Helen Keller: prendre partit fins a tacar-se

Chévere és una companyia amb un compromís sociopolític claríssim. Els gallecs fa més de 35 anys que es dediquen a l’agitació cultural amb un teatre que en els últims temps s’ha decantat cap al teatre document amb espectacles de gran interès com Citizen, sobre Amancio Ortega i l’imperi Inditex; N.E.V. E.R.M.O.R.E., sobre la tragèdia del Prestige, o Curva España, amb el qual es van introduir en el true crime com a pretext per parlar del perenne caciquisme a Galícia, de la llei mordassa i dels territoris oblidats. La seva nova proposta utilitza la vida i el pensament de la nord-americana Helen Keller per fer una reivindicació dels drets dels discapacitats i un ingenu al·legat d’aires sindicalistes contra el capitalisme i les seves conseqüències entre les classes treballadores, sense obviar qüestions tan actuals com la guerra a Gaza. Només hi falta que soni La Internacional.

Chévere fa bones les paraules de Gabriel Celaya quan escriu que cal prendre partit fins a tacar-se, tot servint-se de les paraules d’una escriptora i oradora cega i sorda d’ideologia esquerrana que, amb molt d'esforç, va ser la primera dona cega i sorda a graduar-se en una universitat nord-americana, a Harvard, el 1904. Una dona discapacitada que es va afiliar al partit socialista americà, que en les innumerables conferències que va fer exhortava els obrers a unir-se i confrontar-se als patrons, que condemnava la guerra i el militarisme, que donava suport a la Revolució Russa i somniava en un món en pau. Tot això als Estats Units de principis del segle XX.

"Però qui era realment Helen Keller? Era una dona meravellosa?", es pregunten els de Chévere en un plantejament una mica equívoc que inclou la negació de la seva existència en els grups de TikTok. Però va existir, i la seva vida és un exemple de superació. Meravellosa? Deunidó. L’espectacle té formalment alguna cosa de tutorial dramatúrgic en què es confronta el llenguatge oral amb el de signes fins al punt d’explicar un conte de Keller sense cap àudio, de manera que reprodueixi als oients la sensació que tenen els sords quan es queden en blanc. Gran feina de les actrius (Patricia de Lorenzo, Ángela Ibáñez i Chusa Pérez de Vallejo), una d’elles sorda, en una proposta més recomanable per les seves intencions i la seva denúncia que per l’interès teatral.