Albert Pinya: “Som un gran enemic de l’avorriment i la peresa”

PalmaL’artista Albert Pinya tancarà el 2024 presentant dos projectes que l’han tingut engrescat els darrers anys i començarà el 2025 amb la mirada posada en altres que l’esperen, com una exposició individual a Milà i un llibre sobre poetes vinculats a Eivissa. Ara per ara, tot just ha publicat el seu primer conte infantil, Seculina, la bruixa que (en)canta, fet amb la periodista Anna Schnabel, i acaba d’inaugurar l’exposició Alfabet Lotusse al Museu del Calçat d’Inca, on es poden veure “les butzes” de la col·laboració amb la històrica marca inquera.

Sempre heu estat versàtil amb la vostra obra, i és cert que ja l’havíem vista en formats diferents. Però us imaginàveu mai vincular-la a unes sabates o una ronyonera?

— A veure, tot és possible. Jo no tenc cap prejudici o tabú. Durant la pandèmia ja vaig fer unes mascaretes i he fet una infinitat de coses. M’agrada tenir la pintura com a punt de partida i aplicar-ho a altres mitjans i registres. Des de petit he tingut sempre aquesta visió: m’interessa construir un llenguatge que es pugui infiltrar en diferents canals i mitjans, i si són quotidians encara més.

Quins són aquests canals quotidians?

— Les persones s’han de vestir cada dia i, en canvi, anar a una galeria els costa més. Infiltrar l’art dins l’entorn quotidià és una de les senyes d’identitat del meu discurs. Però jo no en faig cap jerarquia: per mi aquestes sabates són tan importants com el conte infantil, com un cartell o com una exposició a un museu. Som un gran enemic de l’avorriment i de la peresa, la meva naturalesa és hiperactiva, i aquestes col·laboracions m’aporten estímuls i excitació. Tenc una fam molt gran per endinsar-me en terrenys desconeguts, puc ser més imprevisible amb mi mateix.

Com va sorgir, en concret, la col·laboració amb Lottusse?

— A principis del 2023 em van proposar una col·laboració que encara no sabíem en què derivaria i que s’ha estructurat en tres actes. El primer va ser venir al taller, entrar en comunió i sintonia amb els materials i l’univers propi de la marca. Em van dur unes pells que jo vaig convertir en uns mapes d’elements i símbols, que són com uns tatuatges que vaig fer a les pells i que després s’han aplicat als productes.

D’això n’han sortit peces, com sabates, bosses i clauers, però també tota l’exposició que serveix per veure tot el vostre procés de creació. No és així?

— Sí, i n’estic molt content que es pugui veure, perquè sovint només ens fixam en el resultat final de les coses i a mi m’interessa molt poder mostrar les butzes d’aquesta col·laboració i els punts en comú entre Lottusse i jo: ells també tenen una mirada centrada en la història i en la tradició, en la consciència mediambiental, en els processos artesanals… En aquest món tan individualista i egoista, on els artistes visuals sovint no ens donam suport, he anat trobant altres socis de trinxera i n’estic agraït. Crec molt en aquesta idea del teixit col·laboratiu per reforçar els processos creatius.

Sempre heu trobat bons socis i us heu sentit a gust amb les col·laboracions?

— Hi pot haver hagut qualque controvèrsia o qualque conflicte, però mai m’ha suposat haver de renunciar a les meves idees o a un projecte. Abans que artista som persona i m’agrada escoltar i xerrar les coses i tenir empatia quan col·labor amb algú. Fer una col·laboració significa deixar el teu ego a un costat i treure conclusions compartides.

N’hi ha que arrufen el nas en sentir que un artista col·labora amb una marca…

— Bé, parles de purisme i elitisme? Podria ser, però ja et deia que no faig jerarquies. Per mi tots els projectes són igual d’importants. Potser vingui de les inseguretats o els dubtes d’un mateix, el conflicte que es pugui tenir per vincular-se al món de les marques, però això no té res a veure amb mi.

Presentau exposició i publicau el primer conte infantil.

— Sí, és una proposta d’Anna Schnnabel. Jo la vaig conèixer el 2011, a Caimari, mentre feia el primer mural que em van demanar les germanes Solivellas a Ca na Toneta, i n’Anna hi feia feina. Tot d’una connectàrem. I ella tenia la idea d’aquest conte i em va proposar il·lustrar-lo. Ha estat un procés molt fàcil.

En què us heu inspirat per il·lustrar-lo?

— L’univers de Seculina sorgeix de la influència que he tingut de sèries d’animació japonesa, d’Els Simpson, Adventure Time, The Midnight Gospel… I de Seculina m’agrada molt que té valors vinculats amb l’empatia, la confiança, la seguretat i la curiositat, que consider importants. A més, em sembla un personatge transgressor i revolucionari per la seva passió. Avui dia trob a faltar aquesta il·lusió i entusiasme, les ganes de fer coses en els joves, i Seculina ho té.

Acabau 2024 presentant dos grans projectes que us han ocupat els darrers anys. Per al 2025, teniu res tancat?

— Tenc una exposició individual el mes de maig a la galeria Gärna, que és amb la qual faig feina a Madrid, i segurament a finals d’any una altra a la fundació Mudima, a Milà. També sortirà un projecte amb la Nova Editorial Moll, una investigació que vaig començar el 2020 sobre la història de la poesia a les Pitiüses. Vaig anar a Eivissa després de la pandèmia i vaig redescobrir l’illa, una illa nova, sense massificació. Hi vaig coincidir amb Enrique Juncosa i Josep Canals i Gil i em vaig començar a demanar pel circuit poètic allà. I a poc a poc he anat fent un arxiu que tenim previst que surti l’any que ve.

Us veig engrescat amb aquest projecte.

— Molt! Has de pensar que sempre m’he considerat un escriptor frustrat. Va ser la paraula que em va dur a la pintura. Abans jo era un consumidor addicte de poesia, un virus que em va infiltrar un professor a primer d’ESO, Pep March. Després vaig tenir una adolescència una mica rebel i m’enviaren a un internat, on vaig veure clar que volia dedicar-me a l’art. Llavors vaig comprendre que totes les manifestacions artístiques eren també una manera de retrobar-se amb un mateix, de fer introspecció sense deixar d’estar en contacte amb la realitat.