Un concert extraordinari d'un Harry Styles en plenitud

BarcelonaLa sempre capritxosa providència ha col·locat les dues figures masculines referencials del pop internacional actual a l’Estadi Lluís Company amb només vuit dies de diferència. La setmana que ve ja parlarem de The Weeknd, però ahir tocava veure per segona vegada a Barcelona Harry Styles, hereu de noms que formen part de la iconografia musical britànica com George Michael i especialment Robbie Williams. Com ells, Styles arrossega el fet de venir d’una boy band i portar un fenomen fan massiu darrere, d’aquí les imatges dels seus seguidors fent cua a 35 graus a l’ombra quan faltava una eternitat per al concert. El cantant ha necessitat un disc que fes de frontissa, un àlbum que el consagrés en solitari després de l’etapa de One Direction. I el disc és Harry’s house, el treball de l’any passat que ahir va presentar a Barcelona i en el qual va basar la major part del seu xou en un estadi absolutament ple (56.500 persones, segons l'organització).

Vestit amb armilla blava, tors nu i pantalons de cuir i acompanyat una banda paritària i molt virtuosa, Styles portava un disc lluminós i ple de tonalitats coloristes. Ho sabíem perquè l’hem escoltat, però també per una introducció a l’espectacle que imitava l’estètica d’aquelles pel·lícules del swinging London d’amor i psicodèlia. El xou el va iniciar Daydreaming, una cançó que utilitza una melodia dels Brothers Johnson, d’aquí que Quincy Jones aparegui als crèdits d’autor. Amb tota la banda explotant vents i sintetitzadors, l’entrada ens va situar en un àlbum que mira molt més a Foals o als Two Door Cinema Club que als ritmes urbans tan de moda entre el mainstream actual. Styles va sortir de pressa i sense descans, saludant Catalunya i mirant de seguida al seu segon disc, enllaçant Golden amb Adore you, un migtemps que sona tant als vuitanta que el podrien signar els Fletwood Mac.

Tornant a Harry’s house, l’anglès va defensar el repertori amb solvència i cert histrionisme inherent a la seva figura, tant a Keep driving, amb una melodia preciosa i molt ben cantada, com a Daylight, tocant la guitarra sense parar, òbviament, de fer posturetes. Agraït i xerraire –fins i tot va introduir cançons demanant uns exercicis de respiració–, Styles, que sovint ha estat acusat de queerbating i que va acabar agafant una bandera de l’arc de Sant Martí, juga amb encert la carta de la nova masculinitat. Atent perquè tothom se senti segur –de fet, ho va demanar explícitament–, el britànic llueix una estètica de certa ambigüitat sexual com van fer dos claríssims referents seus en aquest sentit: David Bowie i Marc Bolan.

Extraordinàriament simpàtic

Després d’un inici fulgurant, Styles va abaixar revolucions amb She, una de les peces més fluixes del seu segon disc, i Matilda, balada canònica i íntima inspirada en el personatge de Roald Dahl que per primera vegada el va acostar a la part més avançada de la tarima. Però el xou d’ahir no s’estava per foteses i ràpidament va tornar a un dels seus millors temes, la discotequera Late night talking, que ens ratifica que el buscat punt d’inflexió de la carrera de Styles és Harry’s house, un disc excel·lent amb cançons rotundes que ha arribat tant a la crítica com al públic generalista sense importar que abans formés part d’un grup prefabricat d’adolescents. És una estrella, un artista amb una entitat artística que, a més, en directe és extraordinàriament simpàtic i amable, fins i tot llegint unes notes escolars llançades des del públic i interactuant amb qui passés per allà.

Cinema i Music for a sushi restaurant van anar completant Harry’s house, amb els vents acompanyant-lo a la passarel·la mentre feia viatges al passat –Treat people with kindness, del disc Fine line, va sonar espectacular– i regalant als fans més militants un parell de visites a One Direction, com l’especialment festiva What makes you beautiful. Un xou ple de colors que va deixar per al final el seu primer gran senzill en solitari, un Watermelon sugar que va fer tremolar l’Estadi Olímpic.

Faltava, esclar, un dels més grans artefactes pop d’aquest segle, As it was, que Styles va deixar per als bisos. El del britànic va ser un concert extraordinari d’un artista en plenitud: si realment hi ha cases d’algú, creieu-me que voleu que Harry Styles us convidi a la seva.

[Harry Styles no permet l’accés dels fotògrafs de premsa als concerts d’aquesta gira. Les fotos les facilita l’equip de l’artista. La d’aquesta crònica és del concert ofert a Frankfurt.]