Qui protegia Harvey Weinstein?

BarcelonaHarvey Weinstein tenia un exèrcit d'advocats, exespies del Mossad al seu servei i contactes en les altes esferes del poder, però la seva primera línia de defensa era la cultura del silenci instaurada en la seva empresa, una barrera que impedia el qüestionament públic dels abusos que cometia i el protegia de l'escrutini extern. Aquesta omertà corporativa –ni molt menys exclusiva de la companyia de Weinstein o de Hollywood– és el que explora The assistant a través dels ulls de la secretària d'un gran productor de cinema, la Jane (Julia Garner, magnífica), una jove pencaire que organitza la logística del seu cap i resol amb discreta eficiència els problemes que es presenten, fins i tot alguns que fan que es qüestioni el comportament del productor. Però alçar la veu no sembla una opció en un ambient de treball masclista que naturalitza els abusos de poder i en el qual ella mateixa és menystinguda pels seus companys i relegada a la irrellevància.

The assistant, que estrena Filmin aquest divendres després de passar per Sundance i la Berlinale, és la primera pel·lícula de ficció de Kitty Green (Melbourne, 1984), coneguda abans per l'interessant documental Casting Jon Benet. Green explica a l'ARA que es va inspirar en els “comportaments inapropiats” que ella mateixa havia presenciat en la indústria del cinema i que es va començar a documentar abans de l'esclat del Me Too: “Investigava sobretot als campus de les universitats americanes, que és on s'estava parlant del tema llavors, però quan les històries de Weinstein van sortir a la llum i el Me Too va agafar embranzida vaig canviar el focus a la indústria del cinema i vaig parlar amb prop d'un centenar de dones sobre les seves experiències”.

La pel·lícula no vincula en cap moment la figura del productor a la de Weinstein, però és impossible no llegir The assistant en clau de retrat ficcionat del seu entorn. Així doncs, per què no fer servir el nom de Weinstein? De fet, Green reconeix que va parlar amb dones que van treballar per a Weinstein a la primera companyia, Miramax. “Si el problema fos només Weinstein ja l'hauríem solucionat –diu la directora–. Però el problema va més enllà de Weinstein, és un sistema que està estructurat contra les dones. Vaig parlar amb dones de moltes altres empreses i les seves històries sobre el sexisme i la toxicitat de l'ambient laboral ressonaven les unes en les altres”.

Un depredador sense imatge

L'ambigüitat sobre la identitat del personatge del productor està subratllada pel fet que no es mostra mai la seva imatge, només la veu al telèfon. Per a Green, “els homes dolents ja han tingut prou temps de pantalla” i afegeix que “tothom ha llegit als diaris les històries d'aquesta gent, ja sabem el que passava quan la porta es tancava i no calia mostrar-ho”. A més, justifica, la història està explicada des de la perspectiva de la secretària, que “desconeix el que passa rere aquella porta”. I en qualsevol cas, el que Green volia abordar eren els problemes de la indústria del cinema i per això "calia examinar tot el sistema, de cap a peus, i preguntar-nos per què gairebé no hi ha dones en posicions de poder en aquest sector, què els impedeix ascendir en l'empresa”.

Per això The assistant posa el focus en un personatge perifèric com la Jane, que no és testimoni directe de cap abús però sí de les bromes (“Jo no em penso asseure en aquest sofà”, diu entre rialles un dels ajudants del productor en una reunió al seu despatx) que banalitzen els abusos de poder. Perquè en realitat el comportament depredador del productor sí que suscita reaccions, però la majoria són comentaris que igualen els abusos a una mena de mala praxis professional. “M'interessava veure com els abusos poden mantenir-se durant anys i panys, i és possible sobretot perquè el personal o el sistema que envolta l'abusador no es comunica o, quan ho fa, és amb bromes o posant els ulls en blanc –diu Green–. I la comunicació és clau si volem que les coses canviïn i avancin”.

Però tal com es veu en l'escena més impactant del film, parlar no sempre és fàcil. Quan la Jane reuneix el valor de compartir les seves pors amb el cap de personal, The assistant mostra la capacitat del sistema per aniquilar qualsevol intent d'alterar l'statu quo de l'empresa amb una sibil·lina barreja de menyspreu, amenaces i promeses de futur. La cirereta del pastís és la frase amb què s'acomiada el cap de personal, “No et preocupis, no ets el seu tipus”, unes paraules que resumeixen la cultura de l'egoisme subjacent en aquests entorns. “Bàsicament, el que li diuen és que ignori les seves pors o els seus dubtes perquè ella no corre cap risc –se'n fa creus Green–. I és una frase que han sentit moltes dones quan treballaven per a homes depredadors”.