PalmaAuditòrium.- Fa tantes vegades que ha vingut a dirigir la Simfònica que ja sembla un costum, una tradició, a la qual ja no donam la importància que mereix ni li pertoca. Mozartià, li diuen, però ho ha dirigit pràcticament tot i mai no ha decebut. És Leopold Hager, nascut a Salzburg, i supòs que deu ser això, perquè pensam que els ve d’avior i que segurament amb el seu origen no tenia més remei que convertir-se en un músic de primer nivell. Ho és i ho demostra una vegada i una altra, aquí i arreu del món. Tan sols la seva presència amb la batuta a la mà seria suficient per qualificar el concert d’esdeveniment, però per a l’ocasió en les dues primeres peces també va ser l’encarregat de tocar el clavicèmbal mentre dirigia la Simfònica en formació de cambra. A més, venia acompanyat de tres personatges que tampoc no deixen indiferent. Són Händel, Bach i Bruckner. No hi eren tots. A més d’aquest estol d’il·lustres, al seguici falta afegir-hi dos noms, el de l’oboista Martin Gabriel, que exercí de solista en el Concert per a oboè HWV 287, per després ajuntar-se a la festa la violinsta Nina Heidenreich, amb qui compartí protagonisme interpretant el Concert per a oboè i violí BWV 1060, de Johann Sebastian Bach.
Amb Händel sempre trobam aquest punt de fricció, el mantra de les comparacions amb el seu coetani sobre les maneres d’entendre el món de la composició. Una bona manera de comprovar que les bugaderies de la música són tan sols això és programar-los en un mateix concert i, a més, amb idèntic instrument com a protagonista. L’oboè, que tant li agradava a Händel, entre altres coses per haver exercit de consort d’oboès a Halle, quan era organista de la catedral, o pel fet que la seva primera composició va ser una peça per a dos oboès. Martin Gabriel, en aquest tast inicial, va fer una lectura absolutament expressiva, i obtingué del seu instrument tots els colors que es poden desenvolupar per la seva delicadesa i elasticitat. Segurament és una peça menor, si és que existeix aquest concepte, tot i que tan sols dura deu minuts i escaig, però en qualsevol cas els quatre moviments són com un exercici d’estil d’una elegància indiscutible.
Arribà Bach, que, com deia Casals, “hi va haver Bach i després tots els altres” . Una bona demostració, una més, pot ser aquest concert per a oboè i violí que ratifica la sentència del violoncel·lista. Un primer moviment en què l’orquestra i els solistes dialoguen amb entusiasme, com un calidoscopi que va canviant de colors i de ritmes fins a l’extenuació. La intensitat dona pas a la subtilesa de l’Adaggio al plaer de la música sense anar més enllà, com un parèntesi, com una petita treva. És el segon moviment. El repòs no dura gaire. Arriba el tercer, un altre Allegro, com el primer, i agafen les brides el dos instruments solistes. Heidenreich i Gabriel honoraren el compositor amb una intervenció intensa, refinada, brillant i profunda. Festa major.
El moment Hager va aparèixer amb Anton Bruckner, una simfonia, naturalment. La sisena, amb la qual els experts tampoc no es posen d’acord i alguns la qualifiquen com la menys reeixida i uns altres com la més especial, la menys semblant a cap de les altres vuit i on podem trobar una mica més de risc per a qui era addicte a l’acord perfecte. Tampoc gaire rupturista, un segon moviment en forma de sonata és la ‘provocació’ més ostensible, però, en qualsevol cas, i sigui com sigui, és una de les menys interpretades. Una circumstància que la fa una mica més mengívola. Hager mostrà tota la seva energia amb aquesta combinació de tants motius i temes tan perfectament encaixats, mentre la Simfònica treia rèdit a una instrumentació entremaliada i al mateix temps amb la precisió de la qual sempre fa gala el compositor “meitat Déu, meitat boig”, com el definia Mahler, deixeble en el contrapunt de Bruckner i l’encarregat d’estrenar aquesta peça, que mai no va sentir interpretada l’autor.
