si guany menys doblers. Això dona molt. És el primer cop que faig feina per jo i, vist com estan les coses avui, que tanmateix pots tenir un sou i no arribar a finals de mes... I quan acabi, haurà estat una experiència més.

De fet, heu fet de tot.

— Digue’m una feina qualsevol i segur que l’he feta. A Pasatiempos vaig anar i vaig tornar-hi diverses vegades. He fet de cangur, de cambrera... PD! Vaig estar molts d’anys anant cada cap de setmana al Cultura. Vas fent. Ho has fet mai? No. Ho pots fer? Ho faig. Vaig provant. He tocat molts de pianos.

Vàreu participar activament a l’escena alternativa dels 90, però tenc la sensació que en aquell moment a les dones sempre se les considerava secundàries…

— Era tot un poc condescendent, com que et deixaven publicar un dibuixet i et pegaven uns copets a l’esquena, però els importants sempre eren ells. Especialment en el món de la música. Recordes el grup Las Pachecas? Jo record els comentaris que feia tothom, que si no sabien tocar… Però si llavors tothom estava aprenent! Què em vols dir? Que un tio per posar-se una guitarra el primer dia ja sap tocar? Les ties també ho podem fer malament o bé, però deixa’ns fer-ho. En els 90 passava moltíssim. Sempre estaves a l’ombra d’algun home. Encara ara costa.

I això que sou l’autora d’un dels logos més icònics de l’època, el de la botiga de discos Runaway…

— Sí, estic molt contenta perquè és un logo que ha aprofitat durant molts d’anys. Ara ho puc dir amb orgull, que aquest logo que tothom té una bossa o una camiseta, és fet meu.