Una gran Isolde es posa la capa de Victòria dels Àngels

Iréne Theorin

Paraminf de la UB (Festival Life Victoria). 30 de novembre

La naturalesa exacta de la relació entre Richard Wagner i Mathilde Wesendonck serà objecte permanent de conjectura. A més de quedar lligada per sempre a la gènesi d’una de les obres capitals de la creativitat humana, com és Tristan und Isolde, Wesendonck va aportar els poemes en què es basa l’única contribució perdurable de Wagner al lied. Va ser, per tant, oportú que Iréne Theorin, dos dies després del seu èxit al Liceu com a Isolde, obrís el recital amb què es clausurava la cinquena edició del festival Life Victoria amb aquests Wesendonck Lieder, laboratori d’idees musicals que germinarien en l’òpera.

La vetllada va ser interessant per comprovar com una veu de soprano dramàtica com la de Theorin s’adaptava a les necessitats del gènere liederístic. Ho va fer amb un èxit notable perquè, com ja va evidenciar com a Isolde, la cantant sueca sap doblegar amb sensibilitat un instrument expansiu. Un fraseig elegant i delicats sons flotants van ser algunes de les armes emprades per donar vida als versos perfumats de Wesendonck. Anar de Wagner a Wolf va ser un pas lògic, no debades el cromatisme tristanyesc va deixar la seva empremta en un dels gegants del lied, però la melangia sempiterna de la Mignon de Goethe va marcar els límits de Theorin, amb una limitada exploració del potencial expressiu d’un text sovint subsumit en la sumptuositat tímbrica. Tot un altre calibre van tenir les quatre cançons de Sibelius que tancaven el curt programa, amb una Theorin que va aprofitar al màxim la llibertat de cantar en suec i deixant anar la veu en mil i una irisacions, ben agombolades pel piano eficaç de Magnus Svensson. L’emoció es va centuplicar quan la soprano es va posar la capa que Victòria dels Àngels va vestir a Bayreuth en el paper de l’Elisabeth de Tannhäuser per atacar un Dich, teure Halle conqueridor.