Halloween versus Tots Sants
La celebració de la festa als EUA és d’origen europeu i suposa una banalització de la mort
PalmaAbans de la irrupció del cristianisme, a Europa la festa en record dels morts més popular va ser el Samhain, del poble celta. Tenia lloc el 31 d’octubre per celebrar la fi de les collites i l’inici de l’Any Nou celta. Coincidia amb un període de transició, en què, després de la disbauxa estival, les persones es preparaven per als mesos de fred, de fosca creixent i de naturalesa somorta. La mescla entre allò vell i allò nou alimentà les llegendes sobre esperits que tornaven i s’infiltraven entre els vius. D’aquesta manera, sota la tutela dels sacerdots celtes (els druides), el Samhain acabà adquirint un caràcter misteriós, tenint la mort com a principal protagonista.
En els seus inicis, en canvi, el cristianisme honrà els difunts a la primavera, estació associada a la idea de resurrecció. Menció a part va rebre el culte als màrtirs cristians. Al segle VII el papa Bonifaci IV dedicà un antic temple consagrat a tots els déus del món clàssic, el Panteó de Roma. Va ser, però, al segle IX quan el papa Gregori IV els assignà l’1 de novembre com a data oficial de la seva celebració (Tots Sants). A finals del segle X, per influència de l’orde de Cluny (al centre-est de França), s’afegí a aquesta festa una altra de dedicada a pregar pels difunts, el Dia dels Morts (2 de novembre). Aleshores s’aprofità el fort predicament que tenia en aquella zona el culte funerari celta del Samhain per fusionar-lo amb les noves pràctiques cristianes -amb el temps Tots Sants es confondria amb el Dia dels Morts.
Per honrar la memòria dels éssers estimats, els cristianisme posaria de moda el costum de dur flors als cementeris. D’altra banda, en l’àmbit domèstic, es volgué recordar els avantpassats menjant productes de la tardor (castanyes, moniatos o panellets), resant el rosari o tenint petits gestos com deixar un plat buit a taula. També s’encenien candeles o llums davant les fotografies dels parents desapareguts. Així, es perllongava al més enllà el seu acolliment i la família sol·licitava en vida la seva protecció.
El Barroc i la mort
Paral·lelament a totes aquestes celebracions, durant l’edat mitjana s’estengué la idea de la mort com una realitat implacable que iguala a tothom, independentment de la seva posició social. Aquesta concepció fou represa al segle XVII amb el Barroc, que infongué una por especial envers el Judici Final. Després del concili de Trento (1545-1563), amb què l’Església volgué contrarestar les crítiques per corrupció proferides pel monjo alemany Martí Luter, l’art censurà tot allò que fos plaent, bell i frívol. Sota l’amenaça del pecat, aparegué una pintura anomenada vanitas carregada de símbols al·lusius a la vanitat de les coses mundanes davant la nostra condició de mortals. Fou així com la mort, en forma d’esquelet o de calavera, es convertí en la macabra protagonista de multitud d’obres. Solia estar acompanyada d’un rellotge d’arena (el seu aliat incondicional) i de frases lapidàries llatines com memento mori (“recorda que has de morir”).
A mesura que a Europa l’art entronitzava la mort, Amèrica la reinventava gràcies a l’arribada, a partir del segle XVIII, d’emigrants irlandesos, de cultura cèltica. Al nou continent, l’antiga festa del Samhain del 31 d’octubre passaria a ser coneguda com a Halloween (contracció de l’expressió anglesa All Hallow’s Eve, que literalment significa “vigília de Tots Sants”). Temps després la celebració retornà a Europa “refeta” amb l’estigma de ser una marca del colonialisme cultural americà.
Avui Halloween ha esdevingut una festa del tot comercial i ja no al·ludeix als rituals de transició del món cèltic, sinó a un seguit de personatges de la literatura fantàstica o del cinema (vampirs, morts vivents, fantasmes, etc.). Els nins es disfressen i, amb una carabassa a la mà, es passegen per les cases demanant llepolies o doblers amb la cantarella anglosaxona trick or treat, que s’ha traduït com a “truc o tracte” quan en realitat és “broma o regal”. Banalitzant, doncs, la mort amb el “consum del terror”, alguns la volen fer més assumible, rient-se així de la solemnitat que li atorga la festa cristiana de Tots Sants. Tanmateix, en una societat com l’actual que es creu immortal, aquestes festes són l’únic moment de l’any en què prenem consciència de la nostra finitud.