"L’autodeterminació palestina genera consens al Sud Global"

Dénia“Som en un moment de desconcert ideològic generalitzat”, va dir Josep Ramoneda en la primera sessió de la segona edició del Festival de les Humanitats que s’ha celebrat a Dénia dijous, divendres i dissabte. Per fer front serenament a aquest desconcert, que també és social i cultural, el festival ha desplegat una dotzena de debats, alguns d’altíssim nivell i amb una interessant allau d’idees. I sempre amb una notable assistència de públic a les dues seus: el Multiespai l’Androna del Baleària Port i l’Auditori Centre Social. El mateix Ramoneda, director de continguts de la trobada, no amagava l’entusiasme davant la consolidació d’una proposta que aquest any ha abordat amb fermesa i sense estirabots demagògics qüestions com la consolidació del Sud Global, el declivi de l’hegemonia europea, la necessitat de regular la intel·ligència artificial (IA), la possibilitat d’un feminisme que s’enfronti a les aliances reaccionàries, els reptes davant els nous autoritarismes, el pas de la batalla de grans narratives ideològiques a la batalla d’ofertes per interessos puntuals i el paper de la literatura per il·luminar la foscor causada pel desconcert, entre més.

Aquesta segona edició, inaugurada pel músic i escriptor turc Zülfü Livaneli, tenia com a lema Mirar enrere per saber on anem, però sobretot s’ha mirat el present i, més concretament, la guerra entre Israel i Palestina. La solvència intel·lectual dels ponents ha permès que aquesta mirada fos des del coneixement. "L’atac d’Israel a Gaza està obrint encara més la bretxa entre Occident i el Sud Global pel suport gairebé unànime de la Unió Europea i els Estats Units al govern israelià", va dir divendres l’escriptor indi Pankaj Mishra en una sessió titulada La decadència d’Europa i els canvis en l’hegemonia mundial. L’endemà, l’Assemblea General de l’ONU adoptava una resolució en què demanava "una treva humanitària immediata, duradora i sostinguda" a Gaza. Entre els 120 vots a favor, la majoria dels països de l’anomenat Sud Global, inclosos el Brasil, la Xina, l’Argentina, Mèxic, Sud-àfrica i Nigèria; entre els 14 vots en contra i les 45 abstencions, pràcticament tots els països europeus, amb excepcions significatives com Bèlgica, Espanya, França, Portugal, Noruega i Suïssa.

També es va abstenir l’Índia, un país que, tal com va explicar Mishra, s’ha mogut amb una certa ambigüitat: primer es va alinear amb Israel per "l’afinitat autoritària" entre el primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, i el seu homòleg indi, Narendra Modi, però després "va donar suport als palestins perquè l’Índia depèn també dels diners que arriben dels països del Golf". "L’Índia podria liderar el Sud Global, però han estat la Xina i el Brasil els que han condemnat Israel des del principi. L’autodeterminació palestina genera consens al Sud Global", va dir Mishra, que situa aquesta consciència geopolítica en el mateix context que el desinterès d’aquests mateixos països per donar suport a les sancions econòmiques que els Estats Units i la Unió Europea van activar contra Rússia arran de la invasió d’Ucraïna.

Europa, un pas enrere

Un dels encerts del festival ha estat que Mishra compartís la sessió amb l’alacantina Núria Oliver, vicepresidenta d’ELLIS, la fundació dedicada a la investigació en intel·ligència artificial centrada en la humanitat, que va constatar "la inferioritat europea en IA" respecte als Estats Units i la Xina. "La IA ja és un tema polític i hi ha països que han desenvolupat estratègies pròpies. La Xina sap que si lidera la IA liderarà el món i hi està invertint molts diners. Europa reconeix la seva debilitat i ara hi ha la intenció de reforçar la sobirania tecnològica i atraure tot el talent europeu que ha marxat a l'Àsia i els Estats Units", va explicar Oliver, molt clara en l’exposició dels àmbits on la intel·ligència artificial és molt beneficiosa, com ara la sanitat i la investigació. Alhora és partidària de la regulació en què treballa la Unió Europea perquè entri en vigor el 2025: "En aquest aspecte, Europa sí que és referent i molts països, també la Xina, n’estan pendents".

Tot plegat perquè, com va dir la moderadora, la investigadora del Cidob i col·laboradora de l’ARA Carme Colomina, "els algoritmes no siguin armes de destrucció matemàtica". "La regulació és important perquè amb els algoritmes hi ha reptes com la falta de veracitat, la falta de diversitat (si detecten que t’agrada una cosa, només et recomanen això) i la influència subliminar amb finalitats polítiques", va dir Oliver. "El Brexit és un exemple clar de manipulació reeixida a través dels mitjans digitals –va intervenir Mishra–, de noves formes de manipulació política que va portar els votants a votar en contra dels seus interessos. Va ser un suïcidi polític i geopolític. Ni tan sols era una manipulació propagandística clàssica contra un altre país, sinó una retòrica de guerra per destruir oponents polítics. És un exemple claríssim de la victòria de la falsedat i la propaganda".

"La guerra sempre és bruta"

Per raons òbvies, Gaza també va aparèixer en una les xerrades més interessants, la titulada Guerra i guerres. Va ser un diàleg complementari entre la historiadora neozelandesa Joanna Bourke i l’historiador gallec Xosé M. Núñez Seixas. Una centrant-se en països "vencedors" i l’altre en "perdedors", tots dos van lligar una conversa a partir de les dues guerres mundials i sobre qüestions com el llenguatge en temps de guerra i les autojustificacions dels soldats que participen en massacres i el gènere, temes que ressonen en aquest present tan devastador. "Les violacions de dones i nens en temps de guerra són cada vegada més freqüents. Es fan per humiliar les dones i per destruir famílies i comunitats. La violació en la guerra és una estratègia sistemàtica genocida i una extensió d’altres violències com la tortura i la destrucció de béns", va explicar Bourke. "Es posen en marxa dinàmiques d’embrutiment que porta els homes a ser violadors i saquejadors, i la camaraderia encobreix els actes dels soldats. Entre els soldats de la División Azul, alguns deien que Rússia feia olor de moro, de no civilitzat", va completar Núñez Seixas, que va destacar la feina de les historiadores del gènere i d’autores com la mateixa Bourke, investigant la guerra com a "exaltació de la masculinitat, com a barra lliure per a l’expressió de la masculinitat".

Bourke també va recordar el silenci que imposen els guanyadors respecte a les atrocitats comeses: "El bàndol guanyador estableix les prioritats i per això gairebé no se n’ha parlat, de la violència sexual exercida pels soldats britànics i nord-americans durant la Segona Guerra Mundial". En els dos casos, va continuar Bourke, tant entre els soldats alemanys com entre els aliats la negació després dels assassinats en massa és "retòrica, amb un llenguatge que prové de clixés", tal com ha constatat estudiant les cartes que enviaven els soldats: "Per exemple, consideraven legítim cometre atrocitats perquè els ho havien ordenat i, a més, desobeir una ordre estava mal vist socialment. I perquè manava la lògica de resposta paral·lela: o ell o jo".

Núñez Seixas va apuntar alguna especificitat dels soldats alemanys, que "externalitzaven la culpa i la responsabilitat" en "els SS, que eren els malvats fanàtics; els britànics, que van bombardejar la rereguarda, i els soviètics, que violaven". També va recordar algunes singularitats de la Primera Guerra Mundial, com ara que els soldats, majoritàriament obrers i camperols, eren més cruels amb els oficials del bàndol enemic que amb els soldats, en els quals reconeixien algú que coneixia la por igual que ells. En el mateix conflicte bèl·lic, va explicar Rourke, un soldat britànic de 20 anys expressava això mateix en una carta: "Vaig tornar de la guerra a una societat que estava plena d’odi. Al front sabia que els que tenia davant tenien por i estaven esgotats, com jo". "La gent a casa això no ho sabia. La propaganda funciona a la rereguarda, però no al front", va afegir la historiadora.

"La guerra mai és neta, sempre és bruta. I, malgrat el distanciament tecnològic, la guerra convencional no ha desaparegut en totes les facetes, com es demostra a Ucraïna i Gaza. Però sí que es vol evitar, a Rússia, que la guerra afecti les classes mitjanes de Moscou i Sant Petersburg que donen suport a Putin, i per això la mobilització és parcial i sovint de regions allunyades [del centre polític i econòmic]. A Israel, en canvi, la mobilització és total", va assenyalar Núñez Seixas.

Feminisme per eliminar totes les opressions

El feminisme va ser protagonista de la jornada inaugural, sobretot per la presència de la filòsofa italiana Chiara Bottici en la sessió sobre el passat i el futur de les ideologies que va moderar Ramoneda. "El futur està en ideologies més transversals i transformadores, com el feminisme i l’ecologisme", havia avançat la periodista Cristina Manzano. I Boticci hi va introduir el concepte amb què titula l’assaig Anarcafeminisme. "Anarca amb a", va precisar. "Necessitem ideologies millors i narratives millors per competir amb les narratives neofeixistes. Les polítiques d’esquerres semblen tancades en la idea que no hi ha alternativa i les grans narratives les han adoptat els neofeixistes. Trump va sorgir amb una narrativa no gaire bona, però sí prou potent: Make America Great Again. En canvi, l’esquerra té una manca d’imaginació preocupant", exposa.

Davant aquest panorama, proposa l’anarcafeminisme, que sintetitza el diagnòstic de l’anarquisme segons el qual "les diferents maneres d’opressió es reforcen entre si", i hi afegeix el feminisme, que "és la fi de l’opressió i la discriminació per qüestió de gènere". "Anarcafeminisme no és unes quantes dones dominant les altres, sinó el final de la discriminació, també per a les persones trans i queer. El feminisme no és que hi hagi una dona exercint l’opressió, sinó que no hi hagi ningú oprimit", diu Boticci, per a qui la seva llibertat també "desapareix" si hi ha "dones assassinades en feminicidis" i "si hi ha persones que moren bombardejades perquè n’hi ha d’altres que els consideren animals humans". "No puc ser lliure en un món dominat per un capitalisme extractiu que posa el benefici econòmic per damunt de la vida. O tothom o ningú, és el lema de l’anarcafeminisme. O som tots lliures o ningú ho serà", va dir com a proposta de gran narrativa.

Edurne Portela i la literatura dels camps

El Festival de les Humanitats, promogut tant per l’Ajuntament de Dénia (en mans socialistes) com per la Generalitat Valenciana (governada pel PP), també té espai per a debats culturals com el que van protagonitzar la basca Edurne Portela, la madrilenya Marta Sanz i el barceloní Jordi Amat, tots tres amb un text escrit que van llegir abans de passar al debat pròpiament. El punt de partida era què ens pot ensenyar del futur, la literatura.

Sanz va fer un divertit i crític recorregut pels relats de futur, sobretot els distòpics, que va començar recordant "les profecies de Cassandra" a qui l’escopinada d’Apol·lo va condemnar a no ser creguda. Va carregar contra la piconadora bonrotllista del pensament positiu ("no cal que tots els llibres siguin històries exemplars; també podem treballar des del fàstic") i va recomanar "que ens fixem molt en les coses que passen aquí, avui, per poder ser predictius". Portela va defensar el poder de la literatura testimonial –que ella mateixa practica d’alguna manera a la novel·la Maddi y las fronteras– i, concretament, la dels camps, "la que reflexiona sobre la dificultat de transmetre l’experiència de Buchenwald o Auschwitz", tal com van fer Jorge Semprún, Primo Levi i Elie Wiesel, entre altres: "És un gènere que ens explica qui som, mostra la possibilitat de la violència i també ens ensenya que existeix la possibilitat de resistir-se al mal, de ser lliure davant del mal". "El coneixement del mal no ens fa millors, però sí que ens fa conscients de la seva existència i del fet que la idea essencial ha de ser la lluita contra el mal", va dir abans de recordar "la continuïtat històrica de l’exercici del mal" a Israel i Palestina.

Amat va reivindicar "les novel·les que ens posen en qüestió i que ens permeten no quedar-nos paralitzats davant els nous autoritarismes". Com a exemple va triar "l’antihumanista" Submissió, de Michel Houellebecq: "Em fascina i m’incomoda, toca el moll de l’os dels consensos. És una novel·la satírica desagradable que advertia sobre l’autoritarisme que vindria", va assegurar Amat sobre un llibre que es va publicar el 2015: "I l'any següent Trump va guanyar les eleccions". Com havia dit Zülfü Livaneli en la inauguració d’aquesta edició del Festival de les Humanitats, "encara sort que tenim la literatura".