Què hem de fer amb el menyspreu a les dones en alguns clàssics literaris?

BarcelonaEl feminisme ha significat l’inici d’un tractament just envers les dones, en tots els sentits, però l’ultrafeminisme està portant, almenys pel que fa a la cultura, alguns inconvenients. 

Un exemple és la manera com ha estat tergiversada, en la seva posada en escena, una òpera com Les noces de Fígaro, de Mozart. En comptes de traslladar-la al seu temps històric –últims decennis del segle XVIII–, s’han vist unes Noces que passaven en un apartament de Manhattan, amb un senyor de la casa abusador i una minyona d’allò més assetjada: així es perd la possibilitat que els espectadors sàpiguen més història que la del seu temps. A més, les Noces, les originals de Da Ponte i Mozart, escenifiquen el fracàs del dret de cuixa i un esbós de l’emancipació femenina. Ja n’hi hauria prou, doncs, representant-la tal com es va idear. 

En altres casos, el problema és més complex. Agafeu Hamlet, de Shakespeare, i rellegiu amb calma l’escena primera de l’acte tercer, just després del famós monòleg (mai amb un crani a la mà, sinó amb les mans buides). Ofèlia, que se sent menystinguda per Hamlet –que, atès que viu en un permanent dubte existencial, també dubta de la institució matrimonial–, vol retornar-li unes penyores d’amor que havia rebut del príncep. Hamlet li confessa que mai no l’ha estimat, a la qual cosa Ofèlia respon: “Doncs encara vaig ser més enganyada”. I Hamlet li engega, com a remei per al seu desengany: “Ves-te’n a un convent... Ves a un convent i queda-t’hi”. No són paraules gaire amables. Ofèlia, que comença a jutjar-lo boig, aguanta la maltempsada. Però Hamlet insisteix, referint-se a totes les dones: “Camineu fent saltirons o remenant el cul, arrossegueu les esses quan parleu, poseu mals noms a tota criatura vivent i feu passar per ignorància la vostra mala fe”. Ofèlia se’n va. No trigarà a suïcidar-se. 

Com aquest, es trobaran centenars, milers d’exemples de la manera com els homes han parlat de les dones, tant a la literatura com a la vida de debò, al llarg dels segles. Llavors, ¿què hem de fer? ¿Haurem de suprimir dels llibres i de les obres dramàtiques i líriques tota consideració negativa o tot menyspreu del gènere femení? 

Millor que no. Però per poder encaixar aquestes maledicències, tant si som homes com dones, haurem de reblar l’estudi d’una assignatura que, tal com anem, podria desaparèixer: la història. Més concretament, la història dels costums. Al capdavall, l’estudi dels costums antics ens ajudarà a reflexionar, quan és el cas, sobre la seva inconsistència segons l’opinió comuna dels nostres dies.