Qui ha pintat això? Aquestes aplis et poden ajudar

Nova YorkFa poc visitava la galeria Betty Cuningham de Nova York i vaig veure una pintura sorprenent: mostrava una dona despullada arraulida al costat d’una finestra, adormida, amb l’hotel New Yorker i l’edifici de l’Empire State de fons i un peix a sobre seu, penjat, flotant. Vaig obrir una aplicació al mòbil, Magnus, vaig fer-hi una foto i, al cap d’uns segons, l’apli havia trobat una coincidència. El quadre era de Philip Pearlstein, un artista conegut per renovar la tradició pictòrica de la figura humana realista. Es titula Model amb l’edifici Empire State, del 1992.

L’aplicació em va dir que el 2010 es va vendre per 170.500 dòlars a Sotheby’s i va arxivar la informació en una carpeta anomenada El meu art per poder-ho consultar després. Magnus forma part d’una onada d’aplicacions mòbils que intenten catalogar el món físic per donar informació instantània sobre cançons, roba, plantes o quadres. Primer va ser Shazam, feta perquè els usuaris gravin uns segons d’una cançó i gràcies a l’aplicació la puguin identificar. El seu èxit -s’ha descarregat mil milions de vegades, l’utilitzen 20 milions d’usuaris cada dia i va ser comprada per Apple per 400 milions de dòlars l’any passat- ha generat un seguit d’imitacions. Hi ha un Shazam de plantes, de roba i ara també d’art.

Cadascuna d’aquestes aplicacions d’art aprofita la tecnologia de reconeixement d’imatges. Magnus té una base de dades amb més de 10 milions d’imatges d’art i pretén ajudar els possibles compradors d’art a navegar pel món de les galeries i les fires d’art, que ofereixen molt poca informació. Altres iniciatives estan dirigides als visitants dels museus: Smartfy, per exemple, ofereix un enfocament educatiu, ja que col·labora amb museus i algunes galeries per oferir versions digitalitzades de les seves col·leccions. Google Lens -la tecnologia avançada de reconeixement d’imatges de Google- també està fent incursions en el món de l’art. Al juny va anunciar una associació amb el museu de Young a San Francisco per mostrar algunes parts de la seva col·lecció. Al juliol Google va començar a col·laborar amb Wescover, una plataforma orientada al disseny d’objectes, art públic i local, mobles i artesania que ajuda a descobrir informació de peces anònimes. “És necessari superar alguns obstacles per crear un Shazam de l’art”, diu Magnus Resch, fundador de l’aplicació Magnus. “Hi ha molt més art al món que cançons”, diu. I, per tant, catalogar peces individuals que es troben en lloc únics és molt més difícil.

Els drets d’autor també suposen un desafiament. La reproducció d’una obra d’art pot ser una violació del dret d’autor del seu propietari. Magnus diu que, com que les imatges es creen i es comparteixen entre els usuaris, l’apli està protegida per la llei digital de drets d’autor de l’era digital. Un altre problema és que la tecnologia de reconeixement d’imatges és sovint lenta quan es tracta d’identificar objectes en tres dimensions.

Mes transparència

Hi ha una pregunta important per a aquestes aplicacions: quina informació poden proporcionar per millorar l’experiència de l’usuari a qui li agrada l’art? Què pot aportar un Shazam de l’art? La resposta de Resch és senzilla: transparència. Lesgaleries poques vegades publiquen preus i amb freqüència no proporcionen textos bàsics, així que tot sovint s’ha de preguntar. Jelena Cohen, gerent de marca de Colgate-Palmolive, va comprar la seva primera obra d’art -una fotografia- després d’utilitzar Magnus. Abans de provar l’aplicació, la falta d’informació era una barrera. “Tot sovint anava a les fires d’art i em sentia una mica avergonyida perquè no s’especifica mai cap detall -diu Cohen-. Em va agradar que l’aplicació pogués escanejar una obra i proporcionar-te el seu historial precís: quan es va vendre per última vegada i el preu. Això em va ajudar a negociar”.

Magnus no t’ofereix una lliçó d’història de l’art. Ni un resum bàsic de les obres. Com Shazam, és només un bocí d’informació sense context. Smartfy, en canvi, vol fer el que fa temps era territori exclusiu de les audioguies. Si li ensenyes un quadre d’una natura morta de Gustave Caillebotte l’apli et donarà informació i la possibilitat de clicar per saber-ne més. La seva principal limitació és que com que col·labora directament amb els museus només funciona bé en alguns llocs. La Nathional Gallery de Londres és un d’aquests: no li falta un sol quadre de la seva col·lecció permanent. Tot i això, al Met vaig passar una tarda que va ser frustrant ensenyant-li quadres perquè després no pogués dir-me ni tan sols les dades que podia llegir als murals.

És revelador que mentre aquestes aplicacions estan recopilant les seves bases de dades, alguns museus estan començant a allunyar-se’n per complet. El Met, per exemple, va presentar la seva pròpia apli l’any passat. “Volíem crear alguna cosa més uniforme”, diu Sofie Andersen, directora digital interina del Met. Això significa contingut que es carrega directament al mòbil com una web, sense necessitat de descarregar res. De la mateixa manera, el Museu Jueu va presentar una nova sèrie de recorreguts d’àudio en una web. “Fa uns anys vivíem la bogeria de les aplicacions, però ara tothom a la indústria dels museus està entrant en una fase posterior”, diu JiaJia Fei, directora de mitjans digitals del Museu Jueu.

Després d’unes quantes setmanes de provar aplis d’art en museus i galeries, locals i alguna cafeteria, he descobert que no augmenten la qualitat de les meves experiències. Tot i que la informació de Smartfy és alta quan funciona, només el fet d’haver d’agafar el mòbil per fer fotos del quadre transforma aquella pintura en una reproducció plana. No val la pena agafar la pantalla per tenir informació addicional. A més, els mòbils ja són a tot arreu als museus. Fei es refereix a aquest fenomen com “el buit de les pantalles”, i és una de les raons per les quals l’àudio és el mitjà preferit pel Museu Jueu. Com Shazam, les aplis serveixen per obtenir respostes ràpides, cosa que és molt útil a les galeries, però no ofereixen context. La shazamificació de l’art és un producte d’una època en què la informació supera l’experiència simplement visual. Tot i això, l’aplicació no ha de ser la nostra única guia del món visual.

Mentre caminava pel New Museum amb l’aplicació Magnus em vaig adonar que recorria els quadres de pressa, sense fixar-me en els detalls, perquè la càmera estava mirant per mi i l’aplicació en sabia més que jo. Gaudia d’aquell clic addictiu i satisfactori en el moment que reconeixia les obres. I va ser difícil aturar-ho.

Copyright The New York Times