La ‘Guitarra’ més íntima de Joan Bibiloni

PalmaGuitarra és el disc amb el qual el músic Joan Bibiloni (Manacor, 1952) i la discogràfica Blau celebren 38 anys d’avinentesa, que es remunten a l’edició del disc Joana Lluna el 1982, just quan va néixer Blau, fundada a mitges entre Bibiloni i Miquel Àngel Sancho. L’àlbum, un doble CD de 34 peces -algunes d’inèdites, altres d’originals ja enregistrades , però totes remasteritzades pel músic-, és un homenatge a una trajectòria, la de Bibiloni; a una unió sentimental, la del músic i Blau; i a un instrument, la guitarra, la gran companya de viatge del manacorí, que l’ha ajudat a “sobreviure” i l’ha “esperat” quan així ha hagut de ser. Qui l’escolti hi trobarà també un homenatge a l’ofici, una declaració d’amor a l’instrument: Bibiloni passeja els dits pels trasts i acarona les cordes amb cura, com si fos la primera vegada que ho fa, anant alerta. Ho diu ell: “Sempre he tocat amb sinceritat, sense pretensions”. Però també ho fa amb destresa, naturalitat: “La dicció, que és una bona combinació física, mental i emocional, és molt important a l’hora d’interpretar, igual que el domini de la tensió. S’ha de donar als silencis l’espai que els pertoca”, diu Bibiloni, que ha dedicat tota una vida a la música, i especialment a la guitarra -tot i que “no només”-.

Els músics Jorge Pardo, Enrie Mansfield, Larry Corryel, Alfonso Pérez, Molly Duncan i Concha Buika, que han acompanyat el manacorí en diferents moments de la seva trajectòria musical, han participat en aquest disc, que inclou també textos de periodistes que s’han dedicat a l’àmbit musical com Diego Manrique, Albert Puig, José Miguel López i Fernando Merino. “La singularitat del guitarrista mallorquí consisteix en l’endimoniada fusió de sonoritats que a través dels seus dits cobren vida i generen sensacions gràcies a la seva frenètica capacitat d’improvisació”, escriu Merino sobre Bibiloni. Per part seva, Puig anuncia que “en Joan fa molts anys que va escapar de la presó amb barrots de sis cordes per explorar territoris als quals molt pocs han arribat”. “Alguna d’aquestes coses deu ser vera”, murmura el manacorí, que agraeix les paraules dels seus companys, “necessàries com la vitamina D, o la C, o la que sigui”. Això que apuntava Puig és ben bé la intenció de Guitarra : un exercici, un joc, per explorar els límits de l’instrument, una aportació “de conceptes i sonoritats”, que diu Bibiloni. A l’àlbum no hi ha un estil protagonista, sinó que és en la diversitat del so de la guitarra i en la capacitat interpretativa del músic on es troba l’eix del projecte, la qual cosa converteix el disc en una proposta “que requereix ser escoltada en un espai íntim per cobrar vida”, considera l’autor.

Tots aquests trets fan que aquest treball sigui molt especial per al tàndem Blau-Bibiloni. Suposa un recull de tota la feina feta, un mostrari de l’eclecticisme interpretatiu del músic; i, a la vegada, és el seu llegat, una mirada àmplia al passat i al camí recorregut fins ara. Una porta oberta a l’univers musical més característic de Bibiloni. Just fa unes setmanes que Guitarra es va presentar i l’autor ja té altres curolles al cap: “Estic en un moment d’impàs amb la guitarra. La nostra relació és endèmica, és d’una convivència diària. Però és cert que, durant aquests temps estranys, m’he aficionat molt a fer feina amb l’ordinador i els auriculars”.

‘Collage’ musical

Hores, hores i més hores. El temps s’atura quan Bibiloni travessa la porta del seu raconet, una habitació senzilla i equipada amb altaveus, un ordinador i poca cosa més. “Ara he estat fent un collage, he anat agafant coses que tenia gravades i les he aferrades les unes amb les altres, les he retallades... Han sortit coses molt diferents. Una de les peces dura 21 minuts. M’he centrat a fer coses més inspiradores que compositives”, conta Bibiloni, sorprès ell mateix pel que explica: “L’he mostrada a amics meus de gustos molt diferents i els ha agradat. Valor molt això, que no importi si s’entén o no, sinó que captivi”.

Encara que sempre s’hagi dedicat a la guitarra, agraeix tenir “la sort de poder i saber fer altres coses”, sobretot en un moment en què considera que està “desentrenat” amb l’instrument. “Ara mateix tenc una necessitat emocional més constructiva i creativa, tot i que la guitarra sempre m’espera”, diu. Durant la conversa, Joan Bibiloni menciona Antonio Vega, Alejandro Sanz, el poeta Miquel Bauçà i el poema de Miquel Àngel Riera Mai donis per finit el temps de seduir-me, una frase que il·lustra perfectament la relació entre el músic i la seva guitarra.