Loles León: “He pagat molt cara la meva llibertat, però ser lliure no té preu”

BarcelonaEl vessant més popular de la trajectòria de Loles León (Barcelona, 1950) s'ha menjat la història amb alegries i sacrificis d'actriu nascuda a la Barceloneta que va marxar a Madrid per poder complir els seus somnis i que ha lluitat sempre la seva llibertat i la dels altres. Tot això ho explica a l'espectacle que té en cartell al Teatre Condal fins al 3 de juliol, Una noche con ella, escrit i dirigit per Juan Luis Iborra, amb qui la uneix una amistat de més de trenta anys. Loles León no eludeix parlar de cap tema i amb els seus espectacles vol enviar un missatge positiu a les dones. També reclama els compliments per damunt de qualsevol gest de correcció política: "Hi ha moltes dones que no saben què fer ara –afirma Loles León–: el marit ha marxat amb una de vint, els fills ja no hi són. Està sola i surt a ballar amb les amigues per ser una mica feliç, i si un home li diu que està molt guapa, perquè s'ha arreglat, això ha d'importar, perquè si els dones un missatge negatiu dels compliments hi ha molta dona que no vol sortir".

La rebuda tan càlida del públic la nit de l’estrena la va fer emocionar quan va sortir a l’escenari.

— Va ser la vegada que m’he posat més nerviosa. Vam estrenar a La Latina, que volia dir entrar a Madrid, i no estava tan nerviosa com ahir, que comptaven moltes coses: la família, tornar una altra vegada a la meva ciutat i fer-ho amb aquest espectacle, perquè no és el mateix que vinguis amb una companyia de teatre on fas un paper que parlar de coses que sabien tots els que hi havia a platea. Hi havia gent del teatre independent, gent que vam començar junts, amics amb qui ens vam manifestar al carrer, amigues de quan nosaltres érem les feministes d’aquest país i ho començàvem a reivindicar tot... Hi havia molta emoció perquè jo volia expressar-me i dir el que sentia, però no podia parlar, com abans de l’espectacle, que estava plorant tota l’estona de l’emoció.

¿Aquest és l’espectacle on ha obert més el cor davant el públic?

— Sí, perquè quan vaig començar a fer espectacles en solitari a la Cúpula Venus amb Lola el 1978 els textos els van recollir la Nuria Massot i el Joan Estrada, que van ser els que van fer el llibret i la direcció, i eren textos i poemes d’autors com Bertolt Brecht, Boris Vian, Jean Cocteau i Federico García Lorca. Els textos tenien a veure amb els moviments progressistes de l’època, baixava de l’escenari i parlava amb tothom, soc la reina de la pista!

A l’espectacle denuncia que continuen produint-se agressions contra homosexuals com les que va veure quan vivia a la Barceloneta. Com ho viu, vostè que ha lluitat per la llibertat de les dones i el col·lectiu LGTB? 

— No hem avançat, la prova la tens en Miguel de Molina. Va haver de fugir d’Espanya perquè van estar a punt de matar-lo d’una pallissa i es va haver de fer gran com a artista a l’Argentina. Tot això estava molt perseguit, i depèn de qui governi a l’Estat, si són aquests que venen cavalcant, tornarem a passar uns temps molt difícils, tornarem enrere.

¿Es va sentir reconeguda a Madrid abans que a Barcelona?

— Quan vaig marxar a Madrid tenia un dossier molt gruixut i vaig tenir unes crítiques meravelloses. Vaig fer Jorge Díaz, Enrique Buenaventura, Cortázar, Lorca, Pitarra, Espriu, Benet i Jornet... Vaig estrenar moltes coses de les que es portaven quan vam fer el Grec 76. Hi havia molt poca gent, i abans de cridar-me a mi, per molt bona actriu que fos, cridaven a una altra. Jo no era catalana de pedigrí: soc catalana de la Barceloneta i filla d’andalusos que van venir a Barcelona pels volts de la Guerra Civil, i aleshores sí que hi havia aquella discriminació, abans cridaven a una que fos catalana de debò, això ho he viscut. A Barcelona estava reconeguda i havia treballat molt, a la Cúpula Venus, La Villarroel, el Teatre Arnau, però havia deixat d’estar al cim, perquè es va començar a fer teatre català i no hi havia espai per a la resta: van tancar la Cúpula Venus, que era on es feien els muntatges més cabareters que volia la gent, revista, comèdies... Aleshores ho vaig tenir molt clar i vaig marxar a buscar-me la vida a Madrid perquè pensava que aquí no tindria futur i que hauria de posar-me a treballar una altra vegada d’administrativa o secretària.

Com a catalana a Madrid, ¿li han parlat gaire del Procés?

— La gent d'aquí es pensa que l'odi cap a Catalunya està focalitzat a Madrid, i no és així. El Procés l'he vist de lluny, i Madrid és una ciutat molt oberta i multicultural.

Va rebre un premi per parlar de la menopausa amb normalitat i trencar amb el tabú que l'envoltava.

— I continuaré trencant-ne. El principal tabú d’ara és la dona alliberada, se la vol amagar. Hi ha una lluita contra les dones empoderades. No m’identifico amb les dones empoderades, perquè jo no em vaig haver d’empoderar, vaig néixer amb poder. No m’han domat, no m’he sotmès, sempre he lluitat per la meva llibertat, ho he pagat molt car, però ser lliure no té preu. A aquestes dones els dic que hi ha un camí que vam fer homes i dones lliures i que se n'estan desviant!

¿Li han dit mai que per l’edat que té no hauria de fer alguna cosa de les que fa?

— Sí que m’hi he trobat, i els meus pares ja em deien que fes coses com Déu mana, i el subtext d’allò era que els avergonyia davant els veïns. I jo els deia que a mi no m’importava perquè jo no vivia amb ells.

¿Els seus pares van arribar a veure el seu èxit?

— Sí, però no tot. La meva mare va morir molt jove, als 69 anys, i sí que em va poder veure el Teatre Arnau. El meu pare em va poder veure a la televisió i quan ja estava delicat jo li trucava per dir-li que marxava a Praga a rodar La niña de tus ojos i ell em preguntava si li continuaria passant la mensualitat i si marxava a l’altra banda del Teló d’Acer. Havia viscut la Guerra Civil i tenia molta por, perquè deia que allò tornaria, que no ens confiéssim, i mira el que ha passat amb Putin!  

Ha interpretat dones molt diferents, com la secretària de Mujeres al borde de un ataque de nervios, la prostituta miliciana de Libertarias, la Trini Morenos de La niña de tus ojos i la televisiva Paloma Cuesta d'Aquí no hay quien viva. N'hi ha alguna que li agradi especialment?

— M'agraden totes, no puc triar. La meva feina és el que dona sentit a la meva vida, encara que sigui un paper molt petit. M'agrada fer-ho tot: el cinema, el teatre i les sèries. Soc feliç quan interpreto, i ho dic a l'espectacle: jo el que volia era entretenir. No busco reconeixements, sinó arribar al públic, que és el més m'agrada, compartir. Sempre dic que he vingut a aquest món a entretenir, no a crear una família, que em va sortir malament, ni a tenir un marit, que tampoc no em va sortir bé. La família, per a mi, és una intermitència.

A l'espectacle recorda el viatge que va fer a Hollywood quan Mujeres al borde de un ataque de nervios va ser nominada als Oscars, però també la ressaca de ser una chica Almodóvar.

— Mujeres al borde de un ataque de nervios va marcar un abans i un després per al cinema espanyol, per a Almodóvar i per a totes nosaltres. Vam posar el cinema espanyol en un lloc diferent, únic. Això té la seva glòria però també la seva misèria, perquè no vols baixar d'aquesta nòria, però te'n fan baixar i hi puja una altra actriu. Això has d'assumir-ho i portar-ho bé, que no t'afecti. Això és la vida artística, però costa, a mi i a totes, encara que no ho diguin, perquè sempre vols rodar amb un director que expliqui coses de dones que a tu t'agradi fer com a actriu. Pedro Almodóvar té personatges molt importants per a una dona.