El grup més plural d’oposició al franquisme

PalmaFou el gener del 1975, a Can Tàpera, a Palma, quan es va constituir el grup Tramuntana. Van triar el nom d’un vent ben característic del nostre entorn, potser amb l’esperança que aviat bufàs en direcció a les llibertats democràtiques. Era el col·lectiu més plural de l’oposició al franquisme mai aconseguit fins aleshores a tot l’Estat, on es trobaven des de persones del món empresarial i de la dreta moderada fins a formacions a l’esquerra del Partit Comunista. Fou un espai de diàleg de vida breu, però que compartiren un grapat de personalitats que poc després serien protagonistes de la Transició i dels inicis de la democràcia i l’autonomia, entre els quals Josep Melià, Félix Pons, Antoni Tarabini, Miquel Rosselló, Manuel Mora i Antoni Alemany. Recordam Tramuntana quan es compleixen 50 anys de la seva formació, i ho feim seguint els textos de Bartomeu Canyelles i Francisca Vidal i de Miquel Alenyà, i les memòries de Miquel Rosselló, Climent Garau i Antoni Serra.

Aleshores, semblava clar que no trigaria a produir-se el que llavors es deia el ‘fet biològic’: és a dir, la mort de Franco. El 1974 havia estat tan malalt que va haver de cedir temporalment la direcció de l’Estat al príncep –futur rei– Joan Carles. Aquells dies s’havia aprovat la Llei d’associacions polítiques, una tímida obertura que no acontentava ningú: ni l’oposició, perquè només es preveia una tímida pluralitat dins del Règim, ni els immobilistes –l’anomenat ‘Búnquer’–, perquè els semblava massa progressista.

Bé podríem dir que aquella fou una trobada històrica, ja que es varen veure les cares per primera vegada representants de l’oposició, per descomptat il·legal, entre els quals el demonitzat Partit Comunista (PCE), amb empresaris com Ramon Esteban Fabra, creador de l’Associació Industrial de Mallorca (Asima) i dels polígons industrials de Palma, i Francesc Albertí, més tard president de la Confederació d’Associacions Empresarials de les Balears (CAEB), entre d’altres. Semblava clar que les coses havien de canviar en uns mesos, i els empresaris i la dreta moderada volien establir un marc de diàleg amb l’esquerra.

El model ‘Tácito’

La primera reunió va tenir lloc a Can Tàpera, als afores de Palma, un espai discret de la llavors Caixa de Balears, encara avui seu dels cursos de la Fundació Sa Nostra i d’altres activitats culturals. A més de Fabra i Albertí, hi assistiren Josep Melià, aleshores ‘procurador’ a les Corts franquistes, però clarament situat en posicions reformistes; Antoni Alemany, llavors director de Diario de Mallorca; els missers Lluís Matas i Ferran Porto; Pere Joan Morey, més endavant dirigent destacat d’Unió Mallorquina; Félix Pons i Emilio Alonso, del PSOE; Francesca Bosch i Miquel Rosselló, del PCE; i Antoni Tarabini i Celestí Alomar, de Bandera Roja. Sí, només una dona. Però és que la política, per descomptat en el franquisme, però fins a ben avançada la democràcia, fou cosa d’homes.

Era la primera vegada, en tot l’Estat, que es generava un espai tan ampli, en el qual es trobaven des dels conservadors fins a aquells situats, fins i tot, a l’esquerra del PCE. Hi havia hagut altres intents de diàleg de l’oposició, però cap de tan heterogeni, ni tan sols a Catalunya. Essencialment, tots estaven d’acord a no acceptar el fals pluralisme de la Llei d’associacions, reclamar les llibertats democràtiques i adoptar una perspectiva diguem-ne ‘regionalista’. En bona part, propiciaren aquesta trobada Alomar i Tarabini, que compartiren trajectòria política: tots dos primer a Bandera Roja, després al PCE, més tard al Partit Socialista de Mallorca (PSM) i finalment al PSOE.

Per Tramuntana va passar pràcticament tothom que aleshores pintava alguna cosa en la lluita per les llibertats: Climent Garau, president de l’Obra Cultural Balear; el fiscal esquerrà Miquel Miravet; Manuel Mora, del Partit Socialista Popular (PSP) de Tierno Galván; Miquel Tugores, del Partit del Treball; els escriptors Josep Maria Llompart i Antoni Serra; Fernando Truyols i Josep Maria Biarnès, del Partit Carlí –el de Carles Hug, d’esquerres i per descomptat il·legal–; Ignasi Ribas, misser comunista; el dirigent sindicalista Francesc Obrador; i l’històric democratacristià menorquí Joan Casals, represaliat pel franquisme pel ‘contuberni’ de Munic, la trobada del 1962 entre l’oposició moderada a l’interior de l’Estat i la de l’exili.

El model de Tramuntana fou el grup Tácito, que operava a escala estatal. Aquest fou un col·lectiu situat en la Democràcia Cristiana –també il·legal, però tolerada per la dictadura– que publicava articles d’opinió sota aquest nom a la premsa espanyola. Tramuntana faria ben igual a les pàgines del diari dirigit per Alemany: Melià, Garau i Mora es farien càrrec de coordinar aquella feina. Aquest mateix gener del 75, Tácito, tot i la seva moderació, ja havia fet públic que no jugaria el joc de les ‘Associacions’ proposat pel règim, sinó que desitjava una vertadera democràcia pluralista.

La signatura ‘Tramontana’, així, amb ‘o’, ja que publicaria els articles en castellà, es va presentar a les pàgines de Diario de Mallorca el 5 de febrer del 1975. Sense citar noms, el col·lectiu es definia com “un grup de mallorquins, menorquins i eivissencs”, sense “uniformitat ideològica”, només units per “l’amor a les nostres illes” i “les conviccions democràtiques”, que pretenia “abordar els temes i problemes del moment”, de manera periòdica.

El que no va poder ser

En successius articles publicats al mateix diari, Tramontana va fer una rigorosa anàlisi de l’atur, que qualificava com “la repercussió més sagnant” de la greu crisi econòmica del moment, després “d’anys de creixement desordenat” i “una política social injusta”; va apostar per un futur “lliure, pacífic i democràtic”; va criticar contundentment el llavors president del Govern, Arias Navarro, per la seva desqualificació del ‘regionalisme’; i va insistir en una “regulació lliure i democràtica” per superar les dificultats de caràcter econòmic i social. Convé recordar que, aleshores, Franco encara era viu i els mecanismes de la dictadura, ben vigents.

Segons Vidal i Canyelles, el juny d’aquell mateix any es va sotmetre a consideració del grup un document que plantejava el dret a l’autodeterminació, la cooficialitat de català i castellà i un nou marc polític que permetés a les Illes la seva lliure definició. Era un intent de transformar un espai de diàleg en una entitat coordinadora de l’oposició. De fet, aleshores ja existia un organisme d’aquestes característiques, la Junta Democràtica, el portaveu de la qual era el mateix Manuel Mora. Però molt menys plural que Tramuntana: ni el PSOE ni la Democràcia Cristiana no hi havien volgut participar. Tramuntana representava una possibilitat d’anar més lluny.

No tothom tenia clar fer aquella passa, començant pel mateix Alemany. Segons Garau, aquell juliol “no volgué publicar” un article per a la signatura col·lectiva que li havia fet arribar Miravet, que feia servir la seva condició de fiscal per donar una mà a aquells que eren detinguts per ‘delictes’ de caràcter polític. Per acabar-ho d’adobar, Miravet havia assistit, a París, a una reunió amb el llavors secretari general del PCE, Santiago Carrillo, que havia resultat desfavorable a les ànsies autonomistes, àmpliament compartides dins el col·lectiu.

Relaten Canyelles i Vidal que el liberal Garrigues Walker i el reformista Areilza visitaren Palma per entrevistar-se amb membres de Tramuntana. També es va projectar un Llibre blanc sobre la problemàtica de les Illes, que havia de dur un pròleg signat per un altre reformista del Règim, Fraga Iribarne, i la nòmina d’autors del qual resultava espectacular: el professor universitari Camilo José Cela Conde, l’economista Miquel Alenyà, els periodistes Andreu Ferret i Antoni Papell, el lingüista Isidor Marí, el futur ministre Santiago Rodríguez Miranda i l’enginyer Miquel Àngel Llauger, a més dels integrants del col·lectiu.

Tramuntana donava les seves darreres coejades quan a Antoni Serra, segons contava ell mateix, se li va encarregar un text per a la signatura comuna, sobre “les relacions, els conflictes i les tensions” entre les quatre Illes. L’article va trigar tres setmanes a publicar-se i, quan ho va fer, el varen decebre “les mutilacions i els afegits” a l’escrit original. Aleshores, ja es plantejava la disjuntiva entre ‘ruptura democràtica’, defensada per l’esquerra, i ‘reforma’, i aquesta diferència va dividir els que fins llavors havien compartit objectius comuns.

Mig segle més tard, Miquel Rosselló creu que Tramuntana “va tenir una importància molt gran”. Certament, no es va arribar a convertir en aquella plataforma unitària que hauria volgut l’esquerra. Però, en compensació, va abastar pràcticament totes les ‘forces vives’ del moment: tot l’espectre ideològic democràtic, empresaris i sindicats, el periodisme, el món judicial amb el fiscal Miravet i els missers Pons i Ribas i, fins i tot, el Bisbat de Mallorca, aleshores presidit pel progressista Teodor Úbeda. Tots es varen implicar, diu Rosselló, en “el futur de la democràcia”, que ja no trigaria gaire a arribar.