Han de rebre premis els intèrprets infantils?

BarcelonaEn els Goya del 2011, els del triomf de Pa negre, la imatge de la cerimònia -i portada de diaris com l’ARA- van ser les llàgrimes de Marina Comas, una adolescent de 14 anys emocionada i gairebé sense paraules en rebre el premi a millor actriu revelació per Pa negre. En la pròxima edició dels Goya, una pel·lícula catalana es podria tornar a proclamar guanyadora. Però tot i que un dels grans actius d’ Estiu 1993 és la interpretació de la seva jove protagonista, Laia Artigas, els Goya no tornaran a veure llàgrimes infantils, perquè poc després del triomf de Comas i el seu company a Pa negre, Francesc Colomer (Goya al millor actor revelació), l’Acadèmia del Cinema Espanyol va aplicar la norma que els menors de 16 anys no poguessin optar als Goya.

En anys posteriors, per tant, ni Claudia Vega, d’ Eva, ni Lewis MacDougall, d’U n monstre em ve a veure, van estar nominats tot i l’aplaudiment unànime del seu treball. L’Acadèmia espanyola va justificar el canvi de criteri argumentant que els nens que guanyaven un Goya passaven a ser membres actius de l’Acadèmia i això implicava “circumstàncies legals no exigibles a un menor”; també van defensar la mesura perquè el premi podia “condicionar el desenvolupament professional i personal” dels menors.

Joguines trencades?

El fantasma dels efectes nocius de l’èxit precoç ha planat sempre sobre la trajectòria de les estrelles infantils que de grans no han tingut carreres d’èxit. És la idea del nen actor com a joguina trencada, un estigma que persegueix actrius com Tatum O’Neall (Oscar als 10 anys per Lluna de paper ) i Macaulay Culkin. Però ¿quin paper juguen els premis o reconeixements en els problemes posteriors dels actors? La cineasta Laura Jou, amb una llarga experiència com a coach de nens actors, en relativitza l’impacte. “Depèn molt del nen i sobretot del seu entorn familiar, de com l’ajuden a gestionar l’experiència -apunta-. Per a uns pot ser un bonic reconeixement però a d’altres els pot despertar una set de premis poc saludable”. Jou separa el que representen els premis i el fet de treballar en una pel·lícula. “La feina d’actor pot ser una experiència molt enriquidora per als nens -defensa-. Contràriament al que es pensa, és una activitat molt comunitària amb què aprenen a treballar en equip, a reconèixer les pròpies emocions, parlen molt amb adults... Els fa créixer de manera positiva”.

Un altre element per considerar són els mèrits dels nens. Un actor fa un treball específic de preparació del personatge, però sovint els nens es limiten a ser ells mateixos. La directora d’ Estiu 1993, Carla Simón, viu “amb sentiments contradictoris” el debat sobre si premiar o no la protagonista de la seva pel·lícula. “Per una banda s’ho mereix, perquè ha treballat molt -diu-. A mi em fa molta il·lusió que estigui nominada als Feroz. Però en realitat els nens no tenen gaire consciència de la seva actuació. No sé si vull que entrin en aquesta bogeria dels premis i la fama. I tampoc tinc clar que a ella, com a nena, li aporti gaire”. Mentre que els nens de sèries com Strangers things participen intensament en la promoció, les nenes d’ Estiu 1993 només van fer un parell d’entrevistes i van anar a dos festivals (Berlín i Màlaga) i a l’estrena a Barcelona. “Els nens aprenen molt ràpid -diu Simón-. Veure’ls parlar com a professionals a les entrevistes té un punt de corrupció”.

Els últims Gaudí amb nens?

L’Acadèmia del Cinema Català, a diferència de l’Acadèmia espanyola, sí que permet la nominació d’intèrprets menors d’edat. I no seria gens estrany que dijous que ve s’anunciés la nominació de Laia Artigas com a millor actriu. Però el tema del límit d’edat està damunt la taula. Isona Passola, presidenta de l’Acadèmia, avança a l’ARA que la qüestió serà a l’ordre del dia de la pròxima reunió de la junta. “És un tema que ens plantegem sovint i que a mi em preocupa especialment arran de l’experiència de Pa negre ”, diu Passola, que té gravada una imatge en la memòria: Francesc Colomer plorant desconsoladament el dia que, als Gaudí, va perdre el premi al millor actor. “Home, és que van guanyar el premi tots els nominats de Pa negre excepte un tècnic i jo -recorda amb humor l’actor, que ara té 20 anys-. Però l’endemà ja t’adones que allò és normal i que la vida segueix, és com perdre un partit de futbol”.

Un dels punts que s’haurà de plantejar l’Acadèmia és quin seria el límit d’edat ideal. Els Goya el van fixar en els 16 anys, però Laura Jou pensa que s’hauria de rebaixar. “Als 12 anys ja hi comença a haver una certa consciència de les tècniques d’interpretació”, explica. Jou va ser coach de Lewis MacDougall a Un monstre em ve a veure i creu que el nen va fer “una feina titànica” amb només 12 anys. “Aquell nen es mereixia la nominació -diu-. Vam fer cinc mesos de preparació: va veure pel·lícules, va estudiar altres interpretacions, va entendre l’ofici... Cada gest estava estudiat, cada paraula. Compara-ho amb la Carmina, la mare de Paco León, que va estar nominada als Goya i no tenia ofici, mai havia fet d’actriu. No em sembla just que ella pugui guanyar un premi i un nen de 14 anys no”. Passola, en canvi, es decanta més per posar la barrera en els 16 anys. “És una bona edat, el nen ja és madur i comença a entendre què vol dir construir un personatge”, diu. Carla Simón també veu amb bons ulls aquest límit: “Segur que hi ha nens que ja tenen consciència abans, però els 16 anys és un estàndard que no em sembla pas malament. Al cap i a la fi, és l’edat legal per començar a treballar”.