Guillem Frontera, en quinze històries pròpies i d’amics

Palma“En Guillem tenia moltíssimes anècdotes que sempre em feien riure, però una que m’agradava especialment era la del naixement del seu sobiranisme infantil, com deia ell, com a independentista arianyer. Ell ja era gran quan finalment Ariany es va independitzar de Petra, però ell i els seus amics ho havien reivindicat des de ben petits. Com que Ariany està aixecat, dalt d’un turó, t’explicava com anaven a un mirador que hi havia per observar Petra en la distància. Contemplaven la metròpolis, que deia ell, plens de rancúnia. I t’imaginaves aquella colla d’amics, amb aquell sentiment independentista tan encès. Era molt graciós quan ho explicava, tot aquell imaginari polític viscut per un grapat de nins”.

Aquesta anècdota que relata Nanda Ramon concentra moltes de les qualitats que d’ençà del passat dilluns, 9 de desembre, dia en què va morir l’escriptor Guillem Frontera a 79 anys, s’han reproduït en nombroses converses, articles i comiats a qui ha estat un dels grans referents de la literatura catalana i de la cultura illenca dels darrers 60 anys. Home de principis, amb un il·limitat sentit de l’humor, capaç d’extreure i assenyalar les lectures polítiques dels més petits detalls, Frontera va esdevenir un dels darrers grans intel·lectuals de les Balears, aquells a qui la societat contemporània tant s’havia negat a escoltar, com ell mateix reconeixia, amb cert pesar, a l’entrevista que concedí a l’ARA Balears amb motiu del premi ARA Balears-Toni Catany de Cultura el passat mes de maig.

Una lucidesa miraculosa

“Una de les grans obres de Guillem Frontera és La mort i la pluja(Proa, 2008). En llegir-la, em va resultar impossible no establir un paral·lelisme entre el seu Ariany, transformat literàriament en Alanària, i el meu Campanet natal: mons rurals ancestrals que amb presses es van anar capgirant del tot, a partir dels anys cinquanta”, explica l’exconseller de Cultura i també escriptor Damià Pons. “En un moment determinat, en el relat L’èxode, un dels personatges manifesta una opinió que l’any 2008 tal vegada ja podia ser percebuda com a tòpica, però que encara no ho era gens quan Frontera l’havia expressada implícitament en Els carnissers (Club Editor, 1969). La lucidesa miraculosa de Frontera feu possible que en una novel·la escrita per un jove de 23 anys ja s’hi pogués llegir el recorregut dels cinquanta anys futurs de Mallorca”, afegeix i cita el següent fragment, una de tantes possibles síntesis de la il·limitada clarividència del seu autor: “No hi ha cap país, us dic, que sense passar per una revolució hagi canviat tant en tan poc temps. Però els països que han passat per una revolució, precisa ell, no han canviat tant com Mallorca, perquè aquests països, Rússia, Cuba, d’alguna manera Algèria, canviaren de règim, però no d’estil de vida. El turisme ens ha fet canviar d’estil de vida, i això és un procés que, en unes altres condicions, duraria segles”.

Damià Pons no és l’únic que reivindica la vigència de la primera novel·la de Guillem Frontera. També ho fan Nanda Ramon i Miquel Àngel Maria, entre d’altres. Ramon tria un moment de somni i revelació de Miquel, un dels protagonistes, per la seva qualitat literària i simbolisme. “La sang li corria per les venes com una torrentada irrefrenable; els polsos, on ell creia que descansava la vida de l’home, el colpejaven com martells”, s’hi llegeix. Per la seva banda, l’escriptor menorquí es fixa en una de les primeres reflexions que apareixen al llibre, i que encara ressona en la Mallorca d’avui dia. A la primera pàgina d’Els carnissers, els cosins Lluís i Miquel conversen. És tardor, i tots dos es miren el camp. “No trobes que és guapa, ara, la terra?”, li demana en Miquel a en Lluís. I el narrador diu: “En Lluís no ha sabut, de moment, a què venia aquesta pregunta. Ell mai no s’havia demanat si la terra és guapa o no. Ara, des de fa una temporada grossa, veu que la gent parla de la bellesa de la terra i de la mar, de les cales i les platges”, reprodueix.

El debut narratiu de Frontera va ser també clau per a Llucia Ramis, qui assegura que Els carnissers la va marcar tant literariament com “en la manera de veure i entendre Mallorca”. L’escriptora coincidí amb Guillem Frontera fa quasi trenta anys, quan coordinà amb Maties Salom el suplement cultural El bell estiu, del Diari de Balears. “Ho coordinàvem sota la seva tutela, era el nostre mentor i ens parlava molt de llibres. De fet, el nom del suplement venia d’un llibre de Pavese que li agradava molt”, relata Ramis.

L’ànima de molts projectes

Aquest vincle amb l’autora de Les possessions és només una mostra de com va ser de diversa la trajectòria de Guillem Frontera: dir que va ser un home polièdric és, de fet, quedar curt. Molt probablement sigui per això que resulta tan complicat a aquells que el van conèixer escollir només un fragment de la seva obra o un sol record amb ell. La cantant Maria del Mar Bonet, per exemple, en té un bon grapat, si bé destaca que una de les seves darreres col·laboracions plegats va ser l’espectacle Quatre poemes de Setmana Santa, fet a partir dels poemes de Blai Bonet i amb la música d’Antoni Parera Fons. “Guillem Frontera en va ser l’ànima, va ser ell qui va dir a Parera Fons que es fixàs en aquests poemes, i en va sortir una cosa magnífica que no sé com no s’ha enregistrat encara”, assegura. I si bé en podria destacar novel·les com Tyrannosaurus o Sicília sense morts, la cantant subratlla la visió “sencera, completa” que tenia Frontera quan escrivia sobre art. “Era un gran crític, que explicava les coses com les veia, sense embuts ni ornaments, amb una profunditat que anava més enllà de dir si una cosa li agradava. Són textos que puc llegir i rellegir una vegada i una altra. És una gran pèrdua, fa por veure que el país s’està quedant sense veus així”, afegeix. Cal recordar que, entre d’altres, Frontera dirigí la Gran Enciclopèdia de la pintura i escultura a les Balears i fou també director del Casal Solleric. A més, va coordinar la veu ‘Mallorca’ de la Gran Enciclopèdia de Mallorca, tal com rememora l’editor Lleonard Muntaner. “Guillem era qui em marcava la pauta, qui feia el seguiment a fons de totes les entrades que es publicaven”, assegura Muntaner.

Tanmateix, la trajectòria de Guillem Frontera destacà també pel seu vincle amb la resta de les Balears. “No és una cosa que es pugui dir de tots els mallorquins”, assegura la historiadora i exconsellera de Cultura Fanny Tur, i ho ratifica l’escriptor Miquel Àngel Maria, qui recorda una conversa amb Frontera sobre art i cultura a Menorca. “Li vaig comentar l’esclat d’iniciatives d’art contemporani que viu l’illa des de la pandèmia i la controvèrsia que aquests projectes susciten. I ell no es va apuntar a la desqualificació fàcil, però em va advertir: ‘Anau alerta. Pots fer el que vulguis, però el que ja és Menorca no ho superaràs. Si voleu innovar, innovau, però no us deixeu prendre el pèl’, em va dir”.

Per la seva banda, Fanny Tur atresora nombroses mostres de l’estret lligam de Frontera amb l’illa d’Eivissa: des de les referències a Marià Villangómez fins a les paraules que dedicà a l’illa a la Guia secreta de les Balears, publicada l’any 1975. “El vaig conèixer fa 25 anys, quan jo era consellera de Cultura i Patrimoni a Eivissa i ell feia de comissari d’una exposició de Miquel Barceló a les quatre illes. I record ser a un bateig i estar una bona estona xerrant amb ell per telèfon. Teníem un problema, i és que l’obra que volíem dur a Formentera anava una mica inclinada i l’havíem de situar a la plaça de Sant Francesc. Vàrem moure cel i terra per evitar que la peça acabàs rodolant per la plaça”, rememora amb un somriure Fanny Tur.

Simbiosi absoluta amb Mallorca

També és d’aquella època el record personal que comparteix Damià Pons, vinculat a la presentació a Berlín de la traducció a l’alemany d’una de les novel·les de Frontera, La ruta dels cangurs. “L’editorial havia decidit que l’acte es faria al museu de la Policia de la capital alemanya. Entremig d’uniformes, armes, fotografies, medalles i altres estris propis de l’ofici policial, ja tenim un Guillem Frontera ben assegut a la tribuna, mirant als quatre costats, com si estigués dubtant de la idoneïtat del lloc on es trobava per a la presentació d’un llibre seu. Amb la particularitat, a més, que La ruta dels cangurs s’havia transformat, per decisió de l’editorial, en Das Malloca-Komplot. Aquell dia, amb Pilar Arnau exercint d’intèrpret, Frontera, com feu tantes altres vegades oralment o per escrit, oferí un diagnòstic documentat i lúcid sobre la Mallorca de la segona meitat del segle XX. A Berlín, Frontera demostrà una vegada més que entre ell i la Mallorca dels darrers setanta anys sempre hi havia hagut una simbiosi absoluta, alhora visceral i racional, una vinculació fonamentada a la vegada en la passió i en el pensament crític”, rememora Damià Pons.

El també escriptor Antoni Vidal Ferrando es refereix a Guillem Frontera com “una de les poques persones a qui sempre he demanat consell”. “Quan no sabia què fer, si ho havia de consultar amb dues o tres persones, el primer era ell”, reconeix, i assegura que el tingué com un dels seus referents ja des dels inicis. “Som del mateix any, ell i jo, i record que quan jo començava a escriure vaig llegir el seu primer poemari, A ritme de mitja mort, i vaig pensar que encara em quedava molt per aprendre”. D’un altre d’aquells poemaris iniciàtics de Guillem Frontera, El temps feixuc (Daedalus, 1966), n’ha volgut extreure uns darrers versos de record l’escriptora Antònia Vicens, qui conserva a la memòria una nit d’estiu, a principis dels anys seixanta, en què ella i Frontera conversaren sobre misticisme i espiritualitat asseguts a la terrassa del bar Fernando de Cala d’Or. “Tots dos estàvem trasbalsats per una forta crisi de fe”, reconeix. I recita un bocí d’un dels poemes de l’escriptor arianyer: “¿No heu dit “morir” moltes vegades, / amb els gestos distants d’un fanal que s’apaga/ d’una posta de sol/ la platja sola?/ Serà així, exactament així/ com una son distreta/ una conversa perduda…”.