¿S'han d'exhibir restes humanes als museus?
El sector reclama canviar museografies i explicar molt bé quines s'han d'exposar i quines no
BarcelonaLes restes humanes són presents a la majoria de museus. Només al Museu Britànic n'hi ha més de 6.000, i els britànics, que ho han debatut molt i tenen una legislació força clara, defensen poder exhibir-les si les restes en qüestió, siguin mòmies, mòmies de pantà o restes òssies, expliquen alguna cosa interessant. A més, segons asseguren els responsables del Museu Britànic a Regarding the dead. Human remains in the British Museum, el públic hi està a favor: "Demana i espera veure restes humanes". Un altre centre que s'ha plantejat recentment què fer-ne és el Museu Arqueològic Nacional d'Espanya, que en conserva 4.426 –un 76% són d'origen desconegut–, que sobretot van arribar al museu a finals del segle XIX i principis del XX.
A Catalunya, les restes humanes formen part de molts museus i s'hi exhibeixen. El debat de si fer-ho o no i establir-ne els criteris està a les beceroles i no hi ha cap marc normatiu propi. "En general s'apliquen les recomanacions del Consell Internacional de Museus (ICOM), que, entre altres coses, estableix que només es poden exposar per raons científiques clares i s'han d'explicar els motius pels quals s'exposen", precisa l'antropòleg i professor de museologia Xavier Roigé. D'altra banda, l'ICOM recomana tornar les que van ser espoliades d'altres comunitats culturals. "El Te Papa Tongarewa, el Museu Nacional de Nova Zelanda, té una política molt activa recuperant toi moko (caps maoris) de museus d'arreu del món", destaca Roigé. Des del 2003 n'ha recuperat més de 600.
"Aquí no s'ha generat debat, però se n'hauria de parlar i caldria tenir un marc normatiu, que tingués molt presents qüestions o plantejaments que es fan des de la bioètica", explica Núria Armentano, arqueòloga i antropòloga, responsable del Laboratori de Paleopatologia del Museu d'Arqueologia de Catalunya (MAC), a Barcelona, i professora de la UAB. Al MAC, per exemple, s'exhibeix la troballa de la Senyora de les Muntanyes (Coll de Nargó), que correspon a un conjunt funerari format per vuit esquelets, sobretot de dones i infants, entre els quals destaquen les restes d'un esquelet femení que anava especialment guarnit amb joies de bronze. També al MAC s'hi podien veure, fins fa ben poc, els cranis enclavats del jaciment del Puig Castellar de Santa Coloma de Gramenet.
Al Museu Etnològic i de Cultures del Món de Barcelona hi ha dos cranis de Papua Nova Guinea, vinculats a la guerra, i dues peces més d'origen nepalès: una flauta feta amb tíbia humana i dos cranis que configuren un tambor, que s'utilitzaven per a cerimònies de meditació. "Totes les peces van ser comprades i formen part d'expedicions que es van fer entre els anys 1940 i 1970 –assegura el director del museu, Carles Vicente–. Les retirarem de manera immediata, però estem pensant com fer-ho, perquè els dos cranis formen part de la Casa dels Homes, i hem de mirar com ho fem per no distorsionar el relat".
L'origen de les restes
La sensibilitat de la societat de finals del segle XIX i de bona part del segle XX era molt diferent de la d'ara. Algunes restes humanes que nodreixen les col·leccions de la majoria de museus, de fet, van ser exhibides com a trofeus o peces exòtiques de terres llunyanes i desconegudes. Al segle XXI, però, aquesta mirada genera moltes controvèrsies. Una de les més enceses va tenir lloc a Banyoles a principis d'aquest segle. Al Museu Darder, des de la seva inauguració, el 1916, s'hi va exhibir un home naturalitzat de l'ètnia boiximana. Tal com explicava el mateix Francesc Darder, el taxidermista francès Édouard Verraux va robar-lo poc després que la seva família l'enterrés. Finalment, l'any 2000, després de campanyes i contracampanyes a favor i en contra, les restes del boiximà, que es coneixia com el Negre de Banyoles, van ser traslladades a Gaborone, capital de Botswana.
Precisament, l'Observatori de la Vida Quotidiana (OVQ) està preparant un projecte expositiu sobre la polèmica al voltant del boiximà, perquè ens interpel·la com a societat i serveix per explicar com han anat canviant les sensibilitats amb el temps. "Aquí tothom fa el que vol amb les restes humanes, no hi ha protocol, i és responsabilitat dels museus decidir com encarar-les", diu Andrés Antebi, antropòleg urbà, curador, documentalista i codirector d'OVQ. "És molt important tenir en compte la comunitat d'origen, el lloc d'on han sortit aquestes restes, i ha d'haver-hi un diàleg amb aquestes comunitats sincer i vinculant", opina Antebi.
"A nosaltres no ens agradaria que agafessin una pagesa de Súria, l'embalsaméssim i l'exhibissin en un museu –afegeix–. A França i els Estats Units fins i tot es debat sobre l'ús de les fotografies". Per al codirector de l'OVQ, les restes humanes no deixen de ser rastres i evidències d'una relació violenta i desigual entre països. "Hem de reflexionar-hi i aturar un procés ignominiós que manté viu un sistema d'humiliació, espoliació i opressió d'unes persones vers les altres", assegura.
Algunes sí i d'altres no?
A banda de l'origen, ¿què més s'hauria de tenir en compte? ¿La cronologia? ¿Si són restes òssies o mòmies de pantà que generen més empatia? ¿Si són realment imprescindibles per explicar el nostre passat?
"Normalment no s'exhibeixen cadàvers, això tothom ho té claríssim, però, en canvi, sí que exhibim sense cap problema esquelets. La reducció esquelètica és una fase més del procés de descomposició d'un cos, i hauria de merèixer el mateix respecte. El fet que en unes restes no es conservin teixits tous ni pell fa que sigui més fàcil prendre distància, però els ossos també van pertànyer a una persona, tenen una identitat, una història de vida i de mort, i haurien de merèixer el mateix respecte –diu Armentano–. Si es considera que és necessari exposar-les, s'ha de fer molt bé, sempre contextualitzant el que estem mostrant, amb cura i respecte, i explicant bé allò tan important que mostra la vitrina. En el cas de l'enterrament de la Senyora de les Muntanyes, està justificat mostrar-la perquè és un cas excepcional a Catalunya, i la vitrina va acompanyada d'una petita explicació escrita, a més d'un vídeo de l'excavació i d'unes ulleres virtuals que permeten al visitant entrar a la cova i entendre l'enterrament".
Els últims anys, gràcies als avenços tecnològics, s'ha multiplicat exponencialment la informació que es pot obtenir de les restes humanes: podem conèixer la dieta, les malalties, l'esperança de vida, les circumstàncies de la mort... El 2009 el Museu Egipci de Barcelona i el Grup de Recerca en Osteobiografia del Departament de Biologia Animal, Biologia Vegetal i Ecologia de la UAB van fer una exposició sobre esquelets malalts. La mostra oferia una perspectiva general de les malalties que han afectat els nostres ancestres a través de 150 restes òssies. "Va venir un conservador del Museu Britànic i va dir que al seu país era impossible fer una cosa així i va quedar meravellat", destaca la directora del Museu Egipci, Mariàngela Taulé.
¿Imprescindibles per entendre el passat?
Assumpció Malgosa, catedràtica d’antropologia física de la UAB, va comissariar l'exposició del Museu Egipci. "Sense les restes no hauríem pogut explicar quines malalties han existit al llarg de la història, quines han estat més devastadores i importants. S'ha de ser molt curós i explicar-ho bé, però crec que s'han d'exhibir si aporten coneixement", diu Malgosa. Mostrar restes humanes, per a la catedràtica de la UAB, no és exhibir la intimitat d'aquella persona: "No l'estàs despullant, no la pots identificar", afirma. A la UAB hi ha una col·lecció de restes humanes que són extremadament útils a l'hora d'elaborar mètodes d'identificació, que es van donar amb el consentiment del difunt o familiars. "Amb l'ADN de les restes que exhumen podem obtenir molts coneixements, però no totes les restes es poden exhumar. Les comunitats jueves, per exemple, no deixen exhumar els seus cementiris, siguin de l'època que siguin, i s'ha de respectar, però és una pèrdua d'informació, fins i tot per a les mateixes comunitats jueves", assegura Malgosa.
Un dels altres temes controvertits són les mòmies egípcies. Quan es va exhibir Mòmies d’Egipte: redescobrint sis vides al CaixaForum, es va penjar un cartell que alertava que hi havia restes humanes, però que es tractaven amb cura, respecte i dignitat. "El nostre museu està especialitzat en cultura faraònica i considerem necessari exhibir les dues mòmies que tenim, són una expressió cultura i històrica del que hi havia l'Antic Egipte –diu Taulé, la directora del Museu Egipci–. Les mòmies donen informació i donen a conèixer la voluntat dels antics egipcis de no ser oblidats. El tema és que es faci amb el respecte que es mereixen. Tot depèn de la mirada, de què expliques, de com ho exhibeixes, del discurs de la voluntat científica...".
Què fem amb les fosses comunes?
Les restes de les víctimes de la repressió franquista i de la Guerra Civil, enterrades durant més de vuitanta anys a les fosses comunes, han estat fotografiades i difoses àmpliament. Alguns consideren que són imatges que tenen una gran força a l'hora de lluitar contra el silenci i l'oblit. "No exhibiria mai les restes òssies que s'han trobat a les fosses i que s'han exhumat fora de context. Algú es pot preguntar si aquelles restes són del seu avi, besavi, besoncle, pare...", valora la historiadora Queralt Solé, que ha comissariat l'exposicióOn són? 85 anys d'exhumacions de fosses comunes de la Guerra Civil a Catalunya. A més, ¿quin valor té un esquelet, exhibit així, sense context? Tots sabem com és un esquelet", reflexiona. En canvi, Solé defensa les fotografies de les fosses. És més, creu que les escoles i instituts haurien d'anar a visitar les fosses. "Expliquen moltes coses: la dictadura, el silenci, la repressió... Les fosses transcendeixen els ossos", detalla.
L'arqueòleg Alfredo González Ruibal va proposar fa temps mostrar les criptes on descansen més de 33.800 víctimes a Cuelgamuros: "En aquests moments és un ossari de milers de víctimes invisibilitzat i sublimat per l'arquitectura colossal del franquisme –explica–. S'han mostrat les restes òssies del genocidi de Ruanda o dels khmers rojos, és impactant, i expliquen molt bé què és una guerra. De fet, s'ha fet contínuament amb les exhumacions de la Guerra Civil, que han mostrat tot de morts fins fa poc invisibilitzats i és, en molts casos, una exigència de les famílies contra el silenci imposat". A més, assegura l'arqueòleg, no és tan estrany mostrar ossos en un país com Espanya, amb una tradició catòlica on els ossaris s'han mostrat sempre.