Josep Ramon Cerdà: “Hem deixat el Principal en un lloc on no havia estat mai”

PalmaEl 31 d’agost, Josep Ramon Cerdà (Palma, 1971) tancarà la seva etapa com a director del teatre Principal de Palma, centre neuràlgic de les arts escèniques de les Balears que ha dirigit durant els darrers quatre anys. Ho farà content, diu, per haver complert amb els objectius del Pla de Direcció que va presentar el 2019, entre els quals es trobava desenvolupar les bases del sistema de produccions i coproduccions, diversificar i augmentar el públic i posar en marxa el departament educatiu. Cerdà, que tornarà a exercir de docent a l’Institut Antoni Maura de Palma, parteix després d’haver rebutjat la proposta del nou equip del Consell de Mallorca de prorrogar-li la direcció un any. 

Vàreu decidir no continuar com a director del teatre Principal perquè no es donaven “les condicions de confiança” que havíeu demanat. Quines eren?

— Bé, per començar, la consellera Antònia Roca va anunciar la proposta de prorrogar-me en un ple, ho varen publicar com una nota de premsa i va ser després de tot això que varen parlar amb mi. A la conversa telefònica que hi vaig mantenir, li vaig manifestar que no considerava que fossin les maneres correctes i que hauríem de tenir una reunió presencial, que no es va produir fins més d’una setmana després. Jo hi vaig anar amb les condicions que demanava per escrit; algunes eren contractuals, però n’hi havia dues d’essencials: una era que rectificassin els insults i les declaracions ofensives sobre la meva gestió, i l’altra, que em garantissin que no hi hauria cap tipus de censura sobre la programació per molt que Vox ho demanàs. No me’n varen voler garantir cap de les dues. 

Parlau de les declaracions que va fer el president del Consell, Llorenç Galmés, fa un parell de setmanes a l’ARA Balears? Va dir que el Principal “no es mereixia la programació que ha tingut fins ara”. 

— I abans d’això, en campanya electoral, ja deien que la programació del Principal havia estat sectària. Ara, però, presumeixen que la programació està assegurada durant un any i jo em deman: això vol dir que la mantindran? Una programació sectària? De les 73 votacions que hi ha hagut al patronat en aquests quatre anys, el Partit Popular ha votat en contra tres vegades, una de les quals pel meu nomenament, i la resta o s’ha abstingut o ha votat a favor, mentre que en altres legislatures s’havia convertit en un veritable camp de batalla. El Principal no ha estat objecte de lluita política en aquests darrers anys, però ara volen fer veure que la gestió ha estat un desastre. 

Sobre la possible censura de la programació, la vostra sol·licitud té a veure amb la cancel·lació de les funcions que hi havia previstes de NUA, Radiografia d’un trastorn, d’Ann Perelló? És, de fet, una coproducció del Principal. 

— En el cas de NUA, no crec que fos tant un problema de censura com d’ineptitud institucional. No et pots pensar que arribes a una institució i el primer dia ja pots programar tot el que vols, hi ha una roda i el primer mig any la feina ja està feta. En aquest cas crec que va ser més això que no un motiu concret. Ara bé, el que ha passat en altres llocs d’Espanya no dona gaires garanties i, de fet, a la programació que hem deixat prevista hi ha espectacles que han estat censurats en altres llocs, com el Romeu i Julieta amb Ana Belén. Darrere tot això hi ha motius ideològics, segur, però sobretot hi ha un desconeixement de com funcionen les institucions culturals i les arts escèniques, en què la contractació no funciona com per fer carreteres: al teatre presentam programacions que tenen dates reservades i un compromís de les companyies, però no es poden firmar contractes fins que no hi ha pressuposts aprovats. Què hem de fer, tancar a mitjan gener els espectacles que veurem a final de mes?

Heu deixat la programació dissenyada per a la pròxima temporada en espera de l’arribada, durant els primers mesos del 2024, d’una nova direcció, que serà escollida per concurs públic per “despolititzar” la institució, segons s’ha dit des del Consell. I mentrestant s’ha anunciat que els tècnics n’assumiran les funcions de direcció. Com valorau el futur immediat del Principal?

— Per començar, una cosa és delegar les funcions de gerència del president al vicepresident, que és un tràmit habitual abans d’escollir director, i l’altra és que la vicepresidenta les delegui en els treballadors, que no està previst als estatuts. Encomanar feines del dia és una cosa, delegar la gerència n’és una altra que s’ha de veure si està considerada i si és possible. Pel que fa al concurs, quin altre concurs han anunciat per part del Partit Popular fins ara? Diuen que hi haurà concurs a Es Baluard i a la Fundació Miró, que ja havia anunciat el Govern anterior i ho diuen els estatus, però i a l’IEB, per què no hi fan concurs? O a IB3? Estan disposats a canviar una llei per triar un nou director general d’IB3 i parlen de despolititzar el teatre Principal. En tot cas, la cultura és política, i això que dic no és res nou, perquè tot és política. I una institució pública no ha de fer política en el sentit partidista, però sí que s’han de fer tasques polítiques en el bon sentit de la paraula: feina per cohesionar el territori, per donar aire i descentralitzar… I per a això és necessari gent amb qualificació, experiència i formació, però el concurs no és l’única manera de trobar-la. Trob absurd mitificar els concursos, s’han d’emprar quan són necessaris. 

Pel que fa a la vostra etapa al capdavant del teatre Principal, què us ha quedat pendent de fer? Partiu amb qualque espineta?

— Espineta? Cap ni una. Hi ha feines que no es poden fer en quatre anys. Per exemple, si haguéssim continuat, ben aviat hauríem tingut coproduccions d’òpera amb Llatinoamèrica, perquè ja hi tenim contacte. L’òpera funciona amb terminis molt llargs i és necessari fer coproduccions per treure-la endavant. I també hauríem pogut consolidar la presència constant de coproduccions balears a Madrid i Barcelona, que són els grans aparadors perquè puguin tenir visibilitat. Ara bé, la imatge del Principal ha canviat moltíssim i la percepció que se’n té des de defora ja no és la que es tenia l’any 2015. 

Fa només unes setmanes parlàvem amb actors i actrius de menys de 30 anys i si hi ha un concepte relacionat amb el món de la interpretació que no desapareix, generació rere generació, és la precarietat. 

— És el gran problema que afecta el món de la cultura en general, i té molt a veure amb el fet que necessitam estructures més fortes, tant públiques com privades, per garantir sous dignes. Les empreses teatrals que donen feina a aquests intèrprets no poden ser microempreses, han de tenir solidesa i estructura, i en això nosaltres hem intentat fer una feina activa, d’acompanyament. Al sector li falta molt per créixer encara. L’audiovisual, per exemple, està molt més madur perquè ja fa temps que treballa amb gent de fora i les produccions que es fan aquí es venen a altres televisions i acollim tot tipus de rodatges, però al teatre i a la música hi falta encara múscul i des de les institucions públiques s’ha de donar suport al teixit local, com s’ha intentat des d’IB3, posem per cas. Ara, el model de Màlaga que darrerament es comenta tant no té res a veure amb això: és comprar franquícies, just el contrari d’enfortir el propi teixit. 

Una de les coses que heu fet des del teatre Principal de Palma aquests darrers anys ha estat incentivar i potenciar les relacions amb altres teatres de Mallorca. 

— I hem demostrat que era mentida que uns llevassin públic als altres; pots dur la mateixa obra a Palma i Manacor i omplir a les dues bandes. De fet, augmentes la visibilitat i generes més públic, i això veurem com queda amb la següent gerència. En aquest sentit, la pandèmia va ser un revulsiu i va servir perquè els teatres d’altres municipis s’implicassin també en la creació i fossin agents actius. El que s’ha desincentivat durant la legislatura ha estat el mercat entre les Illes i això ha estat una errada, com tampoc s’han aprofitat prou els quatre anys de total sintonia entre els governs de Catalunya, el País Valencià i les Balears. Era el moment d’enfortir el panorama cultural i s’han fet passes molt lentes i tímides perquè les produccions culturals viatjassin entre els territoris. I si ho han fet ha estat més pel compromís dels directors dels diferents teatres que pel dels diferents governs, que tenen entre les seves competències aquest impuls de la projecció exterior que no s’ha exercit de manera eficaç. 

Entre les fites aconseguides, quines destacaríeu?

— Estic molt content, per exemple, d’haver impulsat el departament educatiu del Principal, o del fet que tres produccions del Principal faran enguany temporada a Madrid i Barcelona: Les maleïdes, Reis del món i Tanatologia, que serà al Teatre Nacional de Catalunya, per on passarà també una coproducció, Altres formes. En aquest sentit, crec que hem deixat el teatre Principal en un lloc on no havia estat mai. I hem fet també una feina molt important amb el món de l’òpera que encara ha de donar fruits. En els pròxims mesos hi haurà tota una sèrie de trobades de caire internacional a Palma vinculades amb el món de l’òpera. 

I el vostre futur immediat quin és?

— Aquesta tardor em dedicaré a un llibre que prepar, en el qual recolliré les crítiques teatrals de J. A. Mendiola dels darrers deu anys. Hi ha molt poca cosa publicada d’aquest període, del canvi que s’ha produït al teatre en aquests temps. La tesi és que aquest impuls de la dramatúrgia comença amb la presència d’Acorar en el mercat català i amb l’aparició del microteatre i d’iniciatives com Jardí desolat, que duen a un boom de l’escriptura teatral que ha continuat fins ara. La intenció és que surti a principi d’any amb Lleonard Muntaner. 

I en l’entorn polític és possible que us hi tornem a veure en qualque moment o és una etapa que tancau?

— Jo mai he cercat ser-hi, m’han vingut a cercar cada vegada des de diferents llocs, i si ho han fet no ha estat per militància, perquè jo no milit en cap partit, sinó pel coneixement tècnic. Jo no amag el que pens, som una persona d’esquerres, però jo sempre dic que dirigir el Principal em va arribar en un moment en què tenia experiència tant en el teatre, com a autor i director, com en l’administració. Coneixia els dos mons i sabia què hi trobaria, tant d’una banda com de l’altra. En tot cas, a mi el que m’agrada és aprendre, i m’enduc un balanç positiu d’aquests quatre anys perquè hi he après molt.