Guillem Gisbert: "He sigut cruel jutjant discos de cantants en solitari"

BarcelonaEl cantant i compositor principal de Manel, Guillem Gisbert (Barcelona, 1981), s'estrena al marge del grup amb el disc Balla la masurca! (Ceràmiques Guzmán, 2024). Mitja dotzena de productors l'ajuden a presentar-se en solitari, però les cançons respiren bona part del mateix aire que Gisbert ha escampat pels discos de Manel. Després de quatre cançons d'avançament, aquest divendres arriba l'àlbum sencer, el material amb què sortirà de gira a partir del mes de maig amb nova companyia: Jordi Casadesús (baix i sintetitzadors), Arnau Grabolosa (guitarra i teclats) i Glòria Maurel (bateria). I només el temps dirà quan tornaran els Manel. De tot plegat, en parlem a la redacció de l'ARA.

A què has dedicat el temps lliure que t'ha deixat Manel aquest any?

— Al final de la gira de Per la bona gent vaig estar treballant en algunes cançons. És a dir, les anava fent igual que he anat fent durant els últims anys, i al principi no tenia clar si serien cançons per a un disc de Manel o no. Un cop va acabar la gira m'hi vaig posar molt ràpid.

¿Quan vas decidir que aquestes cançons no les guardaries per a un retorn de Manel?

— Quan faltaven sis mesos perquè s'acabés la gira vam veure de manera natural que havia arribat el moment de fer un parèntesi ampli. Fem bon equip i penso que hem fet molt bona feina, però, així i tot, el que no pot ser és aquesta mena d'inèrcia... Ja tenia algunes notes i algunes cançons fetes, un 20% més o menys, i llavors vaig començar a pensar en possibles productors, però d'una manera molt embrionària. Realment, fins que no es va acabar la gira no vaig aixecar el telèfon. Estava molt acostumat a ells tres i per aixecar el telèfon i convertir-me també en una mena de productor del meu propi disc he necessitat una mica de temps.

Normalment, els cantants són els que ho tenen més complicat quan fan algun projecte paral·lel per diferenciar-se del grup perquè la veu mana massa.

— Pel que fa a la part més artística, ja estava còmode fent el que fèiem amb Manel i, per tant, no m'he plantejat fer un gran canvi. Crec que ha sortit un disc molt variat, eclèctic, que són paraules que sonen més o menys positives, però també podríem dir que és una mica pastitx, si volguéssim veure-hi la part negativa. Amb Manel, potser d'una manera més controlada, també ens passa que les cançons són bastant diverses. He continuat fent el mateix, treballant les cançons una a una, com sempre.

Entenc que abans els altres membres de Manel et facilitaven l'escrutini de la cançó. Ara estàs més sol.

— Sí. Un primer estadi molt important era aquest que dius de l'escrutini, perquè si les tres persones a les quals diposites la confiança et diuen que està bé, te'n vas a casa amb una mica més de vigor i continues escrivint. Però buscar aquesta seguretat des de la solitud ha sigut un exercici que també em sembla bé: tinc 42 anys i està bé començar a practicar-lo.

En una entrevista amb l'Eva Piquer a Catorze, el 2019, deies: "Sento que ja no he de demostrar res a ningú". ¿Tornes a tenir la sensació que has de demostrar alguna cosa?

— He sigut un públic cruel jutjant discos de cantants en solitari; forma part del món dels amants de la música, aquest tipus de converses. I la vida és estranya perquè ara soc a l'altra banda, ara soc aquell cantant que fa el disc en solitari. Però ho he estat vivint amb bastanta tranquil·litat. Hi haurà converses en què diran que els discos de Manel eren millors que el disc aquest en solitari, i espero que també hi haurà algú que considerarà que soc un geni que s'acaba de descobrir ara mateix.

Quin disc de cantant amb una carrera al marge d’un grup et sembla horrible?

— Per exemple, l'Sting en solitari no m'interessa. Moltes vegades la música pop és un artefacte molt relacionat amb la joventut, i quan els músics d'un grup se separen fan música com reposada, de senyor, i costa més que t'entri. No sé exactament quin personatge públic soc realment, o seré, perquè he estat tota l'estona formant part d'un grup de quatre persones. Sí que noto que el focus escalfa més i que està més fixat en un nom i un cognom que apareixen al meu DNI. És curiós. No acabo d'entendre gaire on m'estic ficant. Una altra cosa que penso és que, si has estat quinze anys en un grup de música, és que segurament tens caràcter per ser jugador d'equip. Per tant, ja veurem si tinc caràcter per representar l'altre paper, perquè estic començant a veure que són feines bastant diferents.

És complicat saber qui és Guillem Gisbert a través de les teves cançons, però de sobte en aquest disc hi ha Miracle a les Planes, que sí que sembla un autoretrat generacional, d'un moment molt concret de la teva vida: quan, estudiant a la Universitat Autònoma de Barcelona, t’adones que les il·lusions no es corresponen amb el que creus que serà la realitat.

— Sí. Miracle a les Planes, a part que l'estil és més clar, perquè és un joc de dir les coses d'una manera molt més literal, parla efectivament d'una època quan vaig estudiar la carrera de periodisme a l'Autònoma. A mi m'encaixa en les coses que he anat fent al llarg dels anys. El que has de tenir clara és l'emoció a la qual vols anar a parar i després, a vegades o fas un joc més barroc per arribar a l'emoció o hi poses menys capes. Sí que és veritat que la imatge d'aquests personatges sortint en ferrocarril al torn de tarda de l'Autònoma forma part de la meva vida d'una manera molt literal, però aquesta literalitat també hi era a la cançó Aquí tens el meu braç, de l'últim disc de Manel, que també tenia aquest estil més alliberat de l'encotillament de les estructures del pop. En el cas de Miracle les Planes, està molt encotillada per altres bandes, perquè l'estrofa és molt rigorosa; si no, no funcionaria.

Déu-n'hi-do el rigor de les estrofes del disc.

— Sí. Hi ha una cosa que he anat descobrint amb els anys sobre la rima fonètica... Hi ha una frase que m'agrada molt de la cançó When I go deaf del grup Low: "El dia que sigui sord..." És una cançó escrita des d'una pau absoluta pensant en el dia que serà sord, perquè llavors finalment deixarà d'escriure cançons i deixarà d'haver de rimar. A vegades tens la sensació que simplement et dediques a rimar una paraula amb l'altra dient tonterietes entremig. Entres una mica en crisi i per això he anat desenvolupant maneres de sortir-me'n, com ara colar un vers vidu que no va a parar a una rima. Ara estic treballant qüestions més de ritme intern de les paraules dins els versos. Una altra cosa que he fet en aquest disc, i Miracle a les Planes n’està plena, són els encavalcaments, que sovint no hi són, en la música pop. En general, en la música pop el sintagma s'acaba quan s'acaba el vers i després saltem a un altre vers. Suposo que fa tants anys que faig cançons d'aquesta mena que em busco la vida per provar coses noves.

Miracle a les Planes seria un conte relativament lineal i a Les aventures del general Lluna fas que cada estrofa sigui una aventura.

— Jo diria que a la del general Lluna no hi ha encavalcaments, és una cançó molt més clàssica, de model molt més dylanià. Té una estructura en la qual també és molt important el nombre parell; és a dir, cada estrofa té sis versos i planteja unes rimes que sempre són una pregunta i una resposta. És una cançó llarga, però d'imatges automàtiques, i des del principi s'hi estableixen unes lleis en les quals pot haver-hi fantasia; hi ha un personatge que sobreviu a un bombardeig del Català i en la segona estrofa ja està parlant amb un espectre. Entres en un lloc on et planteja una mena de festa en què poden passar coses i simplement ha de ser agradable a l'orella i divertit.

M'ha recordat el que feia l'Albert Pla en cançons com Vida d’un gat.

— Si no recordo malament, la cançó de l'Albert era molt malparida perquè feia que l'acció tornés a començar, i perquè això sigui distret has de ser molt bo. Evidentment, ell ho feia molt bé.

Les aventures del general Lluna la fas amb els músics de La Ludwig Band, menys el Quim Carandell...

— I el Lluc Valverde tampoc.

És la més dylaniana del disc i, en el fons, també és la més Ludwig Band.

— Volia que tingués aquesta ona dylaniana sense complexos, sense amagar-nos-en.

Amb harmònica i tot.

— Exacte. Probablement, al principi de Manel, quan fèiem aquells discos folkies, aquest final amb l'harmònica no l'hauríem posat per allunyar-nos-en una mica. Per a un escriptor de cançons que està buscant una banda per fer una estètica dylaniana, La Ludwig Band és un regal.

Què en penses, de La Ludwig Band, atès que formen part de la vostra discogràfica.

— Crec que ens vam conèixer en el concert d'homenatge al Sisa al Grec, on ells també tocaven. Després, al cap d'un parell o tres de vegades de veure'ns, ens van proposar si volíem llançar el disc amb nosaltres a Ceràmiques Guzmán. Realment ens agraden molt i sí que teníem la sensació que hi ha un petit fil dins la història de la música catalana que d'alguna manera compartim. Al final, potser el que estem fent tots des dels laietans fins a ells és copiar en Dylan. En tot cas, és una cosa que t'uneix molt. No sé si amb altra gent ho haguéssim fet, però en aquest cas vam dir: "Sí, traiem el disc".

Vas veure Bob Dylan al Liceu?

— No. Aquesta gent que t'agrada tant, el gran regal que et fan és que provoquen una cosa molt valuosa: que et vingui de gust escriure. A mi em va passar molt amb Murder most foul, la cançó que va fer de l'enterrament del Kennedy durant la pandèmia. De fet, la cançó del general Lluna la vaig escriure en aquell moment. Però la veritat és que en directe no m'interessa excessivament veure’l, m’és una mica igual.

Sempre has sigut bastant enemic dels exercicis de nostàlgia i has dit que no volies que Manel o la teva trajectòria es convertís simplement en un exercici per alimentar la nostàlgia del públic. En el fons, el que fa Dylan en directe és tallar la nostàlgia de soca-rel.

— Ves a saber quina és la pulsió que el mou, però des de sempre ha estat molt reticent a fer la cançó de la mateixa manera que la gent la recorda; és a dir, la fa trencada precisament perquè hi ha alguna cosa dins la seva panxa que li deu demanar fer-ho així.

Amb Manel ho heu fet amb Al mar, amarant-la de reggaeton.

— Sí, hem intentat canviar una mica les cançons per distreure'ns i també per una altra qüestió. Sempre es diu que les cançons tenen aquell poder per portar-te cap a algun lloc que no sé què, és una cosa que està molt bé i que ajuda molt el músic, però que alhora també té un aspecte perillós. Amb el primer disc de Manel ens va passar que del no-res ens vam convertir en un grup popular a Catalunya en sis mesos, i hi ha algunes cançons en aquell disc, o en el segon, que ja tenen catorze o quinze anys, que són les més populars que he escrit i que probablement escriuré. Això m'ha donat una carrera, poca conya; passa que has de poder controlar una mica com les administres. No dic que no s’hagin de cantar aquestes cançons, sinó que simplement està bé lluitar per controlar quan les toques. Per tant, sé que en els pròxims quinze anys seré en un escenari cantant Al mar i Benvolgut, però vull intentar decidir quan.

Quin repertori faràs en directe?

— Hi estic pensant una mica. Evidentment, faré les cançons del disc. Ara, tornant al que dèiem abans dels cantants que fan discos en solitari, en general, quan veig algú d'un grup fent carrera en solitari cantant cançons del grup, no m'agrada gaire; hi ha alguna cosa que em grinyola. Però, esclar, jo soc aquella persona i hi ha onze cançons en aquest disc; per tant, alguna cosa hauré de fer. Estic repassant el repertori de Manel i veient si alguna cosa m'encaixa i té sentit, si alguna cosa està més o menys integrada. També et dic que, amb els músics amb els quals aniré, el fet de sortir a cantar una cançó de Manel és una cosa una mica estranya.

L'autotune el fas servir a Hauries hagut de venir. ¿És un bon recurs, ben administrat?

— Sí. Això entra dins el camp semàntic d'elements que a vegades em pot semblar que estan una mica fora de la meva generació, i llavors tinc un diàleg sobre què utilitzo i què no utilitzo de coses de gent més jove. En el cas de l'autotune, per a algunes cançons és un recurs amb el qual em sento còmode, m'agrada i genera una estètica en la qual em veig jugant. A vegades penso que m'agradaria fer un disc de rap, però alhora ho veig massa passat de voltes.

Primer hauries d'anar a una batalla de galls.

— Quan vam fer un espectacle amb la Pawn Gang, el Good Jan feia una rima que deia: "Si tinguéssiu la nostra edat faríeu rap, sé que us encanta". I vam dir: "Merda, ha guanyat, té raó".

M’imagino que en la contractació ara hi haurà un canvi de caixet respecte a Manel.

— Sí, hi ha un canvi de caixet. Hi ha un canvi en la situació que ocupa l'artista dins la indústria. D'alguna manera, fer un disc en solitari és una pèrdua de poder per a mi. Llavors, no sé on em quedaré. En general, a la gent que a Catalunya han emprès aquest camí no els ha anat gaire bé. Jo tinc confiança en el disc, sobretot, i alhora soc conscient que ja veurem on soc passat l'estiu, a veure on he d'anar a parar.

La teva generació heu arribat a un punt d'inflexió: a partir d'ara toca pensar com poder mantenir l'activitat com a músics fins passats els 60 anys.

— Nosaltres hem tingut molta sort, hem sigut privilegiats. Des que vam començar ens ha anat molt bé. Evidentment, quan ets jove i mobilitzes gent jove, demogràficament Catalunya dona de si. Després arriba un moment, quan comences a deixar de mobilitzar d'una manera majoritària aquesta gent jove, que la demografia de Catalunya comença a ser una mica més complicada per guanyar-se la vida fent música. Ho sé per les coses que he observat i pel que diuen els músics de 50 i 60 anys. A mi, de moment, no m'ha tocat viure aquesta part del negoci. L'última gira amb Manel ens va anar molt bé. Ja veuré si m'he de guanyar la vida només fent música o he de buscar altres maneres. Ara mateix, realment, no ho sé.

He oblidat una cosa quan parlàvem de Miracle a les Planes, que és una de les cançons que més m'agrada del disc...

— Tothom em diu el mateix, però com que ara estic parlant bàsicament amb periodistes, pot ser que sigui una cançó molt de periodista...

Et volia comentar que és una cançó en què aplegues dues influències: Joan Manuel Serrat i Neil Hannon, de The Divine Comedy.

— Arran de l'Any Ferrater, ens van trucar preguntant si Manel en musicaríem un poema. Vam dir que no i recordo una conversa en la qual dèiem que era molt difícil musicar Gabriel Ferrater, precisament per això que comentàvem de la rima, que no n'hi ha. Sempre m'ha agradat molt Ferrater, però era incapaç d'entendre quina estructura hi havia al darrere. Llavors vaig trobar que Salvador Oliva havia fet una anàlisi mètrica d'In memoriam, que és un dels poemes importants de Ferrater, en què n'explicava l'arquitectura: la musiqueta del vers, la combinació de síl·labes àtones i tòniques, el fet que són decasíl·labs, això que dèiem dels encavalcaments... Parla d'un concepte que m'ha encantat, l'esticomítia, que és precisament aquesta adequació dels sintagmes en els versos, justament el contrari dels encavalcaments. Em va interessar molt i vaig pensar: "No musicaré Ferrater perquè és un sacrilegi i és innecessari, però escriuré amb aquesta musiqueta a veure si soc capaç de fer una cançó utilitzant aproximadament aquesta estrofa". Una de les coses que passa si utilitzes aquesta estrofa és que no tindràs la rima, que és una cosa tan important en el pop i, per tant, hi ha d'haver una melodia al darrere que sigui prou poderosa i amb prou racons per distreure l'orella. La idea era veure si som capaços d'escoltar una cançó on no hi hagi rima i que igualment anem fent i ens resulti agradable a l'orella i puguem seguir la història. Sobre la part musical, que tu en dius Neil Hannon, per a mi era com una cançoneta que canta un tenor italià després de beure una mica massa i en una sobretaula s'aixeca i canta la melodia aquesta.

A més, hi ha les cordes, que també et porten cap a The Divine Comedy.

— Sí, exacte, hi ha les cordes i també una bateria amb unes instruccions precises que vaig donar al Borja Barrueta: ets un músic que vas amb corbatí i estàs obeint ordres, ets al festival de l’OTI. Aquesta és l'estètica que buscàvem. Per tant, era una barreja rara entre tota aquesta part de l'arquitectura d’In memoriam i el festival de l’OTI. Després també hi ha una altra cosa ferrateriana: Bellaterra, aquella universitat. Suposo que en algun lloc devia tenir apuntada una nota sobre l'spleen dels estudiants de la universitat pensant que un dia estaria bé parlar-ne.

Per cert, Bellaterra surt en dues cançons del disc.

— Sí, l'altra és Els gegants de la ciutat (oli sobre tela), que parla del bateig de Bellaterra. Això no té més importància, però al quarto de la tele de l'àvia del meu pare hi havia una foto del meu bateig a Bellaterra.

Acabem, Guillem. Compartim afició pel ciclisme. Tens expectatives per aquest any?

— Estic en una porra anual, una mena de Tropela. Ens reunim al gener i escollim els ciclistes per draft. Aquest any, i no és que m'entusiasmi, tinc en Jonas Vingegaard [el guanyador dels dos últims Tours de França]. És molt estrany, perquè és d'una grisor i avorrit com una mala cosa, però vaig amb ell a totes. I després tinc Adam Yates, que és com un segon que pot ajudar molt, però va caure l'altre dia i estic una mica preocupat. Deu fer quinze anys que ho fem i tothom ha guanyat la porra menys jo i comença a ser molt terrible. L'any passat tenia Tadej Pogačar, però la resta de l'equip era un desastre. Per tant, que sàpigues que enguany tot el meu cor està amb Vingegaard.