Barcelona“Prou penitència! Prou reverència! Prou al sistema que marca sentència...”, canten Roba Estesa a La nit és nostra. Aquests versos sintetitzen l’actitud d’una banda que després de debutar amb Descalces (2016), torna més contundent a Desglaç (Coopula, 2018), el disc que presenta avui a la Salamandra de l’Hospitalet de Llobregat i divendres al festival Strenes de Girona. “Prou és una paraula necessària. És més contundent que no, més radical”, explica Gemma Polo, vocalista de la formació tarragonina que comparteix amb Helena Bantulà (guitarra), Clara Colom (acordió), Clàudia García-Albea (violí), Alba Magriñà (bateria), Neus Pagès (guitarra) i Anna Sardà (baix i violoncel).
“L’altre dia, a la Telecogresca, una persona em va dir: «Us esteu posant molt radicals, oi?» Doncs sí: la meva manera de veure el món és radical perquè el mateix món és radical i violent amb mi -continua Polo-. Hem de deixar d’estar tan ben posades, tan políticament correctes, i dir les coses pel seu nom perquè hi ha uns governs que no s’estan comportant d’una manera políticament correcta amb la societat. Ells fan servir una neollengua feixista que intenta maquillar la violència que exerceixen. Per això penso que hem de treure’ns el vel i somiar també les coses pel seu nom, però no quedar-nos només en la crítica, sinó pensar què en fem d’això que no ens agrada, com construïm”.
Roba Estesa remenen conceptes poderosos en aquest Desglaç titulat a partir d’un poema de Maria-Mercè Marçal. Dins una línia transversal que és “una oda a la col·lectivitat”, com diu Sardà, declinen diferents formes d’empoderament amb una potència renovada i versos que ressonen a crides de carrer compartides. ¿Un signe d’aquests temps de convulsions i resistències? “No és tant escriure anant darrere de l’actualitat com demanar-li a l’actualitat que sigui més crítica. Per exemple, que els mitjans de comunicació siguin molt més crítics i que juguin un paper més determinant en qüestions de gènere”, rebla Polo.
Fer la lluita més grossa
“El primer disc apel·lava a coses més petites i quotidianes, i a l’hora de fer Desglaç vam coincidir a anar a buscar una escala més gran, sumar a partir de diferents individualitats per fer la lluita més grossa”, explica Sardà. Del folk hereu de la tradició oral han passat a una proposta menys recollida que segueix reconeixent l’empremta de la música tradicional però que creix en gruix.
El trànsit ja es va produir en els directes de la gira del 2017, sobretot amb la incorporació de la guitarra elèctrica d’Helena Bantulà, perquè les condicions materials sempre són rellevants. “Vaig entrar en el grup per substituir la Neus, que s’havia trencat la mà. Però jo em cansava molt tocant la guitarra espanyola. Vaig tenir una tendinitis i aleshores vaig intentar colar l’elèctrica perquè em cansava menys. I quan va tornar la Neus, van decidir que l’elèctrica es quedava al grup”, relata Bantulà, que recorda que abans, des de fora, veia Roba Estesa com "un grup de sonoritat més aviat folk" i hi trobava a faltar "contundència". "Acabàvem els concerts i hi havia gent que ens deia: «Ostres, el grup que ha tocat després sonava més fort que nosaltres». I no era així, perquè el volum era el mateix –explica Sardà–. El que passava és que teníem instruments molt melòdics que tenen freqüències molt altes, i les freqüències baixes del bombo i el baix, però no teníem res al mig. Per això quan es va incorporar l'Helena va ser tot un descobriment".
Aquest detall i l’ampliació del kit de bateria han contribuït a canviar l’estètica sonora, que, a més, s’adiu amb un contingut líric menys lligat a un paisatge o una geografia concretes, com passava a Descalces. “Les lletres ja no són tan narratives i s’allunyen una mica de la tradició oral. Posen en crisi el model del discurs de causa-conseqüència que regeix la nostra cultura. Són lletres més corporals, perquè a les lluites posar el cos és indispensable”, diu Polo. Musicalment preval l'essència del grup, que també inclou influències llatinoamericanes com la cúmbia. "La música llatinoamericana és molt present en el jovent dels Països Catalans i hi ha referents com Calle 13 que formen part de la nostra joventut i adolescència. A més, hi ha una tradició de cantautores molt potents, com Violeta Parra. Són músiques que anaves descobrint a través dels continguts relacionats de YouTube", explica Polo.
Un món molt masculinitzat
L'experiència d'aquests dos anys de directes ha fet que les Roba Estesa constatessin que "el món de la música està molt masculinitzat, en tots els àmbits, no només a l'escenari", tal com diu Sardà. "Això comporta una sèrie de dinàmiques que tot sovint xoquen amb la nostra manera de treballar. S'estan fent esforços per canviar les coses, però és un procés molt lent perquè, al cap i a la fi, la música és un reflex de com funciona la nostra societat, que també està molt masculinitzada. Als conservatoris o en altres ambients on hem estudiat música estaven plens de noies, i després on són? No hi ha dones als escenaris. Això respon a una sèrie de processos i hi ha programadors que el que fan és desprogramar-te", afegeix Sardà, que considera que la masculinització també preval entre el públic.
"Encara que la presència de les dones estigui més equilibrada, en la manera com es performa la gent hi veus unes dinàmiques masculines que són les que predominen", constata la baixista de Roba Estesa. Seguint l'exemple del moviment riot grrrl dels anys 90, en els concerts elles també demanen que les dones facin un pas endavant i ocupin les primers files. "Però els homes han de fer un pas enrere, i no el fan. No estan disposats a fer-ho ni en un concert ni en la seva vida", diu Sardà.