Marc Artigau: "Ens hem d'enriure de les aspiracions que teníem i del que hem acabat sent"

BarcelonaMarc Artigau (Barcelona, 1984) és l'artista que té més obres en cartell a Catalunya simultànies. Fins a cinc espectacles porten la seva firma: les adaptacions dels musicals El petit príncep (Sala Barts), El màgic d'Oz (Teatre Condal) i Cantando bajo la lluvia (Tívoli), el musical de nova creació Bye bye, monstre (Poliorama) i acaba de finalitzar les funcions Ballar (és l'únic que) ens salvarà al Maldà però ja s'estrena aquest dijous la comèdia satírica El corredor de karts a la Sala Beckett amb la companyia Parking Shakespeare i direcció de Xavi Ricart. Guanyador del premi Josep Pla el 2019, a principis d'any va publicar la seva última novel·la, Jo era el món (Destino); dona classes a l'ESCAC i la Beckett (i a partir del març a l'ERAM), i cada dia fa un conte nou a El món a RAC1. Arola li va publicar el seu teatre complet en un volum (2009-2018).

Artigau, això teu deu ser una fita històrica del teatre català.

— Calla, que m'odiaran. Té una explicació: hi ha dues reposicions i dues obres posposades per la pandèmia, i ara sembla una cosa que no és.

El Nadal passat ja em deies el mateix.

— Com que és un país petit, estic més còmode mantenint un perfil baix. Em sembla que era l'Espinàs que deia que la diferència entre el llibre i el teatre és que mentre dos llibres poden estar junts a la llibreria, al Romea no hi pot haver dues obres a la vegada. A més, jo considero que treballo amb equips.

¿La bona notícia és que això vol dir que es pot viure del teatre?

— No. Jo puc viure de la suma de donar classes una part de l'any, de la feina al teatre, de la col·laboració a la ràdio i de l'escriptura de novel·les. Això fa que, si una cosa baixa, puc tirar. Però si només volgués viure d'una de les coses, no podria. Intento ser metòdic i anar amb antelació. I treballo molt! Als alumnes els dic: on no arribi el talent, que hi arribi la feina. Totes les obres que escric, després les reescric, vaig als assajos, en parlo amb el director...

L'última estrena és El corredor de karts. Per què una sàtira política?

— Parking Shakespeare em fa un encàrrec, em pilla la pandèmia, i ràpid tinc ganes d'escriure una comèdia. I em ve de gust anar cap a la meva infantesa, als 80, que ja havia visitat a Aquellos días azules, però per fer una mirada més política d'aquell context. El pujolisme em sembla un lloc interessant per poder-nos explicar qui érem, qui volíem ser i qui hem acabat sent. A partir de l'anècdota de l'argument començo a escriure i després m'adono que és una sàtira política.

I què hem acabat sent?

— Hi ha una mirada crítica i desencantada. He volgut fer comèdia del catalanisme perquè me l'estimo, no perquè el menystingui. Crec que ens hem d'enriure de les aspiracions que teníem i del que hem acabat sent. També de la corrupció de què la dreta catalana va gaudir durant anys. I una de les reflexions que té l'obra és que com que a tothom més o menys li anava bé, el que passés al món no ens importava gaire. Ho diu un personatge: l'èxit de la nostra obra era viure mig hipnotitzats, pendents de coses més banals. Una vegada en un sopar a València, on muntàvem una obra, una dona del PP va dir: "Però què us penseu, que si manen uns altres no robaran?" Aquesta mirada desencantada però al mateix temps de molta supèrbia i molt egoista, m'agradava. És la mirada que ofereix l'obra: jo abans que els altres.

Si abans estàvem hipnotitzats, ara estem en un moment de crisi i tensió permanent.

— Sí. Quan jo era petit, el concepte futur tenia bona reputació, era un lloc bonic on anar. Ara el futur és un lloc ple d'incerteses i angoixes, pel planeta, per la situació política, fins i tot per la situació de la llengua, l'augment del feixisme... No és un lloc agradable.

Edifiques el món dels 80 sobre tres pilars: Pujol, Núñez i Joan Pau II.

— Jo vaig créixer amb tres lideratges marcats, que tenen en comú que són homes no progressistes que estan col·locats en una figura molt absolutista i que van durar molts anys, i per tant van marcar la manera de fer de moltes generacions. Joan Pau II i Pujol em serveixen a l'obra per aquesta mirada democristiana, aquesta doble moral que va servir al Govern per marcar un discurs. És interessant que com a mínim intentem expiar els nostres dimonis i riure'ns-en una mica. ¿Què es pot esperar de la nostra generació, amb aquests lideratges?

Bé, això és una crítica als pares, perquè aquest és el món que t'han deixat.

— Sí, una mica sí. Sé que és avantatgista fer-ho amb 40 anys de distància. Però com que jo també el vaig viure en primera persona i allò ens ha portat on som ara, crec que hi ha prou distància perquè ens en puguem riure. És veritat que als 80 es van aconseguir moltíssimes coses, però la meva crítica no va tant per una manera de fer política concreta sinó a una manera de mirar el món, la de "si a mi em va bé, qui dia passa any empeny". Només cal mirar la baixa participació electoral de finals dels 80 i principis dels 90: la gent no se sent cridada a la política si ja li va bé.

El teatre ha començat a revisar el pujolisme: Guillem Clua a Justícia, Marc Rosich a A tots els que heu vingut i, més cap aquí, Jordi Casanovas –que té un biopic frustrat de Pujol– ha tractat el Procés a Alguns dies d'ahir.

— Del Procés sento que encara hi estic molt a prop. Jo volia escriure sobre Pujol perquè em sembla un polític de gran talla europea i amb una obra de govern, que no tots la tenen. Si critico, ho faig a qui ho considero que ho mereix, a qui ha tingut un poder i ha marcat una manera de fer. Però la meva obra va de la classe mitjana.

Que es dedica al tràfic de missals a Andorra.

— Tot ve del fet que el meu pare tenia un taller mecànic i una botiga de recanvis a prop de casa del Pujol. Vaig començar a fabular i va acabar amb una gent que entren al taller vestits de capellans i monges, amb sobres i missals, i amb hipnosi. És una obra d'aventures.

Avui el teatre documental s'està imposant a la ficció. Per què?

— Jo defenso la ficció. Per a mi la ficció, la metàfora, és fonamental per sobreviure. A través de la ficció podem aconseguir una empatia i anar a llocs on la realitat mai no ens col·locaria. En la ficció no hi ha límits. César Aira defensa que en la ficció no li interessa la democràcia ni les bones intencions, que sí que li interessen com a ciutadà. En la ficció es pot anar al tabú, tenir una mirada més complexa i ideològicament sospitosa. La realitat a vegades ens demana prendre partit i la ficció ens deixa espai per reflexionar-hi.

La novel·la i el teatre són vasos comunicants?

— A mi m'apassiona escriure històries. No sé explicar la metodologia que em porta a saber que allò serà una novel·la o una obra. Sí que m'he adonat que les adaptacions teatrals m'ajuden molt a veure com és l'arquitectura d'escriptors que admiro, les canonades d'El carrer Robadors, Moby Dick, Les tres germanes...

Que tornen l'any que ve. On et veurem?

— A l'abril surt l'última novel·la de la trilogia que hem fet amb el Jordi Basté. Al maig hi haurà la reposició de Les tres germanes al Teatre Lliure [que va adaptar amb l'equip de Julio Manrique]. Estic escrivint una obra per a la Míriam Iscla i el Joan Negrié que anirà al juny al Centre de les Arts Lliures. I a la tardor s'estrenarà el nou musical d'Els Amics de les Arts amb dotze composicions noves, Pares normals.