Diàleg entre lletra i música

PalmaDimecres 5 de desembre, el teatre Principal de Palma acull la reestrena de La cantata del rei En Jaume, amb música d’Antoni Parera Fons (Manacor, 1943) i text de Guillem Frontera (Ariany, 1945), interpretats per l’Orquestra Simfònica de les Illes Balears i els cors del Principal, sota la direcció de Pablo Mielgo. Reunim Parera Fons i Frontera per parlar de música, però acabam parlant del món i la bolla. La conversa es desenvolupa en el desordre més absolut i humorístic.

La cantata del rei En Jaume es va estrenar al teatre Principal el 2008. Deu anys després, hi torna.

Antoni Parera Fons: El 2008 se celebrava el 800è aniversari del naixement del rei En Jaume. Em varen proposar de compondre una cantata. La idea era que jo fes la música i, a l’hora de triar un autor per fer el text, va sortir el nom d’en Guillem. Em varen demanar si el coneixia i jo vaig respondre: “No en conec d’altre”. Em va semblar una idea fantàstica que escrivís el text a partir del Llibre dels feits, però donant-hi un punt de vista diferent. I és que a l’obra no es parla tant de la conquesta catalana com de l’extermini de la població musulmana.

Guillem Frontera: A la cantata, jo hi vaig incorporar el punt de vista dels derrotats.

Parera: Que és una visió que no es contemplava mai.

Frontera: Tothom s’imaginava que la cantata seria una lloança als conqueridors, i no ho és.

Parera: Celdoni Fonoll, que és un catalanista molt abrandat i a la fi va participar-hi, en un principi no ho veia clar, això de mostrar la cara fosca d’una gesta que sempre es presenta d’una manera rutilant i espectacular.

Una cantata és un tipus de composició que requereix una dosi d’èpica, no és vera?

Parera: No sé si ho requereix, però la meva he procurat que en tingués, d’èpica. No podia ser d’una altra manera: el personatge del rei En Jaume ja en té molta.

Frontera: El que ha sabut fer molt bé en Toni ha estat atribuir a cada moment de la lletra la música que li corresponia. Ha fet una obra mestra!

Parera: Ep. Que ho has apuntat bé, això?

I tant: apuntadíssim queda.

Frontera: El moment en què el velí, el rei moro, canta el plany per la destrucció de l’illa em sembla un gran moment de la història de la música del nostre país.

[Antoni Parera Fons s’aixeca rient de la cadira, s’abalança sobre Frontera i li fa una besada al front].

Frontera: Que ho deia de broma, home!

Parera: Don Guillem, aquí present, té una frase genial, que li he sentit dir sovint i que jo he repetit molt. La frase és: “M’ha sorprès com de bona és aquesta obra”. Pareix un elogi, però en realitat vol dir que esperava molt poc de l’obra en qüestió. És una fletxa al centre de la diana.

Com hi surt retratada la figura del rei En Jaume?

Frontera: Com un senyor imbuït per una idea de conquesta que ve agombolada per la coartada de la fe. En darrera instància, però, aquesta coartada queda en evidència, quan tots els cavallers i senyors que l’acompanyen exigeixen la seva retribució.

Parera: Tots tenen una avarícia brutal. Si conquereixen, és per posseir. És important que es pugui seguir la història de la cantata, per això als espectadors se’ls repartirà el text imprès. És que, sense el text, els espectadors no entenen res, quan senten cantar. Ni en una òpera ni en una sarsuela ni en gairebé cap classe de música. S’ha de cantar amb consonants, sol dir el cantant d’òpera José Van Dam.

Frontera: Per això costa tant que ens entenguin, als mallorquins: perquè només cantam amb vocals.

Musicalment, Toni, com presentaries l’obra?

Parera: Ui. És molt avorrit, per als altres, sentir un músic parlar de la seva música. Com més creus que t’acostes al que vols dir, més enfora te’n fas.

Val la pena provar-ho.

Parera: Una cantata és una composició musical en què es produeix una fusió entre una història que explica uns fets dramàtics i una música. I es tracta d’aconseguir, ja sigui per afinitats o per contrast, que hi hagi un pols teatral potent, perquè en una cantata tot és litúrgia, no hi ha moviment ni representació, a diferència de l’òpera. En termes musicals, la meva composició segueix uns codis d’època, hi ha un caràcter historicista. Vull dir que jo he fet la composició ara i aquí i l’he feta a la manera d’ara i d’aquí, però amb una complicitat amb el passat.

Frontera: Ha recollit ecos de la música del passat.

Tu, Guillem, tot i que ets escriptor, has tingut sempre una relació molt intensa amb la música.

Frontera: Jo donaria tot el que he escrit per compondre cinc minuts de bona música.

Parera: Jo també.

Ara us heu posat seriosos i modestos. Tot i que us vàreu conèixer de joves, no ha estat fins fa poc que us heu fet amics i heu començat a col·laborar creativament.

Frontera: Amb en Toni, de joves ens vàrem veure algunes vegades per Manacor i per Barcelona. Una nit que jo era al Bocaccio amb uns amics, ell va arribar amb una tropa de gent. Tots duien una gatera que ni s’aguantaven.

Parera: No me’n record gens, la veritat.

Frontera: Anaves amb gent del cine, devies preparar la banda sonora d’alguna pel·lícula. Durant els anys que no ens tractàvem, jo seguia tot el que ell feia i en Toni no seguia el que feia jo, però bé...

Parera: Quan tinguérem una molt bona retrobada va ser quan jo havia fet Els 33 noms de Déu de Margherite Yourcenar i tu em vares dur a la Setmana de la Música Religiosa, que dirigies.

Frontera: I per a l’any següent et vaig fer l’encàrrec de musicar els Quatre poemes de Setmana Santa, de Blai Bonet. Quan la gent va a un concert en què s’interpreta una obra coneguda, quan arriben els moments més famosos, tothom es prepara per començar a vibrar. En canvi, quan és una estrena i la gent no té, perquè no en pot tenir, memòria del que vindrà, és més difícil moure aquesta energia, perquè és sobre la marxa que els espectadors han de tornar allò que reben, i això és més complicat, si ho escoltes per primera vegada. Al concert d’en Toni a partir dels poemes d’en Blai Bonet, però, la gent va reaccionar com si ja ho conegués, imagina’t com vibrava! Semblava que tocaven el Bolero de Ravel.

Parera: Des d’aleshores, amb en Guillem hem fet el disc Vent de tardor, cantat per Joan Pons, La cantata del rei En Jaume i ara estam preparant un altre disc de poemes i també una òpera a partir de La galera siciliana, l’obra de teatre d’en Guillem en què explica la relació entre Ramon Llull i el seu esclau moro.

A l’hora de fer una cantata, el músic i l’autor del text deveu anar parlant sobre la marxa per adaptar-vos l’un a l’altre, no és cert?

Parera: Perquè vagi bé, entre el músic i el poeta o escriptor sempre hi ha d’haver cafès i qualque whisky.

Frontera: Posa cortados, que queda més exacte.

Parera: Nosaltres vàrem parlar molt. Jo li deia: això està bé, però això altre es pot refer. I aquí convindria afegir això, i aquest passatge s’hauria d’allargar una mica, i aquest tema potser estaria bé que es desenvolupàs un poc més...

Frontera: També és important quan decideixes que s’han de reorganitzar certs episodis o materials. En Toni, en això, és tot un mestre.

Parera: Apunta-ho bé, eh, això que acaba de dir?!

Apuntadíssim de nou. Tu, Guillem, has fet feina amb altres músics?

Frontera: A Andrew Lloyd Webber li vaig arreglar una mica West Side Story, però va ser poca cosa. Ara seriosament: un amb qui vaig fer feina de jove va ser amb Toni Alomar. Férem unes cançons que crec que estaven molt bé, però no en va quedar res, i ell va morir jove.

Toni, tu ara ets compositor en residència de l’Orquestra Simfònica de les Balears. Quins projectes tens previstos?

Parera: De moment, s’han estrenat diferents peces per a orquestra, una nova versió de les Siete nanas de Rafael Alberti que vaig fer per a María José Montiel, dimecres hi ha la cantata... L’any que ve hi haurà més coses. Jo tenc l’encàrrec d’escriure una òpera sobre la figura de l’arxiduc Lluís Salvador. També l’any que ve s’estrenaran els Quatre poemes de Setmana de Santa per a orquestra.

Frontera: Jo hi hauria de tenir un paper, aquí, com a promotor de l’obra.

Parera: Cap problema. Què hi vols fer?

Frontera: Posa-hi una ximbomba i la tocaré.

Parera: Fet.

Frontera: Ho faré com aquells dos que tocaven la ximbomba, sempre ben beguts. Quan s’hi posaven, es miraven i es deien: “Què? De què li pegam, avui? De Beethoven?”.

Creativament parlant, què sabeu ara que no sabíeu de joves i considerau crucial saber-ho?

Parera: Una qüestió important que aprens amb l’edat és a ser més objectiu i a tenir més serenitat. Al mateix temps, però, has de ser capaç de mantenir l’entusiasme. Si no fas feina entusiasmat, està fet de tu. L’entusiasme és el més creatiu que hi ha. Quan fas feina entusiasmat, ets una miqueta com un déu creatiu. Ets més tu que mai i alhora ho ets menys que mai, perquè et deixes anar i fas coses que no et pensaves que sabies fer. També és important tenir prou coneixements per configurar el conjunt, per retocar-lo, per polir-lo. L’entusiasme també té perills. Sempre t’has de qüestionar la validesa del que fas, perquè sentir aquella exaltació sensorial de quan escrius i et va bé no és cap garantia de res. Mirar-t’ho l’endemà és important, i fa por, perquè sols endur-te més decepcions que alegries.

Frontera: És per això que també és important una altra cosa que guanyes amb l’edat, i que són les habilitats tècniques. Quan ets jove i escrius -qualsevol cosa: poesia, música, novel·la...- l’espontaneïtat, la primera foguerada, sol ser fonamental. Quan ets gran, en canvi, ja no tens aquesta capacitat receptiva i explosiva dels primers moments, però sí que tens prou experiència i coneixements per recrear els mateixos resultats que obtenies amb l’espontaneïtat de la joventut. Ara bé: després, aquests resultats, els vols o no els vols, perquè no sempre creus que siguin convenients per a l’obra.

Parera: Antonio Machado sempre deia que els dos grans moments de la creació són la força inicial i el procés de revisió.

Frontera: Quan vaig rellegir Els carnissers per reeditar-la, em vaig trobar amb moltes coses que ara, com a escriptor, no tindria coratge de fer: un adjectiu inopinat, una frase que sonava especial... I ho vaig conservar, perquè era un testimoni de la forma que tenia jo de jove d’escriure i de contar una història.

Per acabar, algun desig amb vista a dimecres?

Frontera: Per a dimecres i per a tots els concerts. Que la gent no aplaudeixi tot d’una que acaba l’obra. Que deixin uns segons de silenci, quan encara hi ha ecos de la música en l’aire. Són uns ecos que necessiten el seu temps per sedimentar.

Parera: Em sap greu, Guillem, però aquesta és una batalla perduda.