Nosaltres, els grecs

PalmaPràcticament tothom ha passat per les Balears, i els grecs no en són una excepció. Ens han atribuït orígens llegendaris vinculats a la seva mitologia i a Homer. Els autors clàssics parlaren de les Illes i el seu comerç arribà a les nostres costes. Visquérem sota domini bizantí. Ferran de Mallorca, pare del nostre Jaume III, va combatre i va morir per la sobirania de territoris grecs. Varen ser un contingent significatiu dels esclaus a les Illes. I la seva colònia va florir a la Menorca britànica. Així que alguna cosa, de grecs, també en tenim.

Destaca l’historiador Miquel Àngel Casasnovas el mite dels nostoi, aquells grecs que, en el retorn als seus llocs de procedència, després de la guerra de Troia, s’haurien assentat a les nostres illes. Segons Licofró, uns beocis anaren a parar a les Gimnèsies, és a dir, Mallorca i Menorca. Estrabó i Apol·lodor narraren que “uns hel·lens extraviats” es varen establir “en unes illes a prop d’Ibèria”. “El país dels lestrígons” que apareix a l’Odissea podria situar-se “en un dels ports balears”. Miquel Costa i Llobera faria que Homer viatjàs a Mallorca, molts de segles més tard, en convertir-lo en personatge del seu poema titulat, justament, La deixa del geni grec.

El volum col·lectiu Les Illes a les fonts clàssiques recull un bon grapat de mencions a les Balears en la literatura grega, en autors com Diodor Sícul, Agatèmer o el ja citat Estrabó. Distingeixen dos arxipèlags separats: les Gimnèsies, d’una banda, i les Pitïuses: Ebusus (Eivissa) i Ofiusa (Formentera), “per la gran quantitat de pins que hi creixen”, a dir de Sícul. Aquest mateix explica el nom Gimnèsies “perquè els habitants viuen nus de vestit a l’estació de l’estiu”; vaja, com ara a les platges nudistes.

Afirma Licofró que els descendents d’aquells excombatents de Troia, a Mallorca i Menorca, serien els famosos foners: “Llurs mares ensenyaven l’art de disparar amb certesa als seus fills, en dejú. Certament, cap d’ells donarà a la boca un tros de pa, si no encerta amb destra pedrada el pa col·locat, com a blanc de fitó, sobre un tronc”.

Diodor Sícul subratlla, dels balears, que “són més amants de les dones que tots els altres, les valoren tant” que, en cas de ser capturades pels pirates, “les rescaten donant tres o quatre homes a canvi d’una dona (...) Mai no utilitzen cap tipus de moneda” i, en tornar de fer la guerra com a mercenaris, “no duien la soldada a les seves pàtries, sinó que, comprant-se dones i vi, la malgastaven tota en això”.

Els estranys costums dels illencs

Alguns dels seus costums els troba “estranys”, l’autor grec: “A les festes de noces, el primer dels familiars i dels amics segons l’edat, i el segon, i els restants, es colguen l’un rere l’altre amb les núvies, i el nuvi és el darrer a aconseguir aquest honor”. Pel que fa als enterraments, “després de trencar els membres del cos amb fustes, els col·loquen dintre d’un recipient i damunt hi posen moltes pedres”. Com per assegurar-se’n.

Quant a recursos naturals, diu Sícul que Mallorca i Menorca “tenen una bona terra productiva”, però no hi elaboren vi; “per això també són tots ells en desmesura enclins al vi, pel fet que a casa seva escasseja”. També, qui ho diria, “van ben escassos d’oli, el treuen del llentiscle i, mesclant-lo amb saïm de porc, s’hi unten els cossos”. Menorca “nodreix molta i variada ramaderia”, ja a l’Antiguitat, i Eivissa destaca per “la suavitat de les llanes”. Un avantatge de les Illes, assegura Estrabó, és la inexistència dels “animals perjudicials” o ferotges. Mallorca i Menorca “ofereixen bons ports, però són plens d’illots a les entrades, de manera que cal precaució als qui hi entren”.

Si no del nostre suposat origen grec, del que sí que trobam testimonis, assenyala Casasnovas, és del comerç hel·lè a les Illes, abans de la conquesta romana, si bé “sense que això impliqui cap mena d’assentament”: l’arquer de Llucmajor; el senglar alat de Torelló (Maó); les Atenees de Porreres, Santanyí i Menorca; l’Odisseu de Sant Lluís; el jove nu de Santa Eugènia i, sobretot, el vaixell de Cala Sant Vicenç (Pollença).

Del 534 a finals del segle VIII, afegeix Casasnovas, les Baleares varen formar part del que anomenam Imperi Bizantí i, per extensió, ‘grecs’, si bé aquesta denominació no és del tot exacta, ja que ells es consideraven, a si mateixos, Imperi Romà d’Orient. La Croada del 1204 el va destruir, temporalment, i els occidentals elegiren els seus propis emperadors: d’aquests descendia Violant de Courtenay, àvia del nostre Jaume II de Mallorca; i Caterina, del mateix llinatge, que s’hauria casat amb el seu fill gran i hereu, un altre Jaume, si aquest no s’hagués estimat més fer-se frare franciscà.

Aquells nous emperadors dividiren els territoris dels grecs entre els barons d’origen francès, entre els quals hi havia els Villehardouin, prínceps de Morea, al Peloponès. Guillaume de Villehardouin, aquest sí casat amb una grega de bon de veres, Anna Comneno, no va tenir hereu mascle, sinó dues filles: Elisabet i Margalida. Els seus descendents anaren a la guerra per l’herència: Matilda d’Hainaut, filla d’Elisabet, casada amb Lluís de Borgonya; i Elisabet de Sabran, filla de Margalida, amb Ferran de Mallorca.

Ferran, tercer fill de Jaume II de Mallorca, era un príncep aventurer, cavallerós però no gaire assenyat. Elisabet va morir poc després de donar a llum el futur Jaume III de Mallorca, successor del seu oncle Sanç. Però Ferran va anar igualment a la guerra, en nom dels drets heretats pel nounat, contra els cosins Matilda i Lluís.

Tot semblava anar prou bé. Ferran –narra el seu biògraf Gabriel Alomar Esteve– arribà a Grècia amb un exèrcit d’almogàvers dirigit per “cavallers de les Illes Balears, del Rosselló i de Montpeller”, i prengué uns quants castells, entre els quals el de Bellver, homònim del de Mallorca. Va obtenir la victòria a la batalla del riu Alfeu, sembla que a prop de la mítica Olímpia.

Però Ferran era un cap buit i, en un segon enfrontament, en el qual es trobava en inferioritat de condicions, el seu orgull li va impedir de retirar-se prudentment i trobà la mort a Manolada, el 5 de juliol del 1316. “Just l’endemà”, afegeix Alomar, “quan ja no hi havia res a fer”, arribaren els reforços que li havia enviat el seu germà Sanç, rei de Mallorca. De fet, Matilda, a manca de fills propis, va acabar reconeixent com a hereu el nostre Jaume III. Tampoc no li serviria de gaire, ja que, com és sabut, va acabar perdent el seu regne i la vida a la batalla de Llucmajor, el 1349.

La colònia grega del port de Maó

Els grecs, que aleshores es trobaven sota domini de l’Imperi Turc, varen ser una de les comunitats estrangeres que, com recull Casasnovas, introduïren els britànics al port de Maó al segle XVIII, juntament amb italians, corsos o jueus, “fidels” a la causa de Londres i “mal vists pels menorquins”. En el cas dels grecs, pitjor, per ser ortodoxos, i no catòlics. Algunes famílies d’aquest origen “havien estat afavorides amb terres”. Corsaris grecs reberen patent britànica i feien servir el principal port menorquí.

Apunta l’investigador Josep Maria Quintana que fou l’ambaixador rus a Londres qui proposà l’establiment de comerciants grecs a Menorca. De fet, aquesta comunitat, a manca d’estat propi, rebia el suport de Sant Petersburg. L’historiador Francesc Hernández Sanz calcula que la integraven unes dues-centes famílies, nombre prou significatiu.

La flama de la discòrdia es va encendre –narra Quintana– per la intenció dels grecs d’erigir un temple ortodox per a les seves cerimònies religioses i un cementeri: el clergat catòlic local va amenaçar amb l’excomunió aquells que els aportassin materials o treballadors; fins al punt que, quatre anys després d’obtenir-ne el permís, encara no s’havia edificat. El comandant britànic va haver d’intervenir-hi, assegurant que aquells que s’hi oposassin “incorrerien en alt desgrat de Sa Majestat” i que, si els grecs no aconseguien terrenys, la Corona se’ls aportaria gratuïtament. Finalment sí que es va erigir: Sant Nicolau, actualment la Concepció, catòlica.

Casasnovas detecta comerciants grecs entre els defensors de Sant Felip, el 1756, contra la invasió francesa. Quan va resultar victoriosa, “les colònies grega i hebrea de Maó foren expulsades” pels francesos catòlics i per segona vegada, i en aparença definitiva, quan Menorca va ser ocupada pels espanyols, el 1782. La nissaga grega, però, no va desaparèixer del tot: entre els descendents es trobaren el ric empresari i ministre de la I República Teodor Làdico (1825-1912) i l’escriptor Llorenç Villalonga, d’aquest origen per part de la seva mare.

Actualment, la colònia grega a les Illes Balears no és gaire nombrosa: segons l’Institut d’Estadística de les Illes Balears, 261 residents, 222 dels quals a Mallorca, 31 a les Pitiüses i 8 a Menorca. Però el vincle hel·lè ha continuat fins als nostres dies. El mític armador Aristòtil Onassis, segons el periodista Matías Vallés, visità Mallorca el 1961 amb Maria Callas i el 1973 amb Jackie Kennedy; també els seus competidors Stavros Niarchos i els Goulandris. Ben coneguda és la figura del grec nascut a Alexandria Joan de Saridakis, propietari de Marivent, on, per cert, una altra grega, la reina Sofia d’Espanya, ha passat les vacances durant més de mig segle.

Si el poeta de Binissalem Llorenç Moyà destacà per les seves versions dels clàssics grecs, Maria del Mar Bonet dedicà el 1993 l’àlbum El·las a les cançons de Mikis Theodorakis i el 2017 celebrava els 50 anys damunt els escenaris a l’acròpolis d’Atenes, cantant amb Maria Farantaouri. En un dels racons més fotografiats de Palma, l’Hort del Rei, els versos de Konstandinos Kavafis acompanyen l’escultura de Josep Maria Sirvent, d’inconfusibles faiçons hel·lèniques, Jònica.