Lluki Portas: “He treballat molt des de la ràbia”

PalmaUn padrí de Lluki Portas (Esporles, 1991), el matern, era farmacèutic i professor de Català. L’altre, Mudanzas Portas. Hi hem passat per davant milions de pics. Els seus pares varen néixer a Palma, però quan tenien 20 anys es varen instal·lar a Esporles. Es varen prendre la seva nova condició d’esporlerins amb rigor. La seva filla participava de totes les activitats possibles: dansa, boleros, solfeig, teatre. Va acabar a l’Esadib, on va coincidir amb una promoció diversa i generosa. Això la va marcar. Ha continuat col·laborant amb algunes de les persones amb qui va compartir classes, però sobretot amb Diego Ingold i Gal·la Peire, amb qui va crear la companyia Hermanas Picohueso. Comparteix casa i armari amb el també actor Josep Orfila. Duu els millors talla-vents de Palma. Juga a bàsquet. També forma part del Col·lectiu Güilis, amb qui fa teatre de i amb carrer. Parla i es maneja amb la determinació d’una fletxa tallant l’aire. A càmera lenta. Té sentit?

La cita amb Maria de Lluc Portas Miguel-Gómara –que és el nom de Lluki Portas–, és al seu pis, al mateix bloc on viu la seva padrina materna i on la família tenia la farmàcia. Prepara cafè. A la sala hi ha roba estesa. Seu i conversam.

Sempre vàreu tenir clar que volíeu estudiar teatre?

— No. De fet, jo sempre dic que m’hi varen obligar. Havia fet teatre des dels quatre anys i m’anava bé, hi passava gust. Però quan va arribar el moment, jo vaig dir que volia anar a estudiar Treball Social a Barcelona. Mon pare i ma mare em varen dir que m’ho pensàs, que hi havia una escola nova, l’Esadib, i me’n deixaven tríptics damunt el llit... Igualment, jo insistia a fer Treball Social. Fins i tot em vaig prematricular a la UIB. Però al final em varen convèncer per fer-ne les proves. Les vaig fer, hi vaig conèixer gent i aquí va començar tot.

Què us atreia del treball social?

— Tenia la síndrome de salvadora del món, la idea de voler ajudar. Tot molt utòpic... No sé si hauria estat la professió que havia de tenir. Ara veig que potser hauria fet el mateix, perquè si hagués fet Treball Social hi hauria ficat coses de teatre, de la mateixa manera que en el teatre hi incloc temes socials.

De fet, en els teus treballs, des del principi, hi ha hagut una idea política del món.

— Sí, jo també ho crec. Ara amb els anys veig que no hi ha cap espectacle que no hagi tingut certa faceta política. Sempre ens ha agradat.

Parlau en plural, per?

— Perquè sempre faig feina amb gent. Jo aguant fer feina tota sola el primer mes. M’agrada tenir una idea, però després ja necessit algú amb qui compartir-ne el procés. Si no, em sembla molt avorrit. Anar de gira tota sola com seria? A mi el que m’agrada és que hi vaig amb Gal·la Peire, hi vaig amb Marc Homar, hi vaig amb Josep Orfila, que és amb qui estic girant ara. Sí que és ver que crec que hi ha una part solitària que és quan comences a crear la idea i que l’has de mastegar i acabar de tancar. Però després la resta, si no es comparteix, és molt avorrit.

Què ha de tenir un projecte perquè us interessi?

— He treballat molt des de la ràbia. Fa uns anys, si alguna cosa em feia ràbia volia dir que era un bon punt de partida. Som una persona bastant rabiosa. En el bon sentit. Hi ha moltes coses que no em semblen bé i tenc una opinió de tot i si no tenc una opinió és una feina que, sense voler-ho, la faig. Aquest és el punt de partida per fer-hi feina i, com que la meva mitjana és de dos anys i mig per tirar un projecte endavant, si passat aquest temps s’ha conservat aquesta ràbia, pens que encara és vàlid continuar parlant d’un tema en concret, perquè haurà passat molts de filtres i per molts moments de la meva existència. Si hi ha una cosa que em fa ràbia, però al cap de sis mesos ja no em molesta, pens que llavors no deu ser tan important. El punt de partida és sempre alguna cosa que em mogui d’una manera profunda i, encara que soni un poc contradictori, que també em permeti riure, perquè si no me’n puc riure no m’interessa. I després, moltes vegades, la meva motivació són les persones. És a dir, si em cau bé una persona, hi vaig. També em passa el contrari: si em sembla que el procés de creació no serà agradable...

Us considerau més actriu o dramaturga?

— És que la interpretació és el que menys m’interessa. Em referesc a encarnar un personatge. Ho faig ara amb As Marias i amb Dama Dictadura, que és el darrer projecte que vàrem estrenar, però no és una cosa que m’interessi ni que em senti còmoda fent-ho. I, a més, pens que hi ha persones que ho fan millor. Jo he d’estar fent una altra cosa. Hi ha gent que t’ho fa tan bé i que repassa el text i que té una veritat... Darrerament he estat pensant molt en això. El darrer títol que he posat, que m’he posat com la meva professió, és “pul·luladora cultural”. Em varen contractar per fer un conte de Maria Lai, que és una artista italiana que teixia llibres i té un conte sobre una abella que no es dedica a res i es dedica a tot. La treuen de l’eixam i després la troben a faltar. Maria Laia fa servir aquesta al·legoria per parlar dels artistes. A mi no m’agrada gens la paraula ‘artista’, perquè la pràctica artística la pot fer qualsevol. Jo no estic escrivint tot el dia, ni estic actuant cada dia. Què faig? Idò ara estic aquí parlant amb tu i abans he tingut una reunió avui matí amb el meu equip. Després he quedat per jugar a bàsquet. El que faig és moure i connectar i intentar dipositar el mateix pensament artístic en tot allò que faig. M’agrada pensar que en qualsevol cosa que feim hi podem posar una mica d’art.

Pensau en el teatre com en una eina transformadora?

— Seria fantàstic que fos així, però també he romput molt amb aquesta idea, perquè em sembla molt prepotent pensar que la figura de l’artista pot o ha de transformar... Les persones que ens dedicam a allò artístic solem pecar de pensar que el que feim és més important que el que fan d’altres. Jo pens que hem d’advocar per la transformació social, però també pens que hi ha molts altres oficis des dels quals es pot participar i fer feina pel canvi. Començant per la manera en què dus a terme la feina. Per mi, com que la companyia fa la contractació, dignificar la feina forma part del fet artística. Amb Hermanas Picohueso ens ho prenem sempre com una feina. En el món artístic, la gent separa sovint els projectes personals dels professionals, però jo sempre m’he pres els projectes personals molt rigorosament. Sempre intentam fer jornades de feina, pagar-nos nòmines, dignificar l’ofici. La gent ens dirà que sempre s’ha fet així deçà i que no es pot fer d’altra manera, però nosaltres provam de fer-ho de manera diferent, com pensam que s’hauria de fer. Després ja ens pegarem de morros contra la realitat, però almanco ho intentam.