¿Pel·lícula sobre automobilisme o megaanunci de videojocs?

Per comentar les virtuts i dèficits de Gran Turismo, resulta gairebé inevitable traçar un paral·lelisme amb la indiscutible triomfadora del que portem d’estiu: Barbie. Si entenem els dos films com a grans operacions de màrqueting vinculades als productes estrella de Mattel i Playstation, cal dir que la sàtira feminista de Greta Gerwig aconsegueix transcendir el seu propòsit comercial amb més solvència que el fulgurant espectacle que el sud-africà Neill Blomkamp (director de Districte 9 i Elysium) construeix a imatge i semblança de l’icònic videojoc de conducció. La comparació és indefugible, però també injusta, perquè Barbie funciona com una pel·lícula d’idees que dialoga amb la realitat sociopolítica, mentre que Gran Turismo s’erigeix en una experiència eminentment sensorial. Barbie interpel·la la consciència; Gran Turismo, els sentits i, en particular la passió per la velocitat motoritzada.

Basada en fets reals i amb el mercat global com a terreny de joc, Gran Turismo explica la història d’un jove gamer britànic que, de bracet amb la companyia Nissan, té l’oportunitat de convertir-se en pilot de carreres. La gran aposta de l'estudi Sony per a l'agost cinèfil arrenca entre escenaris anglesos i nipons, però la seva essència és purament ianqui: una història de superació que exalta l’esperit competitiu i que treu millor partit de l’èpica esportiva que del drama familiar.