PalmaRespon al telèfon al tercer ‘pip’ amb un: “És un plaer, estimada”. Quan parla, a Héctor Alterio encara se li endevina un accent argentí, difuminat a força de dècades de viure a Espanya. Grapa els 90 anys. Acumula, entre d’altres, un Goya d’Honor, un premi Max, més de cent pel·lícules, una dilatada carrera teatral.Va arribar al país l’any 1974 per feina i amb la intenció d’estar-hi uns mesos. Ja aquí, però, va ser amenaçat de mort per la Triple A (un grup terrorista d’extrema dreta de l’Argentina) i va decidir quedar-hi.
Aquest vespre, l’actor argentí interpretarà una selecció de poemes de León Felipe en l’espectacle Como hace 3.000 años, que acull el teatre Xesc Forteza en el marc del XXI Festival de Poesia de la Mediterrània. Ho farà amb l’acompanyament del compositor i guitarrista José Luis Merlín.
Duis a Palma un espectacle que heu fet més de cent vegades. Com ho feis perquè soni cada cop com la primera vegada?
Aquest és un repte que jo em propòs, perquè és l’única possibilitat que tenc de fer viure l’espectacle. No puc evitar pensar que hi ha un senyor que es molesta a desplaçar-se fins a una taquilla, paga uns doblers gràcies als quals jo visc, s’asseu en una butaca i espera que el mobilitzem d’alguna manera. Aquest senyor mereix tot el meu respecte, i jo he de posar-li una estrena als ulls. És un compromís, una imposició que em pos davant el públic.
És el teatre on us sentiu més còmode treballant?
Totalment. No només és que m’hi senti còmode, és que em sent amo, patró del meu treball. Cada nit tenc la possibilitat de millorar el que crec que s’ha de millorar de la nit anterior, per tal d’oferir al públic el millor de mi. Per això, jo crec que el teatre és l’ofici més noble, el que em manté viu a la professió i és el que més m’entreté.
Els versos, els interpretau més que no els recitau.
Cada actor té la seva manera d’interpretar el poeta o qui hagi escrit el text. Jo el que em propòs és creure-m’ho jo. És la veritat el que em mobilitza davant d’un text aparentment poètic. Aquesta veritat provoca silencis en el públic, i això em provoca una alegria immensa. Perquè el silenci és equivalent a l’atenció que presta el públic per no perdre’s cap lletra, cap espai, cap matís. El que més em commou és veure les cares expectants i atentes, sense moure’s, tot envoltat de silenci.
Quan us topau per primera vegada amb els poemes de León Felipe?
Tenia 14 o 15 anys, que és quan ell estava exiliat a Mèxic i venia a recitar a Buenos Aires, on jo vivia. Després varen passar els anys, jo em vaig abocar al teatre i me’n vaig separar una mica. No va ser fins a arribar a Espanya que un amic meu me’l feu escoltar i vaig tornar a trobar-me poèticament amb ell.
Què és el que més us agrada de la seva obra?
M’enamora la llibertat absoluta que té per crear. En la seva obra hi ha simpaties i antipaties, i això ho manifesta obertament. Se’l pot titllar de caòtic, d’equívoc en els seus conceptes, de contradictori.... però ho diu tot amb total llibertat, i això emmarcat en una poètica molt especial que m’atreu especialment. Em diverteix en el millor sentit de la paraula fer aquesta feina.
En una entrevista que us varen fer fa uns anys, dèieu que éreu “un gran entretenidor de mi mateix”. Us continuau ‘autodivertint’?
Sí [riu]. Si no, seria terrible! Jo vaig escollir aquest ofici i no tenc altra alternativa que divertir-me. Em continua entretenint aquest treball d’una manera imposada per mi mateix, com a principi. També m’hauria agradat combinar-lo amb un altre treball, perquè de vegades en la carrera de l’actor hi ha uns espais entre un treball i un altre que et fan estar sempre atent al telèfon, esperant ofertes de feina.
Per aquesta inestabilitat de la professió no volíeu que els vostres fills fossin actors.
També, també. Vaig fer tot el possible per evitar-ho, fins que em vaig adonar que la decisió que havien pres era inamovible, tant Ernesto com Malena. Ho fan molt bé, amb realisme i serietat. Han tingut sort i se senten molt estimats en la professió. I això m’alegra molt.
Dèieu que us hauria agradat fer un altre ofici, a més del d’actor. Quin?
Quin bon joc el de poder escollir el que hauria pogut ser! [riu]. Hauria estat músic. M’encanta la música. El meu fill, a banda d’un excel·lent actor, també és un excel·lent pianista. La meva dona era professora d’iniciació musical per a nins, encara que la seva professió és de psicoanalista. De manera que sempre hi ha hagut un piano a casa meva.
Us sentiu satisfet amb la vostra trajectòria vital?
No en tenc més remei! Si no estigués satisfet seria un amargat, perquè el passat és una cosa que no es pot canviar. Tenc amics, gent estimada, i la meva dona, que m’acompanya des de fa més de cinquanta anys. El que sí que vull dir és que ha passat molt ràpid.
Quan us pregunten per què no us jubilau, responeu que perquè podeu i perquè ho necessitau econòmicament. Si us ho poguéssiu permetre monetàriament, creis que deixaríeu d’actuar?
Home, jo crec que sí. Si pogués, no estaria malament prendre’m un any sabàtic. Podria viatjar amb la meva dona, perquè m’encanta conèixer altres llocs. Però com es fa això? Amb diners. I no ho dic com a queixa, eh. Només explic la realitat.
Ara que estau en el tram final de la vida...
[Interromp] Mira, mira... T’ho explic. Jo el 21 de setembre d’enguany faré 90 anys. Així que fixa’t bé, seré un nonagenari! És una denominació que em sembla horrible, però l’assumesc. Ja tenc un altre títol més: a banda d’amo, de patró, d’actor... ara som nonagenari.
...trobau a faltar l’Argentina?
No. Quan vaig arribar sí, la trobava a faltar molt, perquè aquest no va ser un lloc que jo havia escollit, vaig haver de quedar-hi obligat. Al cap d’uns anys vaig poder tornar al meu país amb la possibilitat de quedar-hi, però de seguida vaig trobar a faltar Espanya, i és aquí on he quedat.