Hayao Miyazaki, el rei de l''anime' que no troba successor
'El chico y la garza' aborda en clau simbòlica el complicat relleu al capdavant de Ghibli del mestre de l'animació japonesa
BarcelonaDurant el recent Festival de Sitges, J.A. Bayona confessava la seva admiració absoluta per l'últim treball de Hayao Miyazaki, El chico y la garza, que s'estrena aquest divendres. “És un director que no pot separar la seva vida de les seves pel·lícules –afegia–. A través dels seus contes infantils es filtren sempre les seves angoixes”. I així és: no és difícil llegir en clau autobiogràfica el personatge de l'ancià creador d'universos que busca un hereu per donar continuïtat al seu llegat, conscient que el temps se li acaba i que el seu món està a punt d'ensorrar-se. És la metàfora perfecta d'un Studio Ghibli que fa temps que s'aguanta amb pinces i que té en Miyazaki la seva gran fortalesa i, alhora, la gran debilitat: l'anunci de la seva retirada el 2013, després d'estrenar El vent s'enlaira, va estar a punt de suposar el final de la companyia, que només va tornar a l'activitat quan el director va fer marxa enrere i va emprendre el projecte que acabaria sent El chico y la garza.
Als 82 anys, Miyazaki veu com l'estudi que va fundar el 1985 amb Isao Takahata i el productor Toshio Suzuki viu des de fa temps una profunda crisi successòria. La mala gestió del talent jove i la simple mala sort han deixat un dels grans referents de l'animació mundial sense opcions viables de relleu. Irònicament, Ghibli semblava haver trobat el successor quan encara no el necessitava: Yoshifumi Kondō, un home de la casa que va debutar com a director el 1995 amb l'extraordinària Murmuris del cor, la primera pel·lícula de Ghibli que no dirigien ni Miyazaki ni Takahata. Kondō només era 10 anys més jove que Miyazaki, però el seu potencial era enorme i estava començant a liderar l'estudi quan, tres anys després del seu debut, un aneurisma cerebral el va fulminar d'un dia per l'altre.
Ghibli tampoc ha sabut captar els nous directors brillants que han sorgit al Japó durant el seu regnat. Un cas emblemàtic és el de Mamoru Hosoda, que només havia dirigit un parell de curts de la franquícia Digimon Adventure quan Ghibli, amb molt bon criteri, el va fitxar per dirigir El castell ambulant. Però Hosoda no es va entendre amb els caps de Ghibli i va acabar deixant el projecte en mans de Miyazaki. Amb els anys, i lluny de Ghibli, Hosoda va construir una carrera brillant amb títols com Wolf children, La noia que saltava a través del temps o Mirai, nominada a l'Oscar. Que la premsa el qualifiqui sovint de “nou Miyazaki” és la ironia definitiva. I no seria estrany que Makoto Shinkai, l'altre nom que sona quan es busquen hereus de Miyazaki en l'anime actual, hagi pres nota de l'experiència de Hosoda, ja que després de l'èxit sideral de Your name va desmentir els rumors d'un possible fitxatge per Ghibli argumentant que el seu estil era incompatible amb el de l'estudi.
Una relació complicada
Però el cas més amarg de la llarga relació d'aspirants fallits al tron de Miyazaki és el del seu primogènit, Goro Miyazaki. La complicada relació entre pare i fill està ben documentada: entregat a la feina de manera obsessiva, Hayao Miyazaki va ser fonamentalment un pare absent. "Des de petit, he mirat les pel·lícules del meu pare per saber qui era ell i entendre'l", assegurava Goro. Fugint de l'ombra gegant del pare, el fill va estudiar enginyeria agrícola i es va dedicar al paisatgisme, però quan Toshio Suzuki el va reclutar per ajudar a dissenyar el Parc Ghibli, el productor també va oferir-li, amb l'oposició frontal de Hayao Miyazaki, dirigir l'adaptació dels Contes de Terramar d'Ursula K. Le Guin. I Goro va acceptar.
La tensió a Ghibli durant la producció del film és palpable a la sèrie documental Deu anys amb Hayao Miyazaki. Pare i fill gairebé no es parlaven i, en la primera projecció de la pel·lícula, el director de Porco Rosso va sortir de la sala al cap de només una hora. "Sento que fa tres hores que soc allà dins", comenta al documentalista que el segueix. La crítica i el públic tampoc van rebre favorablement Contes de Terramar, però Goro ho va tornar a intentar amb El pujol de les roselles (2011), ara amb un guió del seu pare, a qui amagava els storyboards durant la producció per no sentir la seva desaprovació als "dibuixos sense ànima" del film.
El 2020 Goro Miyazaki va tornar a ser blanc de les crítiques amb Earwig i la bruixa, la primera incursió de Ghibli en l'animació digital. És a dir, l'enèsima decepció a un pare que havia convertit l'estudi en l'últim baluard de l'animació tradicional en 2D. La impossibilitat d'una successió familiar es va confirmar fa unes setmanes quan Ghibli va anunciar la venda del 42 % de les accions a Nippon TV. L'estudi d'animació, per tant, perd la seva independència i passa a ser una filial de la cadena, un canvi de paradigma que apunta més a final de cicle que a nova etapa. I tot plegat aporta capes de significat al desenllaç d'El chico y la garza, el cant del cigne d'un autor que s'acomiada del cinema i de la possibilitat d'un llegat.