El Gran Madrid: el pla de Franco per superar Barcelona

MadridPassejar pel barri del Puente de Vallecas amb Pepe Molina (Madrid, 1946) és tota una experiència. Com a dirigent veïnal històric i president de l'entitat Vallecas Todo Cultura, és una de les persones que més sap d'aquest antic municipi que va ser annexionat a la capital l'any 1950. "Quan hi vaig arribar, l'any 1968, aquí només hi havia fang als carrers i les cases no tenien llum", explica. Ell havia nascut a la capital, però hi va anar a viure al que llavors era l'extraradi per trobar un habitatge assequible. I s'hi va quedar. Llavors només feia 18 anys que Vallecas havia estat incorporat al municipi de Madrid, en un procés d'eixamplament que va durar entre el 1947 i el 1953, ara fa 70 anys, i que va incloure 12 antics pobles més: Chamartín de la Rosa, Carabanchel Bajo, Carabanchel Alto, Canillas, Canillejas, Hortaleza, Aravaca, Barajas, El Pardo, Vicálvaro, Fuencarral i Villaverde. El terme municipal de Madrid va passar de tenir 66 quilòmetres quadrats a 606, gairebé 10 cops més.

"Madrid va guanyar no tant població, que també, com capacitat de creixement", explica l'urbanista i arquitecte Álvaro Ardura. "Hi havia una voluntat clara de Franco perquè Madrid superés Barcelona", conclou. En efecte, al llarg dels anys 30 la capital catalana va arribar a superar Madrid en població, i això era una cosa que el nou règim volia evitar costés el que costés. La solució era fer un salt exponencial. I així es va fer. Barcelona havia fet el mateix a finals del segle XIX, però a una escala inferior, tal com explica la doctora en arquitectura i professora del departament d'Urbanisme i Ordenació del territori de la UPC Inés Aquilué: "Allò va ser un punt d’inflexió perquè, al fer-ho més tard, l’escala canvia. Això provoca que el terme municipal sigui molt més gran, perquè la relació espacial que es pot establir entre Carabanchel i Vallecas amb el centre de Madrid no té res a veure amb la que hi ha entre Gràcia i Sants amb el centre de Barcelona. Jo puc anar caminant des de Sants i en 20 minuts arribo al límit de l’antiga Barcelona. Això a Madrid no passa, trigues una hora o una hora i mitja. De la Villa de Vallecas fins a tocar el Retiro trigues molt més". 

El règim franquista no va tenir cap problema a publicitar que s'estava construint un "Gran Madrid". En el darrer ban de l'alcalde de Carabanchel Bajo, Rufino Goñi, en què s'acomiada dels seus veïns, proclama: "Visca Carabanchel Bajo en el Gran Madrid! Visca Franco, que el forja per a engrandiment d'Espanya!"

Madrid va guanyar en total 330.000 habitants, i va arribar a 1.850.000 gràcies a un pla dissenyat i executat per l'arquitecte Pedro Bigador i que recull moltes idees que ja estaven incloses en el de Zuazo i Jansen del 1929. Però la població va créixer de manera exponencial els anys següents, que són els de la gran immigració del camp cap a la ciutat. I molts van a parar als terrenys dels antics pobles, com ara el Puente de Vallecas. "Aquí ja hi havia població des del 1900, i de fet estaven més a prop de Madrid que de la mateixa Vila de Vallecas, el nucli històric on es mantenia i encara es manté la identitat vallecana", explica Molina.

En la Guia d'Urbanisme i Disseny Urbà (Madrid, 1900-2010), de la qual Álvaro Ardura és coautor, s'explica aquest creixement poblacional que va suposar l'annexió i la immigració posterior: "A la dècada dels 50 la ciutat creix en 624.000 habitants, fins a arribar als 2,2 milions. Aquest fort creixement va ser degut en bona part al desenvolupament industrial induït des de l'Estat com a mesura política que servís de contrapès a la vitalitat econòmica tradicional de Catalunya i el País Basc: així, amb l'ajuda de l'Institut Nacional d'Indústria i els beneficis fiscals acordats, Madrid en va convertir en un dels punts clau de la localització de la indústria".

Treure els obrers del centre

L'annexió també va servir per a un dels objectius del règim: treure els obrers del centre de Madrid. La classe treballadora havia d'anar a viure en el que s'anomenava "poblats satèl·lits", mentre que la burgesia es reservava espais com el barri de Salamanca, del qual Franco va donar ordres perquè no fos bombardejat durant la guerra, o l'Eixample de Castro. "La gran diferència entre Madrid i Barcelona és que aquesta darrera ha tingut un creixement contingut a la força. El model Barcelona és el d'una ciutat densa i compacta, en part perquè ja no la van deixar créixer més annexionant l'Hospitalet, per exemple, com en algun moment es va plantejar", explica Ardura, que és professor d'urbanística a la Universitat Politècnica de Madrid. El cert és que des d'aquell moment ja no hi va haver discussió. Actualment, Madrid té el doble d'habitants que Barcelona (3,2 milions) i gairebé sis vegades més superfície.

"Saps que Vallecas s'escrivia amb b abans del 1800?", em pregunta divertit Pepe Molina. "Al segle XVIII aquí es van establir uns forners francesos que abastien la Cort. Més tard es van obrir mines de sepiolita i de pedra foguera, un material que va servir per asfaltar els carrers de Madrid. El barri de Salamanca el va construir gent d'aquí", afegeix orgullós. A Vallecas és un dels pocs llocs on es respira aquesta identitat diferencial, construïda també sobre la consciència obrera i d'esquerres de molts dels seus habitants. "Som una aldea gal·la", diu rient Pepe Molina mentre m'ensenya, apassionat, alguns dels edificis del segle XIX que encara no han estat engolits per aquest gran Madrid que ens envolta.