Carlos Núñez: "Hem ajuntat gaita i trap, i funciona de meravella"

BarcelonaFidel a la tradició, Carlos Núñez (Vigo, 1971) torna a Barcelona per complir amb un compromís adquirit fa una dècada i actuar aquest divendres al Palau de la Música dins del Banco Mediolanum Festival Mil·lenni. És el tradicional concert de Cap d'Any del músic gallec. Més endavant, el 7 de gener, serà a l'Auditori de Girona.

Has convertit el concert al Palau de la Música en una tradició.

— Ara en fem deu anys, és increïble. Fins i tot em va canviar la imatge que tenia de Barcelona i de Catalunya. Pensava que aquí el que volia la gent era més modernitat, que Barcelona era una ciutat més pop, però de cop i volta descobreixes que secretament la gent també necessita la tradició. Em fa molta gràcia descobrir aquesta necessitat de tradició.

Molts artistes us relacioneu amb la tradició d'una altra manera, i això contribueix a fer-la més contemporània?

— La música tradicional és de naturalesa oral, i això fa que estigui variant constantment. No és com una partitura de Beethoven o Mozart, que has de tocar-la tal com està escrita. És un cos viu, va passant de vides a vides, i nosaltres també tenim una mica la responsabilitat que funcioni i que segueixi endavant. Quan començava a tocar de petit, els gaiters més grans em deien: “Tu tens la responsabilitat que això es faci bé, i a més a més que funcioni. No pots agafar una gaita i posar-te a fer el ximple, tens una responsabilitat”. I segueixo fent l'esforç per continuar donant vida a aquestes músiques. Per això m'agrada treballar tant en acústic, com s'ha fet sempre amb tots els músics tocant alhora, i alhora fer coses com la que presentarem al Palau de la Música: una dansa d'espases que acabem de gravar amb el DJ Yung Denzo. Hem ajuntat gaita i trap, i funciona de meravella.

El repertori dels concerts del Palau de la Música és molt diferent del d’altres concerts teus?

— Com que ja és una tradició, procuro que hi hagi certs highlights que la gent espera. Per exemple, l'entrada dels gaiters amb els sacs de gemecs que venen de tot Catalunya, aquesta cosa èpica ens agrada que sempre hi sigui, però també procurem que hi hagi sempre novetats. Aquest any tindrem la cantant i gaitera escocesa Julie Fowlis, que va gravar per a la banda sonora de la pel·lícula Brave de Disney. Una de les coses que m'agradaria fer és el tema principal de Brave, que curiosament és el mateix que va utilitzar Beethoven fa 200 anys en una peça de les seves músiques cèltiques, Once more I hail thee, que ell va arreglar d'una altra manera, però que és la mateixa melodia de la pel·lícula Brave. Una de les coses que m'agradaria fer-hi és connectar el Celtic Beethoven amb aquesta banda sonora.

Com va l’experiència del Celtic Beethoven?

— S'està coent. Vaig descobrir l’existència d’aquesta música fa quinze anys, més o menys. Estàvem de gira per Alemanya i vam visitar la casa de Beethoven a Bonn, i allà vaig veure aquestes partitures, els vaig seguir la pista, vaig començar a investigar. Després vam visitar la Casa de Beethoven a Viena. I llavors vam descobrir que a aquest home li agradava de debò, que no ho va fer només per diners. Va compondre gairebé 200 peces.

Quin balanç en fas, de la teva carrera?

— Quan vaig començar a tocar era el moment més difícil, els anys de la Movida. Vaig néixer a Vigo; el meu pare és gallec i la meva mare és madrilenya. I, esclar, una ciutat com Vigo, que té El Corte Inglés a la Gran Via, la plaça d'Argüelles, la Puerta del Sol... és com un little Madrid a l'Atlàntic. Vigo volia ser més madrileny que Madrid, i tocar la gaita era un problema. Vaig tenir la gran sort que fos així perquè aleshores vaig passar l'adolescència i la primera joventut tancat treballant amb els de la meva generació; érem com els d'El nom de la rosa: tot el dia al conservatori o estudiant música tradicional, esperant que sortís el sol. Quan va sortir el sol? Als anys 90 arriba la New Age. De sobte, apareix Enya, els Chieftains comencen a col·laborar amb les estrelles com els Rolling Stones, Sting, Van Morrison, i de sobte surt el sol. Aleshores els Chieftains m'apadrinen, fem les primeres gires per Amèrica... i arriba un detonant: un article de Manuel Rivas a El País en què em deia “el nou rei dels celtes”.

S'escriuen així, les llegendes.

— Gràcies a aquest article vaig fitxar per BMG i vaig conèixer els anys més top de la indústria discogràfica. Hi havia uns pressupostos bestials per gravar discos. Hi havia tant pressupost per al món de la música enregistrada que fèiem concerts per donar caliu als discos, però del que vivíem era dels discos. I a partir de l'any 2000 o 2001 vam començar a notar que venia una decadència. La música va ser la primera flor que va sentir que hi havia un canvi d'era, abans que el cinema i els diaris… Després van venir la crisi del 2008 i uns anys molt durs per a la música. Uns van abandonar, i d'altres van intentar plantar cara. Estic molt content perquè és ara que sento que hem guanyat la batalla, que ja estem en una nova era i hem aconseguit que les coses funcionin. Ha canviat tot moltíssim, sobretot que quan jo començava aprenia dels grans, dels Chieftains, de Paco de Lucía, els meus ídols eren gent gran, i ara estic aprenent dels més joves, dels que tenen 20 anys, dels que fan músiques urbanes. Són uns cracs, en saben molt més que nosaltres, de coses tecnològiques, i aporten coses molt interessants per a la música tradicional. N'estic encantat perquè és com una segona joventut.

Ara hi ha artistes amb moltíssim nivell de formació que estan fent músiques populars sense cap mena de complex.

— Efectivament, ha canviat completament el panorama. Quan jo començava es reien de nosaltres. Va ser fonamental anar als Estats Units. Si triomfaves a Amèrica, si eres allà amb The Who i amb Bob Dylan, llavors molaves i t'ho treia El País. Ara els més joves no tenen complexos. Rozalén acaba de gravar tot un disc de música tradicional. Alizzz, que treballa amb C Tangana, grava amb Amaia una jota navarresa preciosa, molt ben produïda. Vetusta Morla va amb orquestra celtibèrica. Hi ha les Tanxugueiras… Em sembla preciós el que està passant per fi, perquè és el que havia de ser, el que ja passava a Amèrica. Qualsevol artista americà de qualsevol gènere sempre intenta donar una mica a la seva cultura, mirant les arrels. Aquí, en canvi, era una mica com deia Santiago Auserón: “Vam ser la primera generació apàtrida musicalment parlant”. Estic encantat perquè els més joves, a més, estan fent coses molt interessants.

Fins i tot hi ha públic jove omplint el Palau de la Música per veure Rodrigo Cuevas, que també està treballant amb materials sensibles de la tradició.

— Sí, i tant! És fantàstic. Facis el que facis, jazz, metal, electrònica, clàssica, pop... des de qualsevol gènere pots aportar a la música tradicional. La música tradicional és com una base. Culturalment, és bo estimar el que és teu. Si no tens tradició al darrere, tot plegat és una mica una còpia del que et ve empaquetat des de Miami i al final tothom fa el mateix.

Què és el més gratificant que has viscut com a músic?

— Que he estat sempre lluitant perquè tot això passés i finalment s'ha normalitzat. Jo tenia un problema, que és que m'he emportat sempre moltes clatellades: quan ajuntava la nostra música amb els irlandesos, quan ajuntava els músics celtes amb els flamencs, que això a Galícia va ser un problema ben gros... També vaig anar al Brasil per trobar els punts d’unió entre la música brasilera i les músiques peninsulars, i clatellada. En canvi, avui els més joves fan el que els dona la gana i tothom “bravo, bravo!”. Doncs me n'alegro.