Que gran és ser jove!

PalmaProbablement, ser jove avui –tot i els eslògans que pregonen les seves excel·lències– no és fàcil: dificultats per independitzar-se, taxa particularment elevada d’atur, possibilitats perdudes per la pandèmia... Però al llarg de la història de les Illes Balears, la vida ha estat per a ells encara més dura, fins i tot quan eren reis o persones rellevants. Ho recordam just ara, quan està a punt de començar aquest 2022, que la Unió Europea ha declarat com a Any de la joventut.

No sempre els joves han estat identificats com un col·lectiu diferenciat, tal com l’entenem ara. Com assenyala el professor de la Universitat de Barcelona Carles Santacana, “a les societats preindustrials (...) les persones transitaven amb rapidesa de la infància a la vida adulta”. Per tant, “no hi havia un sector social que pogués consolidar una etapa de transició (...); dit d’altra manera, no hi havia temps per ésser jove (...). Només podem parlar de la joventut en l’etapa contemporània, i amb més precisió al segle XX”. Això no vol dir, òbviament, que abans no hi hagués persones de les edats que ara consideram ‘joves’. L’historiador Miquel À. Casasnovas documenta al sepulcre megalític de Ca Na Costa, a Formentera, datat el 1600 abans de Crist, “vuit individus adults d’entre 20 i 55 anys”. 

Certament, als períodes remots no n’hi havia, de temps, per ser jove. A l’etapa talaiòtica, entre el 1400 abans de Crist i la conquesta romana, assenyala Casasnovas, “l’esperança de vida dels individus de més de 13 anys era de 34 anys (...) A un enterrament d’Algaiarens (Ciutadella), s’ha calculat que d’un total de 23 individus mascles majors de 21 anys, sols cinc superaven els 40 anys i cap no arribà a passar dels 60”. No és que s’avançàs molt, en uns quants segles: abans del 1750, puntualitza l’acadèmic de la història Luis Ribot, l’esperança de vida europea se situava “entre 25 i 35 anys”. “Pràcticament la meitat de la població tenia menys de 25 anys”. Actualment, a les Illes Balears, és de 83.

Les dificultats dels joves per independitzar-se no són cosa d’ara. Segons recull Ribot, l’edat del matrimoni –crear la llar pròpia– fluctuava, en funció que fossin majors o menors les dificultats del moment: guerres, epidèmies, males collites o inclemències meteorològiques. Entre mitjan XVII i mitjan XVIII, les dones es casaven cap als 25 o 26 anys, i els homes, entre els 28 i els 30.

Tampoc no és exacte el tòpic –generalitzat– que els joves dels nostres temps constitueixen la primera generació que viurà pitjor que els seus pares. No hi ha hagut un progrés ininterromput: a períodes de relativa bonança, els han seguit d’altres de crisi. És evident que els joves que patiren la Guerra Civil visqueren en pitjors condicions que els seus progenitors, als quals correspongué –també amb problemes, però no tants– el període de la monarquia constitucional.   

Un capità de devuit anys

Al llarg de la història de les Balears, han destacat per les seves actuacions persones de poca edat. Casasnovas cita el cas d’un jove romà “exiliat a les Balears” a qui Servi Sulpici Galba, després emperador, hauria fet cridar. Es creu que era Luci Calpurni Pisó, més tard designat com a hereu de l’Imperi, si bé tant Galba com ell “foren assassinats pels pretorians”. 

A només 21 anys, el rei d’Aragó Jaume I protagonitzà uns dels fets més destacats de la història de les Balears, la conquesta de Mallorca, el 1229. El seu net Alfons el Franc tan sols en comptava 22 quan es va apoderar de Menorca, fet cabdal del passat de l’illa. Jaume III en tenia 28 quan, el 1343, el seu cunyat Pere el Cerimoniós li va arrabassar el reialme.  

Com que allò habitual era que els fills es dedicassin a les feines dels seus pares, tampoc no era estrany que iniciassin la seva activitat a edat molt primerenca. Guillem Sagrer, l’arquitecte de la Llotja de Palma, de família de picapedrers, ja consta treballant a la Seu a 17 anys. El mític corsari mallorquí Antoni Barceló (1717-1797) començà com a grumet a les embarcacions del seu pare. A 18 anys ja era patró, i a 21 aconseguí fer fugir dues galiotes dels pirates algerians.  

En temps més propers, ja de ben joves algunes de les nostres personalitats han destacat per les seves actuacions: A 21 anys, Antoni Maria Alcover publicava les primeres Rondalles, i Francesc de Borja Moll inicià amb ell la feina colossal del Diccionari català-valencià-balear als 17; Bartomeu Rosselló-Pòrcel desenvolupà la seva carrera poètica abans de morir als 25, i Miquel dels Sants Oliver feia la seva proposta pionera del turisme amb 26. 

Aquells que aconseguien accedir a una bona formació disposaven a les Illes, des del 1483, del que seria l’equivalent a una universitat: l’Estudi General. Es coneixeria després amb diverses denominacions, fins que el 1829 el govern central en va decretar la supressió. Els jurats –actuals regidors o consellers– “posaren el crit al cel”, narra l’historiador Jaume Lladó, denunciant que, d’aquesta manera, només els rics –els que disposaven de mitjans per pagar-se llargues estades a la Península– podrien cursar una carrera. 

No cal dir que aquest argument –el que va fer possible, el 1978, la creació de l’actual Universitat de les Illes Balears– va deixar fred el govern de l’Estat, que igualment va dissoldre la universitat de les Canàries. S’hi ha d’afegir que també per als estudiants de les altres illes resultava una complicació haver de traslladar-se a Palma. Lladó cita el cas concret dels menorquins, encara que aquests disposaven d’estudis superiors propis de filosofia i gramàtica, fins i tot quan la universitat balear ja havia desaparegut. 

Una altra conseqüència del reforçament del poder central seria la introducció de la ‘mili’, a partir del 1747, segons indica Casasnovas: “Ja no es tractava de reclutar voluntaris per a les guerres del rei, sinó d’un servei militar obligatori que s’havia de fer lluny de l’illa”. A Menorca, el 1810, com que “corrien rumors de la imposició d’una quinta” –reclutament forçós–, la multitud “assaltà l’Ajuntament de Maó”, cases de funcionaris i “diverses dependències oficials”, fins que el governador assegurà que aquesta mesura no afectaria l’illa.

El fracàs del franquisme

Aquesta situació afectà successives generacions d’illencs, i més dura va ser encara quan la destinació fou les guerres colonials de Cuba i Filipines o, més tard, el Marroc. Eren joves que ni tan sols sabien parlar castellà. En trobam testimonis, com el de Sebastià Vaquer, de Son Macià, recollit per l’investigador Tomàs Garau, a qui el sergent expressava les seves ordres a galtades, atesa la seva incomprensió de la llengua oficial –que, òbviament, acabaven aprenent.  

A mesura que la joventut es convertia en un col·lectiu a considerar –i en votants: els homes, des del 1890, i les dones des del 1931–, els poders polítics o fàctics es preocuparen de tenir-los del seu costat. L’Església catòlica es mostrà molt activa en aquest sentit: el 1917, recull l’historiador Pere Fullana, existien a Mallorca 190 associacions juvenils catòliques. 

Un paper fonamental, afegeix l’historiador de l’educació Joan Josep Matas, el jugà, des de començament del XX, l’Acció Catòlica, que pretenia formar els joves en la moral cristiana i allunyar-los de les temptacions contemporànies. Les al·lotes “havien de destacar per la seva profunda pietat i moralitat exemplar; és a dir, d’elles depenia el triomf de l’esperit de l’Evangeli sobre el paganisme que infectava la vida social”, apunta Matas. D’aquí ve que es posàs en marxa “una campanya per a la moralització dels costums que s’inicià amb un concurs per a vestits de bany”.

El moviment Escolta, creat per Robert Baden-Powell el 1907, també jugaria un paper fonamental en la formació dels joves. Ja el 1913, apunta el doctor en Ciències de l’Educació Xavier Motilla, es creaven els Exploradors Maonesos. La preocupació per la natura esdevindria segell d’aquell jovent.  

També els partits polítics crearen les seves branques juvenils, com a ‘planter’ dels futurs militants. El Diccionari de partits polítics dels professors d’Història Sebastià Serra i Antoni Marimon recull les següents: la Joventut de la Unió de Dretes –Alfonso de Zayas en fou el primer president a Palma–, la Joventut d’Acció Popular –vinculada a la CEDA–, les Joventuts Comunistes –en les quals destacà Aurora Picornell, assassinada el 1937–, les d’Esquerra Republicana, les Llibertàries i les Socialistes. Ja als nostres temps, amb el restabliment de la democràcia, se’n crearien d’altres, com Noves Generacions –Partit Popular–, Joventut Nacionalista de Mallorca –Unió Mallorquina– o Joves d’Esquerra Nacionalista –Partit Socialista de Mallorca. 

L’acostament del PSOE i els comunistes, en el Front Popular del 1936, propiciaren la convergència de les seves respectives organitzacions juvenils en les Joventuts Socialistes Unificades (JSU). A Menorca, en ser conquerida l’illa pels franquistes el 1939, visqueren l’afusellament o empresonament dels seus principals dirigents, segons el doctor en Història Jordi Pons: entre ells, el secretari d’organització al Mercadal, Joan Casals, de 18 anys, que després es convertiria en referent de la democràcia cristiana a les Illes.

El franquisme mirà d’enquadrar els joves al Front de Joventuts, sembla que sense gaire èxit, segons indica l’historiador José A. Cañabate, ja que els seus instructors “mai no varen enquadrar de manera efectiva més del 30% dels nins i joves illencs”. Als anys 60 es creava l’Organització Juvenil Espanyola, a la qual s’acabarien integrant, ja als 70, “joves amb sensibilitats molts diferents”, alguns dels quals, poc després, es passarien a partits democràtics, o a organitzacions ecologistes com Talaiot Corcat, protagonista de l’ocupació de sa Dragonera el 1977 contra la seva urbanització. Es perfilava una joventut rebel... amb causes.