Guy Davidi: "El problema d’Israel no és Netanyahu, sinó que som una societat militar"

BarcelonaEl director israelià Guy Davidi (Jafa, 1978) ha estat a Barcelona per presentar Innocència (2022), un al·legat antimilitarista, al Festival de Cinema Jueu. Es va poder veure al Festival de Venècia de fa dos anys, i ha estat impossible exhibir-lo als Estats Units. Només un altre festival jueu al món, i n’hi havia 130 el 2023, ha acceptat exhibir-lo: el Yesh!, a Zúric. Davidi viu a Dinamarca i és el director, amb el palestí Emad Burnat, d’una altra pel·lícula controvertida: 5 broken cameras (2011), que va ser nominada a l'Oscar com a millor documental; el film seguia durant uns anys la lluita i protestes pacífiques dels habitants de Bil'in, un poble de Cisjordània que va perdent terres de cultiu per culpa de la construcció del mur amb Israel i de l'avanç dels assentaments de colons israelians. 

Innocència neix d’una experiència personal: Davidi no volia ni fer el servei militar, que a Israel és obligatori i durava 32 mesos abans del 2024, ni agafar una arma. I això a Israel et condemna a la marginació. "La primera vegada que vaig marxar d’Israel va ser fa vint anys, quan en tenia 23. Vaig anar a viure un any a París i després vaig tornar. Vaig marxar perquè per a mi va ser duríssim créixer allà. No volia formar part d’aquella societat", diu. El cineasta no hi encaixava: "A l’escola hi ha molta pressió i propaganda sobre tot el tema militar. Eren els noranta i hi havia molts bombardejos i va ser assassinat el primer ministre Yitzhak Rabin". Quan va arribar a la majoria d’edat no volia fer el servei militar, però no podia escollir. "Vaig intentar-ho tot sense èxit. Al final em van fer agafar una arma. És molt traumàtic quan tens clar que no ho vols fer, que no vols matar ningú. T’ho prenen tot, el teu espai, la teva llibertat, la teva identitat, i et manipulen amb la propaganda que has de protegir el teu país perquè està envoltat d'enemics. Són 24 hores al dia amb tota aquesta pressió perquè no et pots escapar enlloc".

En aquell moment, Davidi encara no coneixia bé tot el que succeïa als territoris palestins: "Simplement, no volia formar part d’aquella màquina violenta que és l’exèrcit israelià". Al final va aconseguir sortir-ne després de tres mesos. "Això em va deixar fora de la societat. La nòvia em va deixar i ningú ho entenia", recorda. Va començar a estudiar cinema, però va abandonar els estudis i va marxar a París. "Vaig poder posar distància i vaig tenir més llibertat. Vaig conèixer àrabs, i quan vaig tornar a Israel tenia la ment més oberta. Vaig anar a Cisjordània i vaig treballar amb Emad Burnat, el cineasta palestí codirector de 5 broken cameras". 

700 casos de suïcidi

L’èxit de la pel·lícula li va donar forces per fer lnnocència. "Volia fer-la sobre les persones que no havien pogut sortir de l’exèrcit. Vaig trobar 700 casos de suïcidi des dels anys setanta i vuitanta. Tenia les cartes i alguns vídeos i em vaig posar en contacte amb les famílies que van voler-ne parlar", explica. Tanmateix, el film no és sobre el suïcidi. "No vaig donar gaire veu als psicòlegs, perquè acostumen a posar tota la responsabilitat en l’individu i no diuen res d’una societat que està malalta", diu. 

La pel·lícula es va poder veure en alguns petits cinemes d’Israel l’any passat. "Va ser molt dur, la crítica la va destrossar i va tenir poc públic. No era un film per als que voten a Netanyahu. Aquestes persones segur que l’odien i tampoc tinc ganes de parlar-hi. Era un film per a persones més progressistes que volen una democràcia. Persones que sí que volen que Palestina tingui el seu propi estat. Volia que es qüestionessin el fet que per demostrar que pertanys a Israel hagis d’agafar una arma", explica Davidi. "El problema d’Israel no és Netanyahu ni la dreta, sinó que som una societat militar", afegeix. L’any passat era un mal moment per fer aquests plantejaments. A partir del 7 d’octubre de 2023, tot encara va ser pitjor per a una història com la que explica Innocència. "El 7 d'octubre va alimentar la necessitat que té Israel de tenir nous traumes per convertir-los en una arma. Els fets del 7 d’octubre van ser tràgics i terribles, però van necessitar exagerar-ho encara més i es van inventar històries com que quaranta infants havien estat decapitats", lamenta.  

"Ser una societat militar vol dir que qui lidera la societat són els militars. Són els que estan més ben considerats i se’ls escolta quan prometen un nou país. Prenen les decisions importants. És una societat que s'alimenta de mites i d'herois militars, i tothom acaba veient el món des d'un punt de vista militar. I els militars no treballen per construir la pau, en aquest sentit són incompetents", conclou Davidi.