PalmaParla molt de traduir. José María Sicilia (Madrid, 1954) fa anys que entén que “traduir és un acte de creació”. Així li ho hem sentit a dir sovint. De fet, davant les obres brodades que el 15 de juliol inaugurarà la seu de la galeria Baró del carrer de Can Sanç, a Palma, ens mostra com de fa anys tradueix a imatges el cant d’ocells, l’experiment que va fer Thomas Young el 1801 i les relacions entre l’ésser humà i l’animal. Immers en els processos de realització i amb un esperit de constant experimentació, l’artista madrileny, que tant de temps ha passat a Sóller i ara resideix a Irlanda, diu que viu i va allà on pot treballar. Ni abaixa el ritme, ni l’exigència.
Una de les sèries que treballau de fa anys és La locura de ver, de la qual n’exhibiu algunes obres a l’exposició de Palma. Pensau que veure-hi és una bogeria?
— És una bogeria, perquè ens situam en el barroc, i el barroc és veure-hi, veure-hi sempre més. Aquestes imatges són traduccions informàtiques visuals, no auditives, de l’experiment de Young. Ho vaig començar a treballar el 2012, aviat farà ja 10 anys. Quan tu tradueixes a imatges un experiment científic, en aquest cas de la naturalesa ondulatòria i corpuscular de la llum, llavors aquestes imatges les pots dur com vulguis: pots pintar-les, brodar-les, fotografiar-les, fer-les en 3D, com vulguis.
Amb què es mira, amb què s’hi veu? Veure-hi és una capacitat només dels ulls?
— S’hi veu amb tot. De fet, hem d’aprendre a veure-hi amb tot, no només amb els ulls. Hem de veure-hi amb tots els sentits, també amb el nostre interior. Veure-hi és un concepte que no correspon només a un fet visual. Ara bé, també és cert que tocar és més que veure-hi; és més intensa, l’experiència.
Parlau més de traducció que no de creació.
— És que pens que traduïm sempre, perquè treballam amb materials d’altres, siguin ocells, persones, pensaments. Traduïm perquè cadascú expressa amb el seu llenguatge particular allò que ha vist, que ha viscut, que ha sentit. No partim del no res. Traduir és un acte de creació.
I com enteneu la creació?
— Per mi, la creació és la materialització d’una idea, ni més ni menys. Crear és fer formes particulars, és donar forma a una idea i fer-ho d’una manera particular. Ara bé, ens podem demanar què vol dir això que una obra o una cosa és particular, o quan ho podem dir.
Fins a quin punt us implicau en la materialització de la idea? Tant si pintau com si no, és important per vós intervenir també físicament en l’execució de l’obra?
— Els brodats els faig jo, no els faig fer a ningú. Tenc una màquina de brodar, hi ha uns programes informàtics que vaig canviant. És clar que els faig amb una màquina, però això és com si tingués una capsa de llapis de colors; hi dibuixaria, però no hauria fet jo els llapis. En tot cas, has de tenir una habilitat per brodar, com l’has de tenir per dibuixar o per fer qualsevol cosa. Sempre he volgut intervenir en l’execució, resoldre i entendre el problema tècnic. L’única manera de treballar és conèixer la tècnica per saber què estàs fent i poder desenvolupar les idees que tens.
D’on sorgeixen els vostres treballs: del vostre interior o de fets externs?
— Qualsevol cosa pot esdevenir una font, és clar que ha d’haver-hi aigua. Ara bé, les coses les fas perquè sorgeixen de tu, no està dictat per res ni per ningú. Tampoc hi ha una estratègia. Tot el procés de creació té una forma rizomàtica, una cosa crida l’altra. Tots els temes es toquen: obres una via i es connecta amb altres que fa anys que treballes. La meva feina no és jeràrquica com un arbre, que té unes arrels i creix per amunt en una direcció, sinó que el meu procés és rizomàtic.
Us preocupa la bellesa? La perseguiu?
— La bellesa no em precupa gens. No la cerc perquè no sabem què és. La bellesa és la veritat? Això ja s’ho demanava Plató.
Sí que us preocupa el pas del temps, sempre ha estat present en la vostra obra. Captar l’instant.
— Tothom està preocupat pel pas del temps: el temps que perds, el temps que no tens, el temps que et queda, com és el teu temps, què fas amb el teu temps... En aquest sentit, estam en una incertesa cada cop més gran, estam perplexos. Però tot això també té una part positiva, perquè ho pots traduir en l’obra i fer-ne qualque cosa diferent, per intentar comprendre-ho. Així i tot, el cant d’un ocell representa el temps, l’instant. Per un instant el temps s’atura, i aquest instant no torna.
Com heu viscut els temps d’incertesa, de pandèmia?
Igual que moltes persones, igual que altres temps, només que a la fundació El Instante vàrem demanar què somniava la gent i jo ho traduïa. La pandèmia no ha influït en la meva obra. Jo crec que he viscut i treballat tota la meva vida en un cert confinament.