Quin sentit té exhibir les atrocitats morals del drama migratori?

A quin públic es dirigeixen les crues imatges sobre migració que Agnieszka Holland filma a Green border? Els polítics? La ciutadania? Quin és el seu propòsit, més enllà de sacsejar els espectadors de l’Europa del benestar? Són moltes les preguntes que reobre el nou film de la veterana cineasta polonesa sobre la conveniència de denunciar la violència mostrant encara més violència. Perquè Green border és, ho avancem, una duríssima ficció sobre el drama migratori que, filmada en un rigorós blanc i negre, ens trasllada a la frontera entre Polònia i Bielorússia per seguir els diferents actors de la migració a Europa: famílies de refugiats extracomunitaris, forces de l'ordre i activistes.

Articulat com un fresc sobre la deshumanització de la política contemporània, la pel·lícula més aviat s’assembla a un catàleg d'atrocitats morals que costa veure sense tancar els ulls: soldats que trepitgen ancians, dones embarassades dessagnant-se a l’altre costat de la frontera, nens que moren a la meitat del bosc... L’efecte acumulatiu d’aquesta exhibició certament no beneficia el llargmetratge, de més de dues hores de duració, tot i les bones intencions d’una directora que mai ha tingut por de convertir-se en altaveu de les injustícies. El problema aquí no té a veure amb el seu activisme sinó amb una narrativa maniquea i efectista que dispara contra tots i sense pietat.