“Donaria tot el que he escrit per haver firmat una partitura de Boccherini”

PalmaSi hi ha alguna cosa que no li falta a l’escriptor Guillem Frontera és humor. Demana instruccions al fotògraf per no quedar “amb cara de beneit”. Diu que si morís ara “tampoc faria lleig”. La mort, res, però l’edat sí que l’emprenya, “aquests dolors que no saps d’on venen”. Accepta de bon grat passar una estona amb aquest mitjà i demana unes tallarines en un local de Palma. De segon serà lluç. “Amb patates fregides”, pronuncia amb els ulls il·luminats. El migdia, en canvi, és gris, quasi negre, i plou amb ganes. Justament, durant la conversa, surt sovint el seu llibre La mort i la pluja. “Diuen que és el millor que he escrit”, apunta. Li té afecte, perquè hi recorre sovint. Aquest recull de contes, un particular viatge al passat i a la infantesa de l’autor, va rebre el Premi de la Crítica Serra d’Or. Però no parla de premis, tampoc gaire de llibres, i esmenta breument que li fa il·lusió el monogràfic que li ha dedicat la Fundació Mallorca Literària en el marc del cicle Narrativa dels 70. Ell publicà la primera novel·la, Els carnissers, el 1968 (premi Gabriel Maura). Així i tot, arrufa un poc les celles i diu, sense acabar de dir-ho, que això que els altres “intentin” explicar el que has fet... bé, que no ho sap, que cadascú deu saber el que fa.

Té 76 anys. Per tant, està justificat que la conversa no segueixi un ordre concret. “Ho havíem deixat als viatges, no?”, posa ordre. “Per poques coses no viuria a Mallorca, però una d’elles és París. Quan la meva filla em va demanar si podia anar a estudiar-hi un any, quan feia Batxillerat, li vaig dir que sí, que és clar. Vaig enyorar-me molt, aquell curs”, riu. Amb París no ho fa, tot i que hi ha estat diverses vegades; però de Barcelona, en parla com si fos ca seva, i reconeix que sempre s’hi ha sentit ben tractat. Hi havia anat abans, però a la capital catalana s’hi va instal·lar el 1969. Dins la societat culta hi havia ecos del Maig del 68, que es varen sentir fins al 85. “Hi havia gent d’un nivell cultural altíssim que vivia amb un sentit de la llibertat molt ampli. També la sexual. La gauche divine. Ara bé, jo no puc xerrar del poliamor, perquè seria com xerrar de la cria de l’os formiguer”, amolla.

El seu país

Recorda que, de petit, sempre havia considerat les Illes Balears com el seu país, fins que va veure “que això era can Bum”. Un símptoma? “El pintor eivissenc Vicent Calbet va morir sense haver exposat mai a Menorca”, comenta. El paisatge humà de l’Eivissa dels 60 li encantava. Hi ha anat tornant, però es va desencantar. “He estat molt de les Illes, però en aquest territori hem fet més cas a Manuel Fraga que a Miquel dels Sants Oliver. Mira que ens en va deixar dites, de coses”, remuga. Parla d’anys enrere, però el 2015 va publicar Sicília sense morts, un retrat de l’entramat corrupte i clientelar que sosté el teixit empresarial i polític de Mallorca. “Encara record quan Fraga va ser a l’illa el 1964 per inaugurar l’hotel número 1.000, l’Hotel de Mar a Cas Català”. Capeja.

Va visitar Algèria, per primer pic, l’any 1972, un lloc “tremendament acollidor”. Hi va tornar. I després varen venir Egipte, Tunísia, el Marroc (existeix una joia petita, molt petita, publicada per Ensiola, on es poden llegir algunes impressions de Frontera durant una estada al Marroc: Quadern d’Ifitry). Conta, també, que va anar de Madrid a Moscou amb tren. Viatjar l’ha fet feliç moltes vegades.

La mà d’un àngel

Insisteix (ja ho ha fet en altres ocasions) que no ha estat un escriptor de vida literària. Res d’associacions o grups. “Tenc més amics pintors o músics que no escriptors. Els admir. Donaria tot el que he escrit per haver firmat una partitura de Boccherini”, confessa. Potser aquest amor justifica el seu activisme cultural: va dirigir la Gran Enciclopèdia de la Pintura i l’Escultura a les Balears, i ha estat comissari i crític d’art. Un dia era a ca seva, a Ariany, i va posar-se el Triple concert de Beethoven. “Quan està a punt d’acabar el segon moviment i arriba el tercer, és com si la mà d’un àngel t’agafàs el cor i se l’endugués una estona. Això, això ha de ser el sentit”. Des de petit li ha agradat escoltar les veus dels cors. “Els eclesiàstics tenen cert poder d’elevar-te a una realitat superior; que no cal que sigui la de Déu, basta que sigui la teva”, adverteix. No és creient, encara que ho va ser. Son pare, que va morir quan ell només tenia deu mesos (és el petit de set germans), era un gran cantant de cor, “diuen”, i també molt catòlic.

Pel que sigui, no havia pensat gaire sobre el fet d’haver crescut sense pare. Va ser en una missa d’horabaixa a Roma, al Vaticà (“una obra feta per acollonir la gent”), mentre escoltava el cor, que va pensar: “Ara és aquí”. La música té aquest poder. Son pare va ensenyar a llegir i escriure a sa mare, una dona pagesa que va assumir la impagable tasca de surar set fills: “Se’n va sortir molt bé”, diu Frontera. La situació familiar va fer que estudiàs en el Seminari Seràfic de la Porciúncula, dels frares franciscans de la TOR. Una dècada després de sortir-ne va escriure Tyrannosaurus, una novel·la d’abusos ambientada en el seminari que corprèn els lectors. Tornant a casa, l’escriptor explica que el meravellaven els dibuixos que feia sa mare.

Ni ell s’explica ben bé per què, però mira el cementeri d’Ariany des d’una de les finestres de ca seva. Ho diu sense immutar-se. Dona un consell: “En aquesta vida, has de tenir sempre a mà una bona dosi d’indiferència”. Al plat només hi queden verdures. Demana un tallat. Encara plou.