Guillem Gisbert estrena dues cançons al marge dels Manel

"Una onada massa llarga els va mullar les botes". Aquest és el primer vers que canta Guillem Gisbert des que el grup Manel va anunciar una aturada indefinida "fins a nova ordre" el març passat. Pertany a Les dues torres, una de les dues cançons amb què el cantant s'estrena al marge del grup. L'altra és Waltzing Matilda. Totes dues estan disponibles des d'aquest dijous a diferents plataformes digitals. Són l'avançament de l'àlbum que Guillem Gisbert publicarà amb el seu nom el març del 2024. És a dir, just un any després que el grup comuniqués que Manel estarà aturat "més temps de l’habitual" i que "mentrestant cadascú està fent les seves coses".

En declaracions al programa de ràdio El món a Rac 1, Gisbert ha explicat que ara com ara no sap "quina mena de solista" serà. Sobre el fet de treballar al marge dels músics amb qui ha compartit Manel, ha admès que "amb el grup" tots quatre es feien "molta força i confiança". "Ara tens més dubtes i inseguretats", diu. També ha comentat que va ser al final de la gira del disc Per la bona gent, a finals del 2022, quan els quatre músics van decidir "dessincronitzar-se després de quinze anys", i que, en el seu cas, va pensar que "el pas natural era fer això", preparar un disc al seu nom. Igualment, ha assegurat que no és el final de Manel, i no descarta nous discos del grup més endavant: "Estem molt sòlids i creiem molt en el projecte i l'equip". De fet, ha recordat que es veuen sovint i continuen en contacte. Tanmateix, no posa data a un disc nou del grup. "Això sí, el proper disc de Manel no serà d'aquí a deu anys. Serà abans", ha dit.

Jordi Casadesús i Anxo Ferreira

Entre les coses que ha estat fent Gisbert en aquesta "dessincronització", una és enllestir cançons com aquestes dues, d'alguna manera connectades amb les de discos dels Manel com Per la bona gent (2019) i sobretot l'EP L'amant malalta (2021). Sense perdre de vista el pop i la cançó gairebé com a dogma de fe, el músic barceloní aprofundeix en la relació rítmica amb l'electrònica de part d'aquell material, però amb nous companys de viatge: Les dues torres la produeix l'osonenc Jordi Casadesús, membre del grup La Iaia i amb un currículum com a productor que inclou feines amb Gemma Humet, Núria Graham, Roger Usart i Clara Peya, entre altres; i la producció de Waltzing Matilda és del gallec Anxo Ferreira, del grup Novedades Carminha.

Pel que fa a les lletres, Gisbert continua desplegant llençols esquitxats d'enigmes i paisatges familiars (sobretot de Barcelona) i manté la voluntat de fugir del lloc comú i la repetició. Si més no, així ho demostra en aquestes dues cançons, una construïda com un monòleg que avança sense tornada entre misteris (i humor) a l'ombra de l'Hotel Arts i la Torre Mapfre de Barcelona i l'altra que proposa una estructura aparentment més convencional i amb versos que sí que funcionen com a tornada.

Les dues torres, la del monòleg, comença com una balada amb un piano ferit de melancolia, com el del Nick Cave de les balades abatudes, i al llarg de gairebé sis minuts canvia almenys dos cops de color, ben bé com si fossin tres cançons: primer quan hi apareix la bateria i després, al tram final, quan la veu es lliura a la melodia per enlairar l'estrofa que comença amb els versos "Que ja no vull estar enfadada, ni adormida, ni desconnectada, / vull mullar-me, vincular-me i ser lleial als altres!" Amb Les dues torres passa com amb moltes cançons dels últims discos dels Manel, que creixien amb la paciència de cada escolta i que després esclataven en directe. El videoclip corresponent (que es publica aquest dijous a les 10 h) l'han dirigit David Junyent i Pau Muns barrejant estètica de càmera de seguretat i animació.

Tot i que d'una durada semblant (uns cinc minuts i mig), Waltzing Matilda són figues d'un altre paner. Amb una escolta ja la tens dins gràcies a una sonoritat més homogènia, ancorada de cap a peus pel bombo electrònic. Gisbert la recita i la canta alhora, de vegades empenyent la primera paraula del vers i unes altres allargant síl·labes a favor de la melodia, especialment en les estrofes que fan de tornada, que no són ben bé tornades, però ja ens entenem (com passava amb tantes cançons de Manel). Waltzing Matilda, que pren el títol de l'himne no oficial d'Austràlia, juga amb la idea d'art de fer camí com a activitat filosòfica. Qui sap si Gisbert ha remenat referents literaris com Caminar de Henry David Thoreau o Moo Pak de Gabriel Josipovici, però, en tot cas, hi ha una empremta literària en aquesta passejada amb la Matilda que regala versos com "Us critiquem a tots i anem saltant / del tema més solemne al més vulgar, / som bípedes obrint la immensitat / o pixant-se en unes plantes d'un verger privat..." En aquest cas, el videoclip de Stanley Sunday (l'àlies artístic de David Domingo), ben farcit d'imatges surrealistes, fa passejar Gisbert per Barcelona entre gats i coloms gegants, ovnis i el mateix cantant convertit en un gegant.

En aquesta nova etapa, Gisbert compta com a mànager amb Martí Maymó, que és qui li està muntant una gira de concert que començarà el 3 de maig a Barcelona (Apolo) i que, de moment, també passarà per festivals com l'Strenes de Girona (4 de maig), l'Embassa't de Sabadell (18 de maig), el Primavera Sound (data per confirmar), el Vida de Vilanova i la Geltrú (6 de juliol), el Talarn Music Experience (19 de juliol) i el Portalbau d'Empúries (11 d'agost).