L'última batalla de Harry Potter

BARCELONAAmb l'últim pla de Harry Potter i les relíquies de la mort: part 2 conclou la franquícia cinematogràfica més comercial de l'última dècada, un projecte de dimensions faraòniques que ha multiplicat i arrodonit l'impacte cultural de les populars novel·les de J. K. Rowling. L'èxit de les pel·lícules és indissociable del fenomen literari, però amb justícia la saga mereix una consideració a part: produir vuit films de l'envergadura dels de Harry Potter en deu anys, mantenir la homogeneïtat del projecte i acontentar tant els potteròfils com el públic majoritari... En fi, no és qualsevol cosa.

I pronostiquem que és difícil que els fans se sentin decebuts: el film conté el desplegament més important de pirotècnia de la saga i en manté intactes els valors: un brillant conjunt d'intèrprets secundaris –amb menció especial per a Alan Rickman– i un disseny de producció a l'alçada de les circumstàncies. Malauradament, el principal problema també es manté: un protagonista sense carisma. Daniel Radcliffe confon la intensitat amb l'estrenyiment i Rupert Grint, per més que s'hi esforci, no té gràcia. Però tant se val, la fascinant caracterització de Ralph Fiennes com a Voldemort compensa de llarg el magnetisme de peix bullit de Radcliffe.