Els grans han de tenir cura dels petits

PalmaEstà sortint el sol, i comença a sentir-se l’olor de la tardor. De fulles i terra banyada, encara amb dies càlids i fins i tot d’estiu. Bé, estiu… potser no tant com d’estiu, però per a una nina de cinc anys fa un dia de platja perfecte (crec que encara estic somiant!).

Tere: -Lena! Aixeca’t, nena!!

El meu nom sempre ha estat un emprenyo. Maria Magdalena, com la padrina. Encara sort que a casa em deien Marilén. Però com que també és llarg, els meus germans són els únics que encara ara em diuen Lena, i m’agrada… El pare, Joan; la mare, Francisca; som la petita de cinc germans (des de fa 3 anys som 4). La gran, Joana Teresa (Tere), em porta 14 anys; na Xisca me’n porta 11, després ve en Xisco (10 anys) i en Joan, que me’n portava 7. Com podeu veure, els pares no varen tenir gaires problemes per triar els noms.

Lena: -Aaaiii... deixa’m!!

Tere: -Lena! Fa un dia de conya! Corre, lleva’t, agafa la teva roba que ens n’anam!!

Lena: -Com que ens n’anam? On? A la platja?

Tere: -Sí, anam a la platja , vaaaaa… fes via! Però has d’agafar tota la teva roba i la fiques en aquesta maleta.

Lena: -Com que tota? Voldràs dir el banyador.

Tere: -No, Lena, vida, no anam a la platja…

Jo ja em començ a mossegar el llavi. Encara ho faig quan em pos nerviosa. Em llev com un raig cap a la finestra, esperant veure un dia de platja, i que el que intuesc sigui part del somni de fa una estona…

Lena: -Plou i fa fred! Crec que em dius una mentida… (ja no va sortir res pus de la meva boca. Dels meus ulls sí. Això no pintava bé).

Aquell mati vaig buidar els meus calaixos de roba, vaig triar les juguetes més importants per a mi (no podíem portar-les totes). Aquí ja sabia que no tornaríem. No record com arribàrem a Cala Major, supòs que amb bus, perquè a casa no teníem cotxe. Era un estudi, no n’havia vist mai cap. Tenia els ulls com a plats, vermells i vidriosos. Observava en silenci.

Tere: -Mira, aquests dos calaixos són per a tu. Dormirem aquí tots plegats -la meva cara era un Picasso de bon de veres.

Lena: -I la mamà quan vindrà? I en Xisco?, en Joan? El papà mai no hi és. Crec que no fa tanta feina. Jo el que crec és que ja fa temps que no ens estima…

Tere: -Ai, Lenita!! La mamà ja saps que està molt malalteta i no pot cuidar-nos. Cada cop passa més temps a l’hotel (hotel dèiem al psiquiàtric. Un eufemisme més). I el papà no tornarà. Ja no. Na Xisca se’n va a viure amb el seu al·lot, en Xisco fa feina i va i ve quan vol. I en Joan anirà a viure a ca la tia Àngela (cosina del meu pare. La seva filla, padrina d’en Joan, sempre l’ha adorat).

Lena: -Vaja…. Però no podem deixar en Joan tot sol, ha de venir aquí amb nosaltres. Mira que si li passa res… Jo no vull estar sense ell, jo ja l’enyor (un altre cop a plorar. Na Tere sempre em deia que allò meu amb en Joan era el més incondicional que havia vist mai, que estava enamorada d’ell: “Cul i merda”, deia).

Tere: -Aquí no hi cabem tots, Lena. I només faig feina jo, no puc mantenir més gent. Na Sara et cuidarà mentre jo faig feina.

Na Sara era filla del germà de la mare i veneçolana, perquè el meu tiet va emigrar a les Amèriques. Era el ric de la família. Ella, molt estudiosa, es va treure diverses carreres. Ara, feina, el que coneixem com a feina remunerada, no li’n vaig conèixer cap. Això sí, a fer el dinar, a netejar i d’altres feines, s’encarregà d’ensenyar-me’n ben aviat. Els dissabtes fèiem “dissabte”. Em coneixia cada centímetre de les rajoles del bany, cada tonalitat de la fusta de les portes, perquè em donava un pedaç, un líquid que feia pudor, i fins que no donava el visti plau, d’aquesta i d’altres tasques, no em podia aturar.

La mare tenia temporades que era “normal”. Feia coques de brossat, em contava contes quan vivia amb ella... Record que sempre cantava, reia, deia acudits verds, sempre entaconada, i no sortia de casa sense pintar-se els llavis. Coqueta, guapa, petitona però molt guapa… I malalta, cada vegada més malalta… “Paciente con trastorno bipolar, maniaco depresiva con brotes de esquizofrenia”, vaig poder llegir en el seu expedient.

Aquest ha estat l’origen de tot el caos (la meva opinió). El pare era “el xulet ” de la Soledat, (ma mare, “la pija ” d’internat de senyoretes, però tenir mal pel cap era com tenir lepra). Els meus germans sempre m’han dit que el papà estava boig per la mamà. Fins i tot quan el beure va poder amb ell i ja era un alcohòlic, quan va partir, seguien dient que el pare encara estava enamorat d’ella. La veritat és que mai va refer la seva vida. També va quedar destrossat (supòs), dèbil (pens). Les malalties del cap són molt dures. No es veuen com un braç romput o com la cama que va rompre a na Xisca d’una pallissa.

La mare era molt forta. Però també molt feble. Quan trabucava, de veritat que veia zombis, sentia veus, tant li era fer un streapteasse al mig del carrer, que heure-se-les a pedrades amb els cotxes aparcats o insultar-te de la forma més cruel. I quan es recuperava, es recordava de moltes de les coses que havia fet. Per mi recordar-te’n ha de ser el pitjor. Veure que fas mal a les persones que estimes i no poder controlar-ho, no poder fer res més que anar drogada.

Es va intentar suïcidar molt de pics. Una d’elles amb mi de bebè. En Joan, ell, que ja no hi és, em va salvar la vida. A 7 anys, va sentir olor de gas, i tocava i tocava i ningú no li obria. Va córrer a cercar la resta i tiraren la porta a baix. I jo vaig haver d’aprendre a viure amb tot això. O més bé, a sobreviure, perquè això només és una petita part. Encara avui ho patim tots, a la família. Els nostres traumes, les nostres mancances (sobretot emocionals), tantes preguntes sense resposta.

Però, tot i encara així, pens que, amb aquest panorama a casa, vaig tenir molta sort. Sort de tenir germans grans, i que els pares, quan encara no havien trabucat del tot, els ensenyassin que “els grans han de cuidar els petits”. Avui som jo qui els diu que, quan faci falta, serà “la petita qui cuidarà els grans”.