J. A. Mendiola i Josep Ramon Cerdà: “Aquí hem aconseguit tenir un gran nivell d’actors, directors i autors teatrals”

PalmaAmb un recull d’algunes de les crítiques escrites per J. A. Mendiola, col·laborador de l’ARA Balears, i amb una tria i introducció de Josep R. Cerdà, el llibre 10 anys de teatre a Mallorca (2013 - 2023), de Jardí desolat a Reis del món proposa una primera aproximació a un fenomen que, diuen els seus autors, està encara poc estudiat. Es tracta del vertiginós canvi de les arts escèniques locals viscut en només una dècada, un temps en què el “teatre de subsistència” fet a Mallorca s’ha convertit en “teatre de referència” també fora de les Illes. Publicat per Lleonard Muntaner, el presenten dimarts dia 5 de març a l’Espai El Tub de Palma.

Tot i que al text introductori s’hi parli del microteatre engegat per Joan Porcel o l’estrena d’’Acorar’ de Toni Gomila com a elements que serviren de llavor d’aquesta època daurada del teatre mallorquí, l’inici el lligau a ‘Jardí desolat’, el cicle dedicat a Txékhov que va tenir lloc a Can Alcover l’estiu de 2013. Per què

— J. A. Mendiola: El Jardí desolat va marcar un abans i un després, va significar una manera nova de subsistir i d’entendre el teatre, més enllà de les sales.

— Josep R. Cerdà: I és cert que ja hi havia hagut les experiències prèvies del microteatre, però Jardí desolat era una manera diferent de fer les coses, era autogestió col·lectiva. I va marcar un punt d’empoderament molt important. No podíem esperar res de les institucions, així que ens havíem de posar a fer coses nosaltres, i això ens va empoderar.

Van començar a canviar moltes coses a partir de llavors.

J. R. C: Per exemple, quant a escriptura dramàtica. Vàrem entendre que no era necessari fer només obres d’autors de fora. L’explosió de dramaturgs viscuda a Barcelona a finals dels 90 aquí no ens la vàrem creure fins deu o vint anys més tard per culpa d’aquest complex. En canvi, ara tenim una Marta Barceló, un Miquel Mas o un Pau Coya que es planten a qualsevol banda amb la seva feina.

J. A. M.: Jo fa trenta o quaranta anys que cada mes vaig a veure teatre a Barcelona o Madrid i, quant a actors, autors i directors trob que aquí tenim molt bon nivell, i ja et dic que tenc per comparar.

J. R. C: És cert que jo no puc ser objectiu perquè hi he participat des de les dues bandes, i que he estat tant a l’Institut d’Estudis Baleàrics com al teatre Principal, que són institucions que hi han tingut molt a veure, en tot això, però al final el que volíem era deixar constància que hi ha hagut un canvi de cicle.

I com a culminació d’aquests canvis al món teatral ens trobam amb Reis del món.

— J. A. M: Ha estat la gran superproducció del Principal, feta amb un tema mallorquí però que també és internacional, com ho eren els seus personatges.

— J. R. C.: La funció d’una producció pública també ha de ser aixecar projectes a partir del que ja forma part del patrimoni literari, com són les novel·les de Sebastià Alzamora. Ha esgotat entrades a Madrid, tothom en parla beníssim i pot haver servit per obrir una porta molt important allà. La vàrem triar perquè és molt simbòlic, també, el que està succeint amb ella. El compromís de Mendiola amb la crítica teatral és indiscutible, revisant aquest llibre queda clar que, si no heu vist tot el que s’ha fet aquests anys, us hi heu fet a prop

— J. R.C.: A qualsevol que es dediqui al teatre a Mallorca li importa allò que en digui en Mendiola, n’estic segur.

— J. A. M.: Bé, jo no sé si és imprescindible, aquesta feina. El que sé és que quan les obres duren només dos dies la crítica perd una mica el sentit… Ara bé, pens que s’ha de ser seriós i rigorós en qualsevol cosa que facis. Pots escriure millor o pitjor i pots encertar més o menys, perquè la crítica al final és subjectiva. Però has de procurar ser pertot perquè, si no, no té sentit, no pots dir això sí i això no. Si ho fessis et faltarien baules on aferrar-te a l’hora d’escriure, és així de senzill. Necessites tenir tota la informació per donar una opinió.

N’hi ha molts que veuen la crítica com un esport de risc, en aquesta terra, que no gosarien deixar per escrit el que de veres pensen per por de crear-se enemics.

— J. A. M.: Jo he procurat no ser mai destructiu, i he intentat maximitzar les virtuts sense deixar de dir els petits defectes, que s’han de dir. Però s’han de dir en petit perquè si ho poses a la mateixa alçada queda només el defecte, i has d’anar molt alerta perquè hi ha molta feina darrere qualsevol espectacle. Ara, escriure una crítica és, sobretot, contextualitzar. Una crítica té més a veure amb l’anàlisi que amb l’opinió.

El fet que publiqueu ara aquest llibre implica que pensau que vivim o viurem un canvi d’etapa en aquesta evolució que ha viscut el teatre fet a Mallorca?

— J. R. C.: Segons quina sigui la política o les actituds de les institucions queda clar que això pot retrocedir, és la gran por que té el sector.

— J. A. M.: A veure, la primera passa no ha estat bona. Fer una reposició de Ca ses monges…

— J.R.C.: Xesc Forteza és una figura a estudiar com a fenomen del teatre popular, però no és un clàssic, com diuen, ni tampoc una dramatúrgia que pugui sobreviure al pas del temps. El fet que els amateurs no el reposin ja vol dir qualque cosa. A més, jo cada vegada crec menys en això dels clàssics, el teatre és una cosa viva del seu temps, que parla del seu context, i ha de funcionar en present.

D’aquí que el teatre contemporani parli de feminisme, de precarietat, de salut mental o de canvi climàtic, com bé queda reflectit a les crítiques que recull aquest llibre. Ara que heu fet enrere deu anys, facem endavant deu anys, també: on serà el teatre fet a Mallorca l’any 2033?

— J. R. C.: Jo som molt optimista i pens que les inèrcies que es creen quan treballes conjuntament amb el sector són més difícils de rompre. I es poden espenyar, ja ho va fer en Bauzà, que s’ho va carregar tot, però troben més resistència.

— J. A. M.: Idò jo crec que no venen bons temps per a la cultura mallorquina, la veritat.

— J. R. C.: A veure, hi ha moltes coses a tenir en compte, no només els canvis polítics. Però, mira, durant la guerra de Sarajevo van seguir representant Tot esperant Godot al centre de la ciutat, entre espelmes. I això passarà sempre, sempre hi haurà qualcú que tingui la necessitat de contar una història davant el públic.

— J. A. M.: Si pot ser sense espelmes, millor!