Àlex Brendehmühl i l'ombra del genocidi de Ruanda
El director barcelonès Alejo Levis reflexiona a 'Hate songs' sobre la memòria històrica sense sortir d'un estudi radiofònic
'Hate songs'
- Direcció: Alejo Levis. Guió: Alejo Levis, Albert Val i Denise Duncan
- 82 minuts
- Espanya (2024)
- Amb Àlex Brendemühl, Nansi Nsue i Boré Buika
Concebuda com una meditació sobre les tensions socials que acompanyen els processos de memòria històrica, Hate songs –ambientada a Kigali, tot i que filmada en part a Bilbao– transporta l’espectador fins a l’any 2014, dues dècades després de l’atroç genocidi que va colpejar el poble ruandès. Encara sota l’ombra de l’horror, dos actors africans (Nansi Nsué i Boré Buika) i un tècnic de so belga (el barceloní Àlex Brendemühl) es reuneixen a l’antiga seu de l’emissora de ràdio RTLM –font de la propaganda hutu que va desencadenar l’extermini tutsi– per gravar una ficció radiofònica que busca exorcitzar els fantasmes del passat. A mesura que assagen, tanmateix, els actors comencen a sospitar de les fosques intencions que amaga la radionovel·la.
Sense abandonar l’estudi radiofònic, Hate songs desplega un claustrofòbic tour de force emocional que juga amb el secret de la identitat dels protagonistes per activar unes perverses dinàmiques de dominació i venjança. La cruesa de la història remet a La mort i la donzella, l’obra teatral d’Ariel Dorfman que va portar al cinema Roman Polanski. Tanmateix, la potència dramàtica del relat es veu llastrada per una posada en escena massa efectista, que subratlla la truculència d’una pel·lícula que contraposa la noblesa del veritable desig de reconciliació amb la perfídia d’un sistema polític que busca disseminar i treure profit de la cultura de l’odi.